Almodis Ortega: “La cultura popular necessita més presència i més ressò; estem perdent gent”

L’Assumpta, el Cebrià, la Cinteta i el Gall Roig són molt més que uns gegants per a Valldoreix. Al voltant d’aquestes quatre figures festives s’apleguen famílies, s’organitzen trobades i sortides, i s’hi dediquen moltes hores de feina voluntària perquè la cultura popular continuï sortint al carrer i tenint presència a la vila.

Des de finals dels anys vuitanta, els Gegants de Valldoreix han estat presents en moltes de les celebracions socials i culturals de la vila. Avui, l’Associació de Voluntaris de Cultura Popular de Valldoreix treballa per preservar aquest llegat i fer-lo créixer, en un moment en què moltes entitats de cultura popular pateixen manca de relleu, de visibilitat i d’espais.

En parlem amb l’Almodis Ortega Blanche, presidenta de l’associació, qui reivindica la necessitat de donar més presència i suport a la cultura popular de base. La colla busca persones voluntàries amb ganes de passar-ho bé, portar gegants i fer gresca. Qui s’hi vulgui animar i provar pot escriure a ascpvalldoreix@gmail.com.

Com va sorgir l’Associació de Voluntaris de Cultura Popular de Valldoreix?

L’associació neix per formalitzar una feina que ja fèiem des de feia molts anys. Valldoreix té gegants des del 1986 i, fins aleshores, nosaltres participàvem en tot allò que ens demanava l’Ajuntament, sempre de manera voluntària i sense cap problema. 

I què va canviar?

Arriba un moment en què, si volíem tenir un conveni i rebre subvencions, ens demanen que ens constituïm com a associació. Ens semblava bé fer-ho tot més formal i més legal, però també teníem clar que continuaríem treballant com ho havíem fet sempre. I així va néixer l’Associació de Voluntaris de Cultura Popular de Valldoreix. 

Al principi, la idea era centrar-vos només en els gegants?

Sí, d’entrada, l’associació havia de servir per continuar fent el que ja fèiem amb els gegants. Però, parlant-ne amb el Francesc Cardoner, que també va impulsar l’entitat, vam veure que podíem anar una mica més enllà. Al final, els gegants els portem bàsicament tres famílies, però al voltant de la cultura popular hi caben moltes altres coses. Per Festa Major, per exemple, organitzem un taller per aprendre a comptar sardanes i després se’n ballen. I això també és cultura popular.

Per això no us dieu Gegants de Valldoreix.

Exacte. També hem fet xerrades i hem col·laborat en activitats vinculades a la ciència i al coneixement del territori. Al Francesc, per exemple, li agrada molt el món dels animals i en sap molt, d’ocells i de papallones, i també s’han fet xerrades en aquest sentit. Per això vam buscar un nom que no fos només Gegants de Valldoreix, sinó un de més ampli. I va sortir Associació de Voluntaris de Cultura Popular de Valldoreix.

I al llarg de l’any, com es concreta aquesta activitat?

Sobretot, fem trobades geganteres. Anem a altres pobles i, normalment, després ells ens tornen la visita. Aquesta és una mica la dinàmica del món geganter: tu vas a una trobada i aquella colla ve a la teva. A vegades, si una colla no pot tornar la visita, et compensa d’una altra manera, però la idea habitual és aquest intercanvi entre colles.

Així, el gruix continua sent l’activitat gegantera.

Sí, això és el que fem durant l’any. Després, puntualment, fem altres coses: alguna xerrada, el taller de sardanes per Festa Major o el suport a l’Aplec de la Salut, on també es ballen sardanes. En aquest cas no ho portem nosaltres, ho porta l’Entitat Municipal de Valldoreix (EMD), però, si cal, hi donem un cop de mà.

Els gegants també entren a l’escola.

Sí, també col·laborem amb l’Escola Jaume Ferran i Clua. Els infants de segon, durant el primer trimestre, treballen un projecte que es diu ‘Coneixem Valldoreix’, i comencen per la Festa Major. A partir d’aquí descobreixen els gegants, el castell de Canals, Can Monmany i altres elements del poble. Un matí venen al costat de l’Ajuntament i nosaltres els traiem els gegants. Els veuen de prop, s’hi fiquen a dins i fan preguntes: quant mesuren, si costa molt portar-los, com funcionen... Provar-los no poden, perquè no hi arriben, però per a ells és una manera molt directa de conèixer-los.

Quin origen tenen els gegants de Valldoreix?

L’Assumpta i el Cebrià es van crear cap al 1986 o 1987, per un grup de famílies del poble que primer hi tenien la casa d’estiueig i, amb el temps, s’hi van quedar a viure. Van veure que Valldoreix necessitava alguna cosa més i, en un cap de setmana, van decidir fer uns gegants. Les dones del grup van fer els vestits, i el Francesc Cardoner, amb un altre amic, en va fer l’estructura. Van comprar uns capgrossos i unes mans, i amb això van muntar aquells primers gegants. 

Aquests gegants han fet molt de camí.

La veritat és que sí, que han corregut molt. Encara que no ho sembli, hem portat Valldoreix a tot arreu: trobades geganteres, trobades comarcals, sortides pels Vallesos... Però és clar, eren uns gegants fets en un cap de setmana, i amb els anys havien quedat com havien quedat, pobrets.

Per això els vau renovar.

Sí, perquè nosaltres som voluntaris i els portem amunt i avall, però ja fem prou. També necessitàvem un remolc decent per transportar-los. A partir d’aquí, es va fer una inversió i es va decidir renovar els gegants. La idea era que s’assemblessin als que ja teníem, però donant-los més presència, més caire de gegant. Volíem mantenir l’essència de l’Assumpta i el Cebrià, però amb una cara i una imatge més pròpies d’uns gegants.

Quina idea hi ha darrere de l’Assumpta i el Cebrià?

L’Assumpta i el Cebrià representen uns pagesos del poble, però uns pagesos que van de Festa Major. Per això van vestits elegants, no amb roba de feina. No són personatges concrets de Valldoreix, sinó aquesta idea més simbòlica de gent del poble que surt a celebrar. Quan els vam renovar, vam anar al taller de Jordi Grau, a Terrassa, amb unes idees molt concretes del que volíem, i ell ho va fer. La roba la va confeccionar el Guillem, un sastre que fins aleshores havia treballat sobretot amb esbarts i capgrossos, però no havia fet mai vestuari per a gegants. Ens ho van proposar arran d’un programa de TV3 sobre festes i tradicions, que va seguir tot el procés de confecció de la roba. Era la primera vegada que en feia i la veritat és que va quedar molt bé.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Gegants de valldoreix (@gegantsdevalldoreix)

No són els únics gegants que teniu.   

Sí, tenim la petita, la Cinteta, que van crear unes mestres de l’escola bressol de Valldoreix un estiu, en un curs de Rosa Sensat; i el Gall Roig, que és el més nou. Els noms també tenen a veure amb Valldoreix. L’Assumpta i el Cebrià venen de les dues esglésies del poble; la Cinteta, de la rambla de Mossèn Cinto Verdaguer, que creua Valldoreix; i el Gall Roig, de la plaça del Mas Roig.

Què implica fer sortir els gegants al carrer?

En teoria, cada colla té dos o tres balls propis, creats per la mateixa colla, i són els que porta a plaça. Nosaltres en vam fer un, el vam portar una vegada a plaça i no l’hem tornat a fer més perquè no tenim temps d’assajar. Tots som famílies, tots treballem i és molt complicat trobar-nos. Per fer una reunió hem de fer mil enquestes al WhatsApp fins que trobem un dia i una hora. Al final, anem molt sobre la marxa. També tenim un grup de músics, que en un moment es va perdre perquè la gent va anar marxant, i ara el tornem a tenir bastant actiu. Assagen un cop cada quinze dies.

Costa molt aprendre a portar un gegant?

No. Quan venen els infants de l’escola, sempre els diem que és com aprendre a anar amb bicicleta. Al principi costa, però un cop agafes l’equilibri, ja ho tens bastant. Al final, portar un gegant és sobretot equilibri. Normalment, el bellugues amb el cap i vas compensant el pes. Jo n’havia portat, tot i que ara no puc perquè tinc una lesió al genoll, però quan portava la geganta, es tracta d’agafar l’equilibri i aprendre a moure-la, com quan aprens a anar amb bicicleta.

Esteu fent crida per trobar voluntariat. Costa trobar gent que vulgui participar?

Sí, és molt complicat, perquè no deixa de ser una activitat voluntària. Passa una mica com als esplais i als caus, que també costa trobar monitors. Nosaltres fem poques sortides a l’any, unes sis, màxim vuit, i molt concentrades, però igualment és difícil compaginar-ho tot. Al final, la gent té família, feina, fills que fan altres activitats el cap de setmana... I tot això fa que sigui complicat trobar persones que puguin sumar-s’hi amb continuïtat.

En aquest sentit, creus que el voluntariat cultural està poc reconegut?

Per mi, gens. Vinc d’aquest món, perquè durant molts anys vaig portar l’esplai de Creu Roja aquí a Valldoreix, fins que vam haver de tancar perquè ens vam quedar sense local. Arran d’això, fa sis o set anys vam crear el Cau de Valldoreix. I el voluntariat és molt difícil de sostenir. Quan buscàvem monitors, i fins i tot ara al cau, hi ha gent que et pregunta què cobrarà. I no, és voluntariat. Si vas de cap de setmana o de campaments, no pagues res, perquè ho assumeixen les famílies, però la feina és voluntària. Nosaltres encara fem poques sortides a l’any, però hi ha colles que surten com a mínim dos cops al mes durant tot l’any. És molt bèstia i, al final, cremes la gent.

Entenc que deu passar el mateix amb el relleu generacional…

Sí, és complicat pel mateix. Els meus fills hi són tots tres, però no sé fins quan durarà. Ara mateix, qui porta els gegants grans són el meu marit i els meus dos fills grans. La meva filla porta la petita, la Cinteta. I l’altre geganter, que ara toca la gralla perquè ja no porta gegants, té 62 anys. No tenim gent. El dia que els meus fills diguin que fins aquí han arribat, els Gegants de Valldoreix no podran continuar.

Potser encara pesa la idea que la cultura popular és cosa de gent gran?

És possible. I potser també passa perquè no es dona a conèixer prou. S’han fet programes de televisió sobre cultura popular, i alguns estan molt bé, però la realitat és que la gent que ara porta tot això sovint és gent gran. Amb els gegants de Sant Cugat també passa. I si vols que entri gent jove, has de fer coses pensades també per a gent jove.

Vosaltres heu intentat adaptar la colla a la canalla.

Sí, en el nostre cas, el Gall Roig era un capgròs que teníem a l’esplai i que portava el meu fill gran, però era molt incòmode de dur. Llavors vam pensar que, si teníem nanos petits a la colla, havíem de fer alguna cosa perquè volguessin participar i perquè aquest relleu pogués anar pujant. Per això vam adaptar el cap del gall i en vam fer un gegantó petit, de cinc quilos, que poden portar els infants. Ara ja n’hi ha un que el porta molt bé i un altre que comença. Si no fas coses així, el jovent el perds. 

Perquè la gent s’hi impliqui, la visibilitat també és clau.

Un dels principals problemes és que els gegants no es veuen. Els tenim guardats dins d’un remolc. A Sant Cugat, per exemple, quan no surten, els tenen exposats al claustre, i la gent passa per allà i els veu. Aquí, en canvi, hi ha gent de Valldoreix de tota la vida que no sap que tenim gegants. L’any passat algú em va dir que no ho sabia, i em va doldre molt, perquè fa més de trenta anys que n’hi ha.

Ara mateix no teniu aquest espai.

No, i si tinguéssim un lloc on poder-los tenir exposats, ja seria molt. Però els gegants s’han de guardar muntats i drets, no poden estar de qualsevol manera, i ara mateix a l’EMD no hi ha cap espai per tenir-los. Estem esperant la famosa centralitat, a veure si arriba. Mentrestant, els tenim al remolc: uns dies a l’envelat, uns altres en un descampat, i anem fent. I a casa meva tinc quatre caixes grans plenes de records de totes les trobades que hem fet durant aquests anys. No és lloc tenir-ho tot en un armari de casa.

Aquesta manca d’espai és ara mateix el vostre principal maldecap?

En el nostre cas, sí. Ens falta tenir un lloc i poder dir: som aquí. L’altre dia ens deien que hi havia una persona interessada a fer de gegantera, però on la fem anar? On li diem que vingui? Nosaltres no demanem un gran local, i si l’hem de compartir amb una altra associació, no hi tenim cap problema. Tenim l’hostal d’entitats, sí, però has de demanar la clau a l’Ajuntament, anar-la a buscar, tornar-la... Tot això és un impediment. Per exemple, per fer una reunió, hem acabat quedant a casa d’un de nosaltres.

És una situació que també veieu en altres colles?

Sí, crec que passa a molts llocs. Nosaltres parlem sobretot del que coneixem més de prop, com Sant Cugat o els gegants de Ca n'Oriol, de Rubí, amb qui col·laborem força. El Jan, que és el nen que porta el nostre gegantó, també els ha ajudat allà amb la seva mare, i el cap de colla de Ca n'Oriol a vegades ve amb nosaltres per donar-nos un cop de mà a l’hora de muntar els gegants. I a ells els passa una mica el mateix. Tenen un local a Ca n'Oriol, però també estan perdent gent. Costa que la gent tiri, sembla que tot estigui una mica estancat. Què s’ha de fer? No ho sé. Però segurament cal donar-ho més a conèixer i fer-ho més visible.

És clar, la gent no pot implicar-se en allò que no coneix.

Amb tot, també hi ha una cosa que em sobta, i és que molts dels geganters de Sant Cugat viuen a Valldoreix. I penses, però si tens uns gegants a Valldoreix, per què vas a portar els de Sant Cugat? Nosaltres no hi podem fer res, cadascú tria el que vol, però sap greu veure que hi ha gent del poble que participa en una altra colla mentre aquí ens falta gent. A més, els gegants de Sant Cugat i els de Valldoreix només tenen un any de diferència. No és que els nostres arribessin molt més tard. De fet, els de Sant Cugat són els nostres padrins, però només tenen un any més. Per això sap greu. Valldoreix també té uns gegants i una colla que necessita mans.

Des del teu coneixement, què creus que necessitaria la cultura popular de base per continuar viva?

La cultura popular necessita més presència i més ressò; estem perdent gent. Nosaltres ja fa uns anys que fem venir els infants de segon a veure els gegants, i hi ha molts nens que després venen a les trobades perquè els agraden molt. Però són molt petits, i amb criatures tan petites costa enganxar també les famílies. Per això crec que cal donar més a conèixer aquest tipus d’activitat i explicar-la millor.

I també trencar la idea que és una dedicació impossible.

Exacte. Al final, potser és un dissabte a la tarda, però tens el matí i tot el diumenge. Nosaltres intentem fer trobades properes i no anar gaire lluny, precisament per poder-ho compaginar amb extraescolars, família o altres voluntariats. Intentem posar-hi seny, perquè tothom té vida, criatures i altres coses. I quan hi ha desplaçaments, dormir fora o altres despeses, moltes vegades ens ho paguem de la butxaca, per molta subvenció que tinguem. Per tant, calen més ajudes i més visibilitat, no només per als gegants, sinó per a la cultura popular en general: els capgrossos, els balls tradicionals i tot allò que, si no es coneix i no es cuida, costa molt de mantenir.