Bridget Lester: “En el voluntariat oncològic, cada acompanyament és una lliçó de vida”

Després de patir un càncer de mama, enfrontar-se a una mastectomia lluny de la seva família i travessar un profund procés de reconstrucció personal, va trobar en l'Associació Contra el Càncer a Barcelona l'acompanyament clau per transformar el dolor en una oportunitat d'ajuda als altres.

Avui, convertida en voluntària testimonial i d'acompanyament, la Bridget dedica el seu temps a escoltar i reconfortar altres pacients a l'Hospital Vall d'Hebron i en la seva vida quotidiana. A través d'aquesta entrevista, ens comparteix el seu viatge vital des del diagnòstic fins a la seva tasca altruista, la importància de trencar el mite de la falsa fortalesa i el valor incalculable d'estar al costat de qui més ho necessita.

Com vas conèixer l'Associació Contra el Càncer a Barcelona quan et van diagnosticar la malaltia?

El primer contacte va ser al carrer a través de la col·lecta anual per a recaptar fons. El càncer ha afectat molts familiars directes i sempre contribuïa, però sense saber realment res de la tasca de l'associació. Quan em van diagnosticar el càncer tenia una amiga que coneixia bé l’entitat i, en veure que necessita ajuda, em va facilitar el telèfon.

Quins serveis o ajuts de l'entitat vas utilitzar durant el teu tractament?

El servei d’atenció emocional i voluntariat testimonial. Vaig trucar a l’associació i de seguida em van donar cita amb una psicooncòloga, l’Eva. Un dia l’Eva em va preguntar si m'agradaria conèixer a una dona que havia passat per un càncer de mama. Em va presentar a la Marta. Va ser durant la campanya de mama en un esdeveniment a la Plaça Catalunya de Barcelona, cinc mesos després de la mastectomia. Va ser una trobada que recordaré per sempre.

Què va significar per a tu trobar aquest suport en un moment tan delicat?

Va ser fonamental, més que important. Estava separada, amb dos fills i la meva família a Anglaterra, encara que comptava amb el suport d’amigues i companys de feina. La meva reacció inicial va ser protegir els meus fills, tenien 23 i 20 anys, però eren els meus nens, i al meu pare i germanes que vivien el meu procés des de la llunyania. Em vaig dir que si jo m’ensorrava, arrossegaria a tot el meu entorn, llavors em vaig fer la valenta. Sempre estava bé quan em preguntaven, encara que en realitat estava muntada en una muntanya russa d'emocions. 

I quin paper va tenir l'Eva, la psicooncòloga en la teva recuperació?

Em va fer veure que les baixades eren normals, que no sempre es podia estar a dalt i que estava bé plorar, sentir por, ràbia, tristesa. L'important era expressar les emocions. Parlant amb ella podia descarregar tot el que sentia per dins. També em va ajudar a acceptar al meu cos després de la mastectomia. Veure'm sense pit va ser molt dur i la cicatriu em turmentava. Un dia em va dir que en lloc de mirar-ho com una mutilació, ho mires com una batalla guanyada. Per a mi va ser un punt d'inflexió i avui puc dir que, encara que m'ha costat, em sento molt orgullosa de les cicatrius que m'han quedat després de la mastectomia i posterior reconstrucció.

Formen una part molt important de la meva persona, del meu viatge vital, de la meva història, de la meva força de superació. Pel que fa a la Marta, voluntària testimonial, va ser un altre punt d'inflexió. Amb ella em sentia còmoda, abrigallada i totalment compresa, parlàvem el mateix idioma. Em sentia alliberada estant i parlant amb ella, notava més lleugera la motxilla emocional que portava.

En quin moment vas decidir fer el pas de pacient a voluntària?

Jo crec que va ser en el moment en què vaig conèixer a la Marta, la voluntària testimonial. Ho tenia molt clar des del principi, volia que la meva experiència ajudés a altres dones que estaven passant per un càncer de mama, igual que l'experiència de Marta m'havia ajudat tant a mi. També era una manera d'agrair a l’Associació el fet d’haver estat al meu costat durant tot el procés.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by AssociacióContraelCàncerBCN (@contraelcancer.bcn)

Com va ser la teva preparació per assumir aquest nou rol?

Va haver-hi una entrevista preliminar per a assegurar que estava recuperada tant físicament com emocionalment. Després vaig fer el curs de formació de voluntariat general. Cada àrea de voluntariat té la seva formació específica pel que vaig fer també els cursos de testimonial i d'acompanyament, a més de reunir-me amb els coordinadors d'àrea.

En què consisteix exactament la teva tasca de voluntariat avui dia?

Des de fa molts anys realitzo voluntariat testimonial els divendres a la tarda, visitant a dones recentment operades de càncer de mama a l'Hospital Vall d’Hebron. Puntualment, també he fet acompanyaments telefònics i presencials en la seu de l’Associació Contra el Càncer a Barcelona. Ens interessem pel seu estat físic i emocional, les escoltem, les intentem tranquil·litzar, compartim la nostra experiència, i sobretot les fem saber que no estan soles. També les informem sobre els serveis que ofereixen l’Associació, tant a elles com als seus familiars.

Fa any i mig, després de jubilar-me, vaig començar amb els acompanyaments a pacients oncològics (de qualsevol mena de càncer) a les seves cites hospitalaris (tractaments, analítiques, visites mèdiques, etc.). Solen ser pacients que viuen el procés en soledat o que els seus familiars no els poden acompanyar per temes laborals, distància, etc.

De quina manera t'ajuda haver viscut la malaltia a l'hora d'acompanyar altres persones?

Ajuda moltíssim. Entens el seu procés físic i emocional perquè has estat allí i això t'ajuda a empatitzar amb elles, entendre que és el que poden estar sentint i necessitant en aquest moment.

Quin és el repte emocional més gran quan t'enfrontes al dia a dia del voluntariat?

Quan acompanyes a una persona t'impliques, durant unes hores seràs el seu suport. Moltes persones en tractament oncològic no només s'estan enfrontant a la malaltia física i emocionalment, sinó també a la solitud. Lògicament t'afecta, et remou per dins. A vegades acompanyes a la mateixa persona en diverses cites i li agafes afecte. 

El repte és saber desconnectar quan acaba l'acompanyament, mantenir un equilibri entre donar-los escalfor i afecte durant l'estona que estàs amb persones en procés oncològic, però que després no t'afecti emocionalment en el dia a dia. És a dir, intentar que tot el viscut durant l'acompanyament quedi allà. Potser sembla una mica fred, però no és així en absolut, tot el contrari, és més aviat pràctica, un mecanisme de defensa, perquè puguis continuar amb els acompanyaments en òptimes condicions emocionalment.

Què és el que més et reconforta o et dona aquesta feina altruista?

La nostra tasca és escoltar, acompanyar, tranquil·litzar, donar suport, empatitzar, estar amb una persona que necessita sentir-se abrigallada en un moment complicat. 

Tornar a casa després d'un acompanyament sentint que he aconseguit el que s'esperava de mi, que durant aquesta estona aquesta persona no s'ha sentit sola sinó acompanyada (hi ha moltíssims persones en tractament que estan passant el procés sense ningú) és una gran satisfacció. Cada acompanyament és una lliçó de vida, aprenc molt acompanyant persones que viuen un procés amb càncer.

Quin mite o tabú sobre el càncer creus que encara hem de trencar com a societat?

Afortunadament, avui dia s'està donant més visibilitat al càncer i les necessitats de pacients oncològics, ja no és aquella cosa dolenta d'antany. Però encara queda molt camí per a recórrer en aquest aspecte.

Un altre tema que destacaria és l'actitud de la gent de cara a la tornada a la normalitat. Moltes tendeixen a pensar que, una vegada superat un càncer, ja està, s’ha acabat tot i la persona a la qual han donat suport durant el seu procés pot reprendre la vida en el punt on la va deixar, però no és així de fàcil. El que està clar és que la persona que surt d'un procés de càncer no és la mateixa que va entrar. 

Com afecta realment la tornada a la normalitat un cop superat el tractament?

Durant mesos la seva vida s'ha posat cap per avall, suspesa d'alguna manera. Hi ha pacients que continuen patint seqüeles físiques, com el limfoedema o els efectes secundaris dels tractaments hormonals en dones que han passat per un càncer de mama. Després està la part emocional, d'una banda, se sent alleujament, agraïment, ganes de continuar endavant, però al mateix temps tot és molt recent i es continua en una voràgine d'emocions, por de reprendre la vida, d'una recaiguda, angoixa, ansietat.

Durant mesos o fins i tot anys has tingut el suport de família, amics, cites mèdiques continuades i de sobte tot això comença a desaparèixer, provocant un sentiment de vulnerabilitat, fragilitat. Per la meva experiència, veig que això costa d’entendre. La societat ha de comprendre que aquestes persones continuen necessitant suport i comprensió. La idea que totes les persones amb càncer han de ser fortes i positives. Sobre paper és molt fàcil, però en la realitat és complicat. La majoria ho són la major part del temps, però són humans i consegüentment, hem d'acceptar i comprendre el seu dret a tenir moments de feblesa.

Quin missatge donaries a algú que acaba de rebre un diagnòstic de càncer?

Confiar en la medicina i en els avenços. Anar pas a pas em va ajudar molt, m'atabalava pensar més enllà del dia a dia. Cuidar-te, ser una mica egoista i pensar en el que el tu necessites. Que ets humà i està bé i normal tenir baixades. Encara que trauràs una força que no sabies que tenies, també és normal ensorrar-te, tenir por, ansietat, sentir ràbia i cal donar sortida a les teves emocions. Si vols plorar, plora, si vols fer un crit, crida. De la mateixa manera que et posis en mans dels metges per a tractar la part física de la malaltia, no dubtar a cercar ajuda professional per a enfrontar la part emocional. 

Hi ha associacions com l'Associació Contra el Càncer que ofereixen serveis gratuïts d'atenció psicooncològica, orientació social, acompanyament hospitalari, telefònic i a domicili, fisioteràpia, consells de nutrició, xerrades, tallers i activitats, utilitzar tots aquests serveis si els necessites. També està el telèfon d’Infocàncer 900 100 036 que funciona les 24 hores tots els dies de l'any per a aclarir qualsevol dubte, demanar informació, parlar o interessar-se pels diferents serveis.

Què li diries a algú que s'està plantejant fer voluntariat en l'àmbit de la salut?

Si s’ho està plantejant de debò, li diria que endavant. Puc assegurar que com a voluntari/ària rebràs molt més del que dones. Això sí, és molt important una bona preparació i formació per a tenir tots els recursos disponibles per a realitzar un bon voluntariat. L'Associació Contra el Càncer a Barcelona proporciona formació general i específica per a cada àrea de voluntariat. Dins de l'associació, la figura de coordinador/a d'àrea juga un paper molt important per a resoldre dubtes, solucionar problemes i més rellevant proporcionar el suport emocional.