Adriana Cid: “Hi ha jocs per a tothom, només es tracta de trobar el que és per a tu”

Des de l’Associació Lúdico Cultural Stronghold (ALC Stronghold) es defineixen com “els teus friquis de referència”, però són molt més que això. Des del 2008, aquesta associació juvenil impulsa l’oci alternatiu des del barri de la Sagrera de Barcelona amb la idea de convertir el joc en un espai obert, amable i accessible per a tothom. 

I com ho fan? Obrint la seva ludoteca cada setmana, els divendres a la tarda, amb partides de jocs de taula i rol; però també organitzant jornades anuals com l’Epic Day i l’Epic Xmas, gratuïtes i obertes a tothom, amb tornejos, sortejos i activitats per a totes les edats. També acosten els jocs de taula i l’oci alternatiu a biblioteques, centres cívics i festes de barri, alhora que col·laboren amb altres entitats i espais de la ciutat.

Tal com deia l’Adriana Cid en una entrevista a Xarxanet el 2022, “ens esforcem perquè els jocs de taula i rol siguin més inclusius, accessibles i oberts a tothom”. Avui tornem a parlar amb la presidenta d’ALC Stronghold, qui ens explica què passa al voltant d’una taula, perquè el joc crea xarxa i com es pot convertir en una eina comunitària.

Què passa al voltant d’una taula de joc que no passi en altres activitats?

Sempre depèn del joc, però al voltant d’una taula de joc es crea un espai per compartir una afició en comú amb la gent que tens al costat. És un lloc on poden sortir converses i on, senzillament, pots estar xerrant mentre jugues. I, a més, tant amb infants com amb persones adultes, s’hi treballen valors com l’esportivitat i una competitivitat sana, el respecte cap a l’altra persona, cap al seu torn de joc i cap al que necessiti en aquell moment.

Els jocs de taula obliguen a aturar-se i compartir unes regles.

Exacte, en un món en què sovint estem tan enganxades a les pantalles, els jocs de taula ofereixen un espai per asseure’s i parar. T’ajuden a entendre unes normes i a seguir unes pautes i uns torns de joc, uns passos concrets, i això aporta molt: et convida a reflexionar. I tot plegat des d’una part lúdica, amb el rerefons que som aquí per jugar, gaudir i passar una bona estona.

En quins contextos socials heu vist que els jocs de taula funcionen especialment bé?

Funciona amb tothom, però amb infants acostuma a ser fàcil d’entrada perquè tenen el joc molt incorporat. El repte, a vegades, és que s’asseguin tranquils, perquè els és més habitual optar per activitats més mogudes, com córrer, fet i amagar o els videojocs. Tot i això, el concepte de joc el tenen molt per la mà.

I amb persones adultes?

De vegades costa una mica més trencar la barrera del joc perquè sovint encara es veu com una cosa d’infants. Però el que ens trobem és que, per a moltes joves i moltes adultes, l’associació ha estat un gran punt per conèixer gent i gaudir. Ens reunim cada divendres i sempre ho fem d’una manera diferent.

S’hi apropa molta gent?

Sí, s’hi ha apropat força gent. Sobretot quan vam reobrir després de la pandèmia, amb ganes de tornar a quedar en persona i en un context tranquil. I també gent que s’ha mudat a Barcelona per estudis o per feina, que no coneixia ningú i que aquí ha pogut crear xarxa.

Avui us deixem algunes imatges de l'espai de #ludoteca del #XVEpicDay durant el matí! Moltes famílies i grups d'amics van decidir compartir el dia amb nosaltres jugant a #jocsdetaula i convertint un dissabte en una jonrada epica!!#jocsdetaulabarcelona #EpicDaystronghold pic.twitter.com/kkSJhyWJCr

— ALCStronghold (@ALC_Stronghold) June 13, 2025

Amb la gent gran costa més?

No necessàriament. També ens passa quan treballem amb persones grans, àvies i avis que venen amb els nets o gent de totes les edats, que ens diuen que és molt maco reconnectar amb el joc. És una manera de trencar amb les obligacions del ‘he de fer això, he de fer allò altre’ i, simplement, venir de gust fer una partida perquè sí, sense cap altre motiu més enllà que aquell joc els diverteix.

Quan l’objectiu va més enllà de jugar i és afavorir la cohesió, la inclusió o la convivència, en què us fixeu per triar un joc?

Sempre depèn del que vulguis treballar. Si l’objectiu és abordar la competitivitat, pots optar per jocs cooperatius, on juguem plegades en el mateix equip contra el joc. Sovint són propostes que demanen comunicar-se, fer equip i parlar, i tornen a posar sobre la taula el respecte pel torn de paraula, entendre en què té traça a cadascuna i com repartir rols.

Quines altres dinàmiques poden ajudar a fer grup?

També hi ha jocs pensats per conèixer-se, amb dinàmiques que et proposen endevinar preferències de l’altra persona o compartir referents, i això ajuda a connectar amb qui tens al costat. I, segons el moment, pots triar entre jocs més densos, amb moltes normes i estratègia, o d’altres de ràpids i lleugers, per riure i passar-ho bé. Fins i tot n’hi ha que et posen en situacions absurdes, com fer mímica o sons, i aquest ‘fer el ridícul’ totes juntes també ajuda a fer pinya.

La persona que dinamitza el joc és clau?

No sempre cal una persona dinamitzadora, perquè també ens agrada potenciar que la gent sigui autònoma. Òbviament, si algú acaba d’arribar, l’acompanyem i el presentem, però creiem que la xarxa i la comunitat es creen precisament quan ara ets en una taula i després en una altra.

Això no vol dir que no hi hagi ningú fent de fil conductor quan cal.

Sí, per això, més que una dinamitzadora per a cada joc, el que solem tenir és algú pendent de l’activitat: que detecti qui acaba d’arribar i necessita una presentació, o qui, tot i ser al grup, està una mica parat. No cal saber-se un munt de jocs, però sí tenir una mica de criteri per aconsellar i també sentir-se còmoda explicant en públic com funciona una partida. Això fa l’estona més amable, sobretot amb jocs densos, d’aquells amb manuals de més de vint pàgines que a ningú li ve de gust llegir. Al final, aquest és el tipus de persones que acabem dinamitzant.

Com treballeu la inclusió a través del joc quan el grup és divers?

Intentem cuidar diversos aspectes. D’una banda, mirem que les activitats siguin accessibles pel que fa a barreres arquitectòniques, per exemple que l’espai sigui compatible amb una cadira de rodes. De l’altra, procurem portar jocs que no depenguin del llenguatge, perquè si hi ha algú que encara no parla català o castellà, o una persona amb dificultats de lectura, pugui jugar igualment.

I a l’hora de triar jocs, com ho feu perquè ningú quedi fora?

Busquem tenir opcions variades, perquè hi ha jocs que poden ser limitants: per l’idioma, perquè requereixen llegir cartes o perquè demanen una motricitat que no tothom té. En alguns casos, fins i tot, comptem amb materials adaptats, com jocs de cartes en braille per a persones invidents. I quan dinamitzem espais com una festa major o una biblioteca, intentem fer una tria una mica diversa perquè, com a mínim, tothom tingui algun joc que pugui jugar.

I un cop comença la partida, adapteu el joc si cal?

Sí, un cop hi som, de vegades també fem adaptacions sobre la marxa: hi ha normes que potser no tenen gaire sentit en aquell context, o pots ajustar els tempos i retocar alguna cosa segons el joc. És una mica el mateix que fas quan vols que hi juguin plegats un infant de tres anys i un altre de set.

Encara us topeu amb prejudicis a l'hora de proposar jocs?

Sí, encara ens hi trobem. Hi ha molta gent que continua amb la idea que els jocs de taula són una afició infantil i, quan anem a festes majors o ens conviden a dinamitzar un espai, hem d’anar amb compte que a l’anunci quedi clar que és per a totes les edats. També hi ha qui se t’acosta i et diu que no li agraden els jocs de taula, com si digués “no m’agraden les pel·lis”: potser no t’agrada un gènere, però cap pel·lícula? Sovint hi ha aquesta reticència, o bé perquè s’esperen una activitat per a criatures, o bé perquè pensen que tot és molt complex i que no sabran aprendre’s les normes.

I com actueu?

Intentem portar propostes diverses i insistir en una idea senzilla: hi ha jocs de tota mena, i es tracta de trobar el que és per a tu. Per exemple, amb gent gran ens ha funcionat molt bé un joc que va de cosir peces. I, és clar, intenta guanyar a una iaia intentant cosir: és impossible.

Quin paper tenen biblioteques, centres cívics i altres equipaments de barri a l’hora de consolidar el joc comunitari?

Per nosaltres són clau. Fem vida en un espai jove on tenim la seu, guardem els jocs i fem la major part de les activitats, i si aquest espai no existís seria molt problemàtic. Una de les coses que té Barcelona i Catalunya és que hi ha espais gratuïts per a entitats, i això t’estalvia el cost d’un local.

A més, quan treballem amb biblioteques i centres cívics, podem sortir de casa nostra i apropar el joc a més gent del districte, perquè nosaltres ens movem molt per Sant Andreu. Volem que hi hagi espais gratuïts d’oci alternatiu, i això no és possible sense un lloc on fer-ho: el carrer té limitacions, i a l’hivern encara més. Gràcies als equipaments municipals ens podem moure i ampliar la zona on oferim aquestes activitats.

Si una entitat vol començar a promoure els jocs de taula com feu vosaltres, quins primers passos recomanaríeu, a partir de la vostra experiència?

Fa anys que hi treballem, des del 2008, i el primer és assumir que hi ha una part burocràtica per muntar una entitat, però que pots trobar suport en diferents llocs per afrontar-la. A partir d’aquí, per nosaltres el més important és establir una certa periodicitat que sigui còmoda per a les voluntàries, per començar a donar-te a conèixer i oferir un espai on la gent et pugui trobar, també a xarxes.

Amb el temps, ja pots anar fent fons de jocs, perquè comprar-ne implica una inversió que no es fa en un dia ni en dos. La clau és anar-se movent i crear comunitat, perquè és el que dona continuïtat a l’associació: pots tenir 300 jocs a l’armari, però si no hi ha ningú que jugui, no fas res.