Arcadi Oliveres: “No li podem dir a la persona sense sostre: ‘Espera’t, que farem la revolució i ja ho arreglarem’”

Als seus 69 anys, Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) segueix incansable lluitant per la justícia social i la pau. Doctor en Ciències Econòmiques i professor d’Economia Aplicada a la UAB, la seva trajectòria com a activista és difícil de resumir: des de Justícia i Pau fins al 15-M, s’ha implicat en tota mena de causes reivindicatives. El curs vinent serà l’últim que farà de professor, però assegura que, si la salut li ho permet, del compromís social i de les xerrades que fa arreu del territori no se’n pensa jubilar.

A Catalunya, un 20% de la població viu sota el llindar de la pobresa. Què podem fer per acabar amb aquesta situació?

Fonamentalment, perquè la gent pugui sortir de la pobresa hi ha dues coses principals: primera, l’accés al treball, perquè si treballes i tens un sou digne, no com els que hi ha ara, és més difícil que caiguis en aquesta situació. I, en segon lloc, si per qualsevol raó no pots treballar, aleshores el que cal és un estat del benestar que forneixi tot allò que cobreix les necessitats de les persones. Des de l’habitatge a l’educació, passant per moltes altres coses. En aquest moment, no hi ha feina per tothom i l’estat del benestar està en declivi permanent, cosa que evidentment fa que la pobresa no només s’estabilitzi sinó que empitjori.

"És imprescindible perdre la por"

Quin rol han de tenir les entitats socials en aquest context?

Primer, el que s’ha de fer és informar, donar a conèixer a la població d’on surten aquests mals. Si hi ha atur és que les empreses estan deslocalitzades, de manera que augmenten els seus beneficis i disminueixen els diners que donen als treballadors... Després, ajudar que s’organitzin xarxes, entitats o col·lectius que siguin capaços d’iniciar un procés de protesta o reivindicació davant d’això. En tercer lloc, jo diria que el que convé és començar a actuar molt de pressa. I en quart lloc, és imprescindible perdre la por. En certa manera això ens ho ha ensenyat molt bé la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que primer va informar la gent de les estafes immobiliàries que hi havia, i que després ha estat capaç d’agrupar les persones, que no es vagi sol davant d’un desnonament, que aquesta actuació sigui forta i que perdin la por.

A part d’això, sempre és imprescindible que hi hagi un coixí –que pot ser Càritas, la pròpia família o una xarxa d’amics-. No li podem dir a la persona que està sense sostre o sense menjar: “espera’t, que ara farem la revolució i ja ho arreglarem”. Això no li podem dir.

"El capitalisme és un sistema criminal i assassí que hem de fer desaparèixer immediatament"

Un estudi sobre la justícia social als països europeus constata que aquesta ha disminuït per culpa de la crisi, i que l’estat Espanyol se situa a la posició 21 de 28 al rànquing. Qui és responsable d’aquesta situació i per què té lloc?

Perquè estem en un sistema econòmic que hauria de desaparèixer immediatament i que es diu capitalisme. És un sistema d’explotació que potser, després de la Segona Guerra Mundial, s’havia apaivagat una mica: hi havia l’amenaça del bloc comunista, hi havia un cert creixement de l’estat del benestar, i per tant diguem-ne que se li va donar allò que a mi no m’agradava però que se li deia “capitalisme amb rostre humà”. Però des dels anys vuitanta i sobretot amb la caiguda del bloc de l’est aquest rostre humà ha desaparegut del tot i el capitalisme ha aparegut en tota la seva cruesa. El capitalisme és un sistema criminal i assassí que hem de fer desaparèixer immediatament, que mata a milers de persones de gana cada dia, que destrossa el planeta, que genera aquesta pobresa de què estem parlant...

Quina és l’alternativa?

Mira, no en tenim. Jo em pregunto si hem de demanar-ho en singular o en plural: tal i com està el món, potser hauríem de dir “quines alternatives”, potser no és la mateixa alternativa la del Paquistan que la d’aquí, per dir alguna cosa, perquè els sistemes com més focalitzats estiguin i més localitzats en la realitat i el dia a dia de cadascú, millor aniran. Ara, les alternatives, si bé no existeixen i potser haurien de ser diverses, el que és cert és que s’estan gestant.

El 1999 va néixer una gran revolta a la ciutat nord-americana de Seattle que va generar allò que es va dir l’antiglobalització. Allà es va crear aquell esperit en contra d’un sistema que ja portava vint anys, des dels vuitanta, d’injustícia. D’aquest crit, d’aquest esclat de Seattle -que a més es va produir al nucli neuràlgic del capitalisme-, va néixer aquesta revolta que afortunadament va anar quallant a través del Fòrum Social Mundial, que cada dos anys presenta alternatives en els diferents sectors.

Jo crec que com cal organitzar aquest món ja està dit: en l’àmbit econòmic, financer, agrari, energètic, de les migracions, del medi ambient... A través dels debats d’aquest Fòrum i de molts altres, aquests àmbits han quedat definits. Ara el que cal és posar-nos mans a l’obra.

"Tu ets amic d’aquell altre i enemic del de dalt que ens està explotant"

En els anys de bonança econòmica, la paraula “pobresa” ens remetia al que anomenem Tercer Món. Des de l’arribada de la crisi, però, hem vist com augmentava també a casa nostra. Totes dues pobreses estan relacionades?

Íntimament. Les arrels d’explotació es donen tant aquí com allà: per entendre’ns, una bamba de la marca Nike ha explotat un nen del Paquistan, segur; però aquesta mateixa bamba igual també està explotant una dependenta d’uns grans magatzems d’aquí. Per tant, el fenomen va completament lligat en un lloc i en un altre. Precisament això és el que vol el capital: dividir-nos per vèncer-nos, dir “tu ets enemic d’aquell altre”. No, no: tu ets amic d’aquell altre i enemic del de dalt que ens està explotant. Aquest és un discurs que hem d’intentar salvar perquè, malauradament, en un món que tenia certa simpatia pels discursos del desenvolupament, la cruesa de la crisi d’aquí ha fet que aquests discursos s’abandonessin. Això es veu amb les xifres que es destinen a la cooperació i la situació de les ONG.

Aquest 17 d’octubre se celebra el Dia Internacional per l’Eradicació de la Pobresa. Serveixen d’alguna cosa, aquests dies mundials?

Sí, jo crec que tots serveixen. No resolen mai cap problema, però sempre és el motiu de posar-ho damunt de la taula, que alguna ràdio en faci un reportatge, que es faci una xerrada, que es projecti una pel·lícula, que el tema mereixi ni que sigui per vint-i-quatre hores mereixi una mínima atenció. Evidentment penso que no haurien de ser vint-i-quatre hores, hauria de ser tot l’any, però més val això que res.

Fa molts anys que fas activisme i divulgació sobre la pau, la necessitat de les alternatives al capitalisme, etc. Algun dia aconseguirem aquesta societat més justa? Ets optimista?

Jo per naturalesa sóc optimista i penso que, tot i que sóc molt vell, abans de morir-me encara en veuré alguns, d’aquests canvis; de fet, ja s’estan veient. Jo diria que tot allò que va començar ara fa tres anys i que en dèiem el 15-M, que després va canviar ara fa un any o un any i mig cap a moviments sectorials –les mogudes per l’educació, la sanitat, les hipoteques...– ara estan quallant amb un tercer tipus d’accions que serien de caire polític, que ja estan donant un cert fruit. Ho hem vist amb el naixement de Podem o amb la presentació de Guanyem Barcelona, jo ara mateix estic implicat amb el Procés Constituent. Les etapes van pel bon camí. En aquest sentit, sóc optimista.

"La crisi no s’acabarà, encara anirà a pitjor"

Quan la crisi passi, creus que les alternatives diverses sorgides en aquest context perviuran? N’haurem après alguna cosa?

Evidentment el risc que quan s’acabi la crisi tot això passi hi és, però jo crec que la crisi no s’acabarà, encara anirà a pitjor. Aquells que ens governen cada vegada escombren més cap al seu propi benestar i benefici i cada cop menys cap a la societat. I quan dic aquells que governen vull dir a Catalunya, a l’Estat espanyol, a la Unió Europea i a nivell mundial. Des de la Generalitat de Catalunya, que fa unes retallades impressionants i una desaparició de polítiques socials, fins al Banc Mundial, tot és un desastre. I com que tot és un desastre, la situació de la gent no canviarà.

Al documental que t’han fet, “Mai és tan fosc”, hi veiem l’època en què va morir un dels teus fills, que va coincidir amb l’eclosió del 15-M. Una experiència tan dura com aquesta t’ha donat més força per al teu activisme o te n’ha restat?

Potser sí que m’ha donat més força. Jo crec que aquí va haver-hi dues coses. Primer, que el meu fill en totes aquestes coses hi creia tant com jo o més, hi estava molt ficat: era un dels fundadors de Som Energia, havia fet de voluntari a les presons... Tenia un gran sentiment de col·lectivitat, era un noi que ho sentia molt, i pensar que jo anava treballant en la línia que a ell li agradava era un consol. També, que en aquell moment de tant patiment hi hagués tant activisme, potser també era una cosa útil per no estar tot el dia obcecat a casa. De fet, et diré que els deu últims dies de la seva vida em va ajudar en una cosa. Tal i com surt a la pel·lícula, en aquell moment hi va haver aquelles declaracions del Felip Puig [el conseller va dir que estudiava emprendre accions legals contra Arcadi Oliveres per presumptes calúmnies a la policia catalana, després que aquest insinués que agents de paisà podrien haver causat els brots de violència durant les concentracions al Parlament]. Jo, com que no ho vaig poder demostrar, vaig dir que no ho podia constatar, però el pobre nano com que estava a casa tot el dia, va estar mirant totes les imatges a veure si podia arribar a veure si algú s’havia infiltrat al Parlament. Jo crec que dins de com era de dramàtica la situació, com ell ho va saber enfocar, les circumstàncies, el sentiment familiar, van apaivagar el dolor, que et queda sempre, per descomptat.