Maria Victòria Molins: "La meva tasca consisteix en estimar i acompanyar sense jutjar"

La Maria Victòria Molins (Barcelona, 1936) és una monja que a simple vista sobta perquè no sembla una monja.  Vesteix amb colors vius i es passa les hores a peu de carrer, al Raval, dedicant les seves forces al que ella anomena el “quart món”. És una dona de mirada tendra i sincera, sempre acompanyada d’una rialla juganera. És la bondat i l’alegria fetes persona. I no només això, sinó que també desprèn una energia positiva i un optimisme infinits.  La Victòria té un cor molt gran entregat absolutament als altres. Ella diu que és una persona normal que “simplement estima” i “no jutja” i és per tot això que, molt sovint, és difícil no anomenar-la “àngel”.  

Com veu el fet que la investeixin Doctora Honoris Causa?

Després de molt pensar crec que un dels mèrits de la Facultat és haver donat importància a un treball molt anònim, jo no he creat res, no he fet cap cosa. Simplement m’he dedicat a la mística del carrer: estar al costat de la gent més desafavorida i exclosa, acompanyar-les, entendre-les i estimar-les com estima Déu.

"Al tercer món són pobres en diners i al quart món pobres en valors"

Quina és la diferència entre tercer i quart món?

És quan vaig viatjar a Sud Amèrica quan vaig adonar-me d’aquesta gran diferència: al tercer món són pobres en diners i al quart món pobres en valors. El quart món és un món marginat i exclòs dins d’una societat del primer món. És una societat que té la desestructura personal, la pobresa més gran que es pot tenir, per manca de valors, per manca de vida familiar, per haver estat exclosos. Per mi és pitjor el quart món, ja que viuen envoltats de riquesa i sense cap valor. 

Com es va produir la conversió de monja amb hàbit a monja amb texans?

La meva conversió al món dels marginats es va produir quan jo vaig estar a Sud Amèrica. Allà vaig veure només una pobresa de diners, no una pobresa humana. Eren rics en valors, en amor, es respecte i estima.

Vaig estar a Mèxic, Bolívia, Argentina...  i va ser a Nicaragua on vaig fer el canvi de xip, allà se’m va remoure tot per dins. Hi va haver dues coses que em van frapar: per una banda el fet que la vida religiosa es desenvolupés en comunitats molt petites inserides dins dels barris, ja  que permetia palpar molt bé la realitat del barri i per altra banda els valors que mantenien les persones malgrat la terrible injustícia social i l’extrema pobresa en què viuen. 

De quina manera va aplicar el que va veure i aprendre allà un cop arribada aquí?

Un cop arribada aquí i després de molt batallar vaig començar a viure en petita comunitat amb 4 germanes incloses profundament al barri del Raval. Durant el dia no ens veiem, només al matí i la nit, que ens expliquem com ens ha anat el dia. Això sí, preguem en comú ben d’hora cada matí, ens tenim una confiança bàsica i decidim les coses per discerniment comunitari. Ara no hi ha horaris rígids de vida monàstica, ara visc un altre estil de vida de cara a l’exterior, abans era una vida més reclosa.

"Només em limito a estimar i fer costat sense jutjar"

El seu objectiu és fer sortir les persones marginades del “forat” on es troben?

La meva intenció no és canviar les persones,  si una persona no vol sortir de la seva “perdició”, no puc fer res més que estar al seu costat. No sóc ningú per dir-li que ha de fer una cosa, així que només em limito a estimar i acompanyar sense jutjar. És per això que mai fracassaré en la meva tasca ja que, per mi, no és cap fracàs que una persona no em faci cas. La meva tasca, la meva professió és estimar. Estimar és fer que l’altre comenci a conèixer Déu, perquè Déu és amor. 

Què fa quan camina pels carrers del Raval i es topa amb un captaire?

Quan veig un captaire m’hi acosto i li pregunto què li hi ha passat, què fa aquí, com es diu... no em veuen com una intrusa, els hi somric, els abraço, m’obro a ells. Els hi ofereixo anar a l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac a la Barceloneta, allà els hi donen acollida i menjar i els hi fan un acompanyament. El que necessiten és tacte, afecte i estima per sortir de la seva situació. 

"Aquell qui és estimat al final també estima"

Per què una cosa que sembla tan senzilla i evident com és ajudar i estar pels altres al mateix temps és tan difícil de fer?

El que és difícil és fer el canvi de xip ja que tot el que dónes està per sobre del que reps. Ara bé, jo no dono, jo simplement estic al costat, jo simplement estimo. Estimar és una relació de persona a persona, de tu a tu, no una relació del que dóna i el que rep. Aquell qui és estimat al final també estima.

Com pot ser que la forma d’Església actual estigui tan allunyada de la imatge de Jesús?

Qualsevol cosa quan comença a institucionalitzar-se comença a recarregar-se. Quan aquesta institucionalització fa que sigui més important el que s’ha institucionalitzat que el carisma, malament. Donar més importància als ritus, a les vestimentes... que a la felicitat per la qual estem donats, fa que la religió sigui rebutjada per molta gent.

Hi ha d’haver un canvi de concepte de l’Eucaristia, s’ha d’entendre com una necessitat no com una obligació. Ha de ser una trobada, una reunió senzilla sense donar-li massa importància al ritus, una comunitat cristiana petita consisteix en conèixer-nos els uns als altres, saber com ens diem, tractar-nos de tu a tu. Així és com ho feien els primers cristians, que es reunien per compartir el pa. El problema és que s’ha perdut el sentit del sopar del Senyor per convertir-se en una cerimònia.

"La meva tasca a la presó consisteix en acompanyar, donar amor i ajudar a fer feliç"

Encara va a la presó? Què hi fa?

Faig el seguiment de 7 persones que estan soles, faig tot el possible perquè la persona sigui feliç i si té la culpa dins seu no pot ser-ho. Cal seguir un procés: primer s’ha de veure culpable, després ha de veure que tot i ser culpable pot ser estimat, després ha d’aprendre a estimar-se a si mateix... això és un procés molt llarg que un treballador social no té temps de fer.

Per exemple...

Hi ha un noi marroquí que als 11 anys es va escapar en un camió i no està ni registrat: la seva mare va morir al part i el pare no se sap qui és. El que més em va colpir d’ell va ser quan em va dir: “Para qué voy a salir de la cárcel? Nadie me espera y nadie me echa en falta en la vida”. La meva tasca és acompanyar-los, donar-los-hi amor, que no se sentin sols. No vaig a la presó a vendre el “discurs” de Déu i de la religió, jo simplement vaig a fer el que feia Jesús, jo actuo com Déu i a partir d’aquí si sorgeixen dubtes i preguntes, responc.

Què li aporta la presó?

M’ha canviat la vida, de fet, tot el que faig m’ha canviat la vida. Tinc el cor ple de noms de persones diferents que no hagués pensat mai que poguessin existir. La majoria m’ensenyen coses de la seva pobresa, de les dificultats amb les que s’han trobat.

A mi m’agrada fer el seguiment de la persona, no el fet de trobar-li una solució esporàdica i ràpida sinó d’acompanyar-lo més endavant i fer-li costat en el seu camí. M’agrada crear-los-hi valors, ensenyar-los-hi valors, aprendre a viure amb valors.

Per què creu que hi ha persones que fan el mal?

Jo distingeixo entre delicte i culpa. Ser víctima d’un mateix i tenir el mal dins teu és molt pitjor que tenir-lo fora. Jo preferiria ser víctima d’un altre que no pas crear víctimes, perquè seria víctima de la meva dolenteria que estaria dins meu. La voluntat fa el que li presenta el teu enteniment, si el teu enteniment està cegat i ofuscat i el teu ídol, per exemple, són els diners, això serà el més important i primordial per a tu a la vida. El col·lectiu sí que puc dir que té maldat però una persona individual no.

I la víctima que està plena d’odi?

L’odi fa mal a la persona que odia, el mal el té la persona que té odi dins seu. La víctima ha de comprendre que l’altre té una maldat molt gran dins seu que li fa mal a ell mateix. El perdó fa descansar a un mateix i la persona que aconsegueix perdonar té una pau molt gran.

"Per canviar el món comença estimant una persona"

Per què hi ha tanta injustícia entre persones si tots hem estat “posats” per igual en aquest món?

L’ésser humà és més aviat egoista, la tendència humana és egoista. No és gens fàcil ser bo, la persona s’ha de treballar molt per arribar a ser bona. Potser aquest és un dels motius que expliquen aquesta realitat. Ho veiem molt normal que hi hagi uns pobres que visquin “així” i uns altres més rics que visquin “aixà”, està normalitzat, acceptat, aprovat, sobreentès.

Victòria... vull canviar el món i no sé per on començar...

Comença per canviar tu i després canviar l’altra persona. Primer cal canviar la mentalitat, cal veure la necessitat d’un canvi de mentalitat. Començar estimant una persona és una bona manera.