Àlex Caramé: “Dissenyar una sessió de jocs a l’aula és molt més complex que explicar la lliçó del llibre”

Fa temps que el joc de taula ha deixat de ser una activitat per omplir estones o enfocada només als infants. A les aules, pot convertir-se en una eina d’aprenentatge potent si s'aborda amb preparació i intencionalitat. Com s’encarrega de difondre l’associació Laboratori de Jocs, el joc de taula obre un món de possibilitats per treballar competències, observar dinàmiques de grup i generar situacions en què l’alumnat aprèn gairebé sense adonar-se’n. 

Avui en parlem amb l’Àlex Caramé, president de l’entitat, qui ens descobreix l’Aprenentatge Basat en Jocs (ABJ) i en reivindica el potencial pedagògic. A més, també aborda els recels —cada cop menys— que encara genera el joc a l’escola i posa sobre la taula la manca de recursos als centres educatius a l’hora d’incorporar jocs a l’aula.

Per què vau crear una associació com el Laboratori de Jocs?

El Laboratori de Jocs neix a partir de la iniciativa de dos companys i altra gent propera que sempre hem estat vinculats al joc, fos per feina o per gaudi. Vèiem que faltava un espai des d’on poder impulsar petites accions i projectes, que fins aleshores fèiem a títol individual. Va arribar un moment que vam pensar que calia fer un pas més formal; i d’aquí, neix l’associació: per donar forma a totes aquelles idees que teníem i que anaven sorgint.

Parleu de “dignificar el joc”. En quin sentit?

Molt sovint, els jocs de taula s’associen a unes edats determinades, principalment, la infantesa i l’adolescència. Però, a partir d’una certa edat, dels catorze anys més o menys, jugar està mal vist. Es percep com un temps no productiu, com si fos una pèrdua de temps. I estem en una societat on no produir es penalitza. Evidentment, nosaltres no ho compartim i pensem que jugar és molt necessari i també pot ser molt productiu. Dignificar el joc és entendre que no es tracta només de passar l’estona o omplir un temps buit, sinó que a través dels jocs es poden fer moltes més coses.

Per què els jocs de taula poden ser una eina educativa potent?

Ho poden ser si tens la mirada i la preparació adequades. D’una banda, molts jocs ja incorporen elements que es poden aprofitar per treballar aspectes del currículum; de l’altra, també hi pots inserir tu aquests continguts si n’aprens. I això permet que infants, joves o adults treballin competències d’una manera agradable i sense adonar-se’n.

El joc ha tornat amb força a l’educació?

El joc amb una perspectiva educativa no és una moda. De fet, ja ve de l’època romana. El que pot passar ara és que hi ha més mestres i professorat que ho veuen útil per treballar, tot plegat està més documentat i s’ha posat més rigor a l’hora de demostrar que moltes de les competències i coneixements del currículum es poden treballar a través dels jocs de taula.

És un camp que ha evolucionat molt.

La manera d’utilitzar el joc en espais educatius ha canviat molt, igual que han evolucionat els mateixos jocs de taula. No es poden comparar les propostes de l’època romana amb les de Montessori —un joc més lliure però també més limitat— ni amb les d’altres autores i autors que ja van començar a veure el joc com una eina a incorporar dins l’aula. Ara tenim un ventall de jocs de taula molt més ric, i això permet fer coses molt potents. A més, aquesta evolució va acompanyada de l’interès creixent del professorat per incorporar-los com a eina educativa, perquè realment obren moltes possibilitats.

Vosaltres promoveu l’Aprenentatge Basat en Jocs (ABJ). En què consisteix?

L’ABJ és una manera d’incorporar els jocs de taula als espais educatius amb una finalitat clara d’aprenentatge. Sovint es barreja amb la gamificació, que és un terme que ho acaba engolint tot, però per mi són dues coses diferents: comparteixen l’element del joc, però l’objectiu del que fas amb una cosa i amb l’altra no és el mateix.

Quines són aquestes diferències?

La diferència principal és l’objectiu. La gamificació busca sobretot incrementar la motivació, no pas l’aprenentatge en si. En les formes més simples, funciona amb recompenses: fas una acció i obtens punts o premis que després pots canviar, com passa amb sistemes tipus escoltisme o amb programes de fidelització. La idea és fer més atractiva una activitat que, d’entrada, no voldries fer o no et motiva, incorporant-hi elements de joc. És cert que hi ha propostes de gamificació molt elaborades que poden incorporar moments d’ABJ, i aquí és on sovint es barregen els termes.

Dieu que la gamificació té inconvenients.

El principal problema de la gamificació és que pot generar mercenaris. I m’explico: arriba un punt en què, si no hi ha recompensa, la gent deixa de participar. I si no t’enganxes al repte —perquè n’hi ha que destaquen i acumulen punts i tu quedes al final—, en lloc de mercenari pots acabar fent de trol i anar en contra de la proposta. Per això té riscos si no es fa bé. La gamificació busca motivació; pot haver-hi aprenentatge, sí, però no és la intencionalitat de qui ho dissenya.

A diferència de l’ABJ.

Exacte, el nom mateix ho diu, l’ABJ posa l’accent en l’aprenentatge: l’objectiu és assolir uns sabers i competències, i fer-ho a través d’una proposta on el joc és l’eina. I això es pot fer amb jocs de taula, videojocs o jocs d’escapament. Per tant, que sigui un videojoc no vol dir que sigui gamificació. Per mi, la clau és la intencionalitat: si busques aprenentatge, és ABJ; si el que vols és incrementar la motivació afegint elements de joc, és gamificació. I, insisteixo, ho estic simplificant molt.

Quins aprenentatges es poden treballar millor a través del joc? Parlem de competències socials, de gestió emocional, de la llengua…?

Es pot treballar pràcticament tot. Sempre depèn de l’etapa educativa i del tipus de joc que triïs, i també de com dissenyes la proposta o la situació d’aprenentatge, estigui plantejada en clau de joc o no. Ara bé, on és especialment evident —i on també hi ha més focus als currículums— és en les competències transversals, les mal anomenades soft skills. Parlem de treball en equip, gestió de la frustració, resolució de problemes o pensament matemàtic, entre d’altres. I sovint ho pots fer de manera natural, sense haver de modificar res del joc.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Laboratori de Jocs (@laboratoridejocs)

Quins criteris es fan servir a l’hora de triar un joc per a un objectiu educatiu concret?

Quan em demanen una formació per utilitzar jocs de taula o fer ABJ, el primer que faig és preguntar quins objectius d’aprenentatge tenen. A partir d’aquí, faig una selecció de jocs en funció del que es vol treballar: la capacitat comunicativa, el treball en grup, qüestions d’ètica o dilemes morals… segons l’encàrrec, trio uns jocs o uns altres.

Un joc podria servir per a qualsevol objectiu?

Si en saps molt, potser sí, però és difícil defensar que un joc que serveixi per a tot. Alguns seran més adequats per treballar determinades competències o sabers que d’altres, i depèn del que vulguis aconseguir. Hi haurà casos en què, simplement, no saps com abordar-ho amb un joc. Amb això vull dir que no és màgia, i tampoc funciona sempre. A més, cal saber-ho graduar. Si n’abusem, perd efecte: ha de mantenir un punt de novetat i de trencar la rutina. Si pretens fer tot un semestre així a classe, difícilment funcionarà, s’ha de combinar amb altres metodologies per mantenir l’aula enganxada.

Quin paper ha de tenir la docent mentre es juga?

Per mi, ha de tenir sobretot un paper de dinamitzadora i de control. Si deixes el joc completament lliure, dependrà molt del que vulguis treballar: Per a determinats objectius, pot ser interessant quedar-se en un segon pla, observant què passa amb la proposta. Però sempre amb un cert control, perquè no se t’escapi la previsió que tenies. Sobretot es tracta de dinamitzar, perquè el joc permet fer moltíssimes coses.

Què pot aportar el joc com a eina d’observació dins del grup?

A mi m’ha passat que han vingut classes de 5è o 6è de primària d’escoles que no conec i el professorat no m’ha explicat prèviament com és el grup, però només amb el primer joc ja pots detectar perfils i necessitats educatives amb força claredat. El mateix joc t’ho mostra. Evidentment, per confirmar segons què potser calen més sessions, però fins i tot mentre juguen pots veure comportaments que et fan parar l’ull i avisar algú de l’equip. Quan juguem ens deixem anar i ens mostrem tal com som. En molts jocs de taula la gent vol guanyar, i és justament aquí on afloren maneres d’interactuar amb la resta i les estratègies que es fan servir per arribar a la victòria.

Hi ha prou recursos i suport perquè el joc s’incorpori de manera estable a les escoles, o encara depèn massa de la iniciativa d’un docent concret?

Encara depèn molt de la iniciativa personal de la docent que aposta pel joc de taula, i fins i tot de la seva butxaca. A moltes escoles, si hi ha dotació de jocs, sovint és pobra o els jocs no estan en bon estat. Com que es gestiona de manera força individual, això acaba comportant mals usos: es maltracten, es perden peces i components, o directament es trenquen, sigui sense voler o volent. I, en general, el fons de jocs de molts centres educatius de Catalunya no està equipat com caldria.

Heu notat resistències per part d’escoles i famílies?

Jo et puc parlar de l’experiència d’un amic i company mestre a Astúries, l’Óscar Recio, que és un referent i fa molts anys que aplica jocs a l’aula. Ell explica que, sovint, a les tutories amb les famílies es troben queixes perquè no utilitzen el llibre de text i perquè tenen la sensació que la seva filla o el seu fill passa tot el dia jugant. Al final, el llibre de text és una eina més, com ho poden ser els apunts, un documental, un vídeo o un joc de taula.

I què fa aquest mestre?

Ell diu que ja se n’ha cansat i que, quan passa, agafa el llibre de text i el joc que han utilitzat i fa jugar la família. Després els mostra tot el contingut que s’ha treballat amb aquell joc: els diu, per exemple, que hauríem d’anar per la unitat 3 del llibre, però que en realitat ja van per la 8, perquè el llenguatge dins el joc no és tan lineal i, si està justificat, pots incorporar continguts més avançats. A més, així aconsegueix un ús veritable de la llengua. I la crítica es desmunta ràpidament.

Amb tot, els recels encara existeixen.

És cert que encara costa, tant a les famílies com a altres docents, veure’n els beneficis i la potencialitat a l’aula. Encara pesa la idea que fas jugar els infants per tenir-los contents i fer-te el profe enrotllat. La realitat és que dissenyar una sessió de jocs és molt més complex que agafar la lliçó del llibre i anar tirant.

Parlem del Catàleg d’Experiències Lúdiques (CEL). Què és i perquè el vau crear?

Va ser un dels primers projectes que vam impulsar des del Laboratori de Jocs. Vam detectar que cada vegada hi havia més interès per l’ABJ i la gamificació, i que es feien moltes formacions, però faltava un espai on compartir les experiències que realment s’estaven duent a terme a les aules. En aquell moment, això estava molt dispers. Era l’època dels blogs i molts mestres, de manera gratuïta i autodidacta, anaven explicant el que feien al seu. Si volies tenir una visió de conjunt i aprendre d’aquestes pràctiques, havies d’invertir molt temps a trobar i seguir aquests blogs, i a buscar-hi el joc que et podia encaixar. Coneixement n’hi havia, però era caòtic i poc accessible.

D’alguna manera, vau posar ordre en tot plegat.

La idea era, precisament, posar-hi ordre i criteri. Vam unificar experiències de gent que ja estava fent ABJ i vam crear un sistema d’etiquetes perquè fos fàcil trobar el que necessites. Si vols treballar, per exemple, la competència matemàtica, entres al catàleg, filtres per aquesta competència i, d’entre més de 300 o 350 experiències, la cerca ja es redueix. I si després hi afegeixes l’etapa o el curs, encara afines més fins a quedar-te amb poques propostes.

Són propostes més pràctiques que teòriques?

Sí, de fet, el valor és que són propostes que s’han fet a l’aula, on un docent explica què ha passat quan ha fet servir un joc per treballar una competència. I a partir d’aquí tu ho pots replicar tal com està o adaptar-ho a la teva realitat.

Des del Laboratori de Jocs també heu impulsat l’Aula de Jocs de la Universitat de Barcelona (UB). Amb quin objectiu?

Principalment, perquè vam veure que formacions per a docents en actiu ja n’hi havia moltes, fins al punt que, a vegades, ja no cridaven tant l’atenció ni arribaven igual. Des del Laboratori de Jocs volíem aprofitar per fer un pas més i incorporar l’ABJ dins dels graus de formació del professorat, perquè no calgui esperar a exercir i apuntar-te a un curs de l’ICE o d’una altra entitat. La idea és que, ja durant el grau, puguin tenir un primer tast o una aproximació a què és l’ABJ. Per això, quin millor lloc que la Facultat d’Educació, i quin millor espai que l’Aula de Jocs. Ara mateix és un espai que val la pena visitar, amb una col·lecció de més de 850 jocs de taula.

I què hi passa dins d’aquesta aula?

Venen companyes, principalment, de la Facultat d'Educació de la UB, i em diuen que volen treballar alguna cosa amb el seu grup, i jo intento dissenyar la sessió per treballar allò que m’ha demanat. I què fem? Juguem. No enganyaré ningú. Faig una petita píndola teòrica, molt petita, i després juguem molt. En acabat, és el company o la companya qui ha de vincular allò que ha passat en la sessió de l’Aula de Jocs amb el contingut de la seva assignatura. Aquest seria el principal ús o funció que fa l’Aula de Jocs.

No és l’únic que feu.

A l’Aula de Jocs també venen cada cop més estudiants que estan fent el treball final de grau, el treball final de màster o fins i tot una tesi en aquesta clau del joc com a eina educativa. Des d’aquí, intentem orientar, assessorar i acompanyar-los en els treballs que estan desenvolupant. A més, també és un espai de joc lliure obert a la ciutadania. No està pensat només per a l’alumnat ni com un recurs exclusiu de la universitat, sinó com un recurs de ciutat, en coherència amb el compromís de retorn a la societat de la universitat pública. Sempre que es respectin les normes d’ús, qualsevol persona pot venir-hi i fer servir l’espai.

És un espai pioner.

Funciona des del 2018 i, que jo recordi, només hi havia un espai similar a la Universitat de Girona uns anys enrere, però no era ben bé el mateix: era més aviat un despatx que gairebé no s’utilitzava i on la gent s'ajuntava per jugar. Aquí parlem d’un espai més digne, amb una persona responsable —que soc jo—, i on anem una mica més enllà. I, a partir d’aquí, han anat sortint experiències molt semblants a la Universitat de Lleida, a la d’Alcalá de Henares (Madrid) i a Cadis.

Per tant, heu creat escola.

Sí, i sempre que muntem amb aquestes altres experiències sempre diem el mateix: estaria molt bé fer xarxa. És molt fàcil copiar la proposta, i molt difícil d’impedir-ho. Però ens encantaria fer més xarxa per enfortir encara més tot el que estem fent des d’aquí, com des de Cadis, Lleida o Madrid. I en això estem, intentant crear aquesta primera xarxa. A veure si ho aconseguim.