Jordi Gascón: “Molts dels viatges anomenats de ‘turisme solidari’ s’han despolititzat”

Estades i camps de solidaritat, brigades, viatges de turisme responsable, voluntariat internacional…Sota el concepte de Turisme solidari s’apleguen un munt d’opcions amb tarannàs, visions i finalitats molts diverses.  Jordi Gascón, membre del Fòrum de Turisme Responsable i autor d’‘El turismo en la cooperación internacional’’, ens apropa  alguns elements per a la reflexió i el debat com la pèrdua del carácter polític d’aquest tipus de viatges o les seves contradiccions. 

Com sorgeix el turisme solidari? Quina ha estat la seva evolució?

A l’estat espanyol i a altres països europeus el turisme solidari neix molt vinculat a organitzacions socials i sorgeix com una aposta dels moviments de brigadistes que durant els anys 80 es van apropar a Amèrica Central per donar suport, visibilitzar i fer propaganda dels processos revolucionaris de Nicaragua, Guatemala i El Salvador. Durant els anys 90 tot aquest plantejament comença a desdibuixar-se i els viatges assoleixen altres objectius. Passen a utilitzar-se com a eines d’educació per al desenvolupament i sensibilització alhora que esdevenen un mecanisme per crear base social dins de les ONG que els organitzen.
Posteriorment, moltes d’aquesta entitats veuen que aquesta activitat genera ingressos per a les organitzacions locals i els viatges es converteixen en eines de cooperació per al desenvolupament.
Fins i tot, en els últims anys, el turisme solidari passa a ser en un nínxol de mercat i a oferir-se com una oferta més de determinats operadors de caràcter alternatiu.  

Sota aquest concepte, per tant, convergeixen actualment  propostes o visions molt dispars...

Cadascuna de les ONG organitzadores tenen perfils determinats que poden anar des d’una visió acrítica o conservadora fins a propostes més  polítiques i incisives. Òbviament els viatges d’unes i altres reflecteixen aquesta diversitat. Mentre que, en uns casos, l’aposta i el discurs són les relacions desiguals de poder nord-sud o les lluites socials de grups marginats o oprimits, en altres la pobresa és un element que simplement  no es qüestiona: la solució és anar a aquests països, conèixer-los, deixar uns quants diners i tornar cap a casa.

Durant les últimes dècades molts d’aquests viatges anomenats de 'turisme solidari' s’han despolititzat, el que no vol dir que no es mantinguin encara determinades propostes que tinguin un caire reivindicatiu. Per posar alguns exemples, hi ha organitzacions que continuen fent viatges per defensar els drets de la població palestina o donar suport als camps de refugiats sahrauís a Tindouf, en la línia de les brigades dels anys 80. 

Tot i que aquesta línia es manté, el ventall  d’iniciatives de turisme solidari s’ha anat ampliant. Així, s’inclouen sota aquest concepte propostes que es limiten a visitar zones relativament exòtiques i en les quals la solidaritat es redueix al fet que els diners gastats van a parar a mans de la població local i no a multinacionals hoteleres. També entrarien dins d’aquesta denominació els  viatges vinculats als apadrinaments, en què els turistes van a veure com viuen les persones apadrinades sense realitzar cap tipus de qüestionament o anàlisi sobre la situació de pobresa en què es troben.

El viatges solidaris han esdevingut realment eines de sensibilització i de creació de base social de les entitats?

Sí per a aquelles organitzacions que es prenen aquesta activitat  molt seriosament i forma part dels seus objectius orgànics.  Per exemple, en el cas de Setem o de Sodepaz, un percentatge prou significatiu de la gent que hi viatja acaba formant part de la seva base social i esdevenen socis i sòcies actives. Però  també hi ha altres organitzacions que s’ho han pres com una activitat més secundària o col·lateral i no han aconseguit que les persones s’hi impliquessin a la tornada.
 

En el llibre ‘El Turismo en la cooperación internacional’ reflecteixes diversos debats que qüestionen la coherència d'aquests viatges. Es considera contradictori que des de les ONG es promoguin aquestes iniciatives que incideixen en la petjada ecològica, que es poden considerar elitistes...

Bé, aquests viatges poden tenir efectes positius com, per exemple, visibilitzar la lluita de pobles en situació d'opressió, però, com a turisme internacional que són, no podem dir que siguin  un model de turisme sostenible. L’impacte de l’aviació en el canvi climàtic és cada cop més important. Tampoc podem oblidar que el transport aeri és també un element que impulsa, per exemple, el desenvolupament d'agrocombustibles, que tenen un efecte brutal en el procés d’especulació sobre la terra i estan expulsant població camperola de països del Sud.

Sota l’empara de nous paradigmes com el decreixement i la sobirania alimentària, hem de replantejar-nos què es considera ‘turisme responsable’. Potser descobrim que l’únic turisme que es pot denominar així és el de proximitat. A més, si la idea del viatge és sensibilitzar i posar en evidència el model de desenvolupament imperant, tampoc sembla necessari recórrer milers de quilòmetres.
 

En aquest sentit, quines iniciatives podem trobar  com a turisme solidari de proximitat?

A Catalunya, per exemple, des d’alguns sindicats com UGT i CC.OO s’ha fet una aposta per reconstruir pobles i convertir-los en zones de turisme obertes a tothom. També trobem propostes d'agroturisme i han sorgit ‘empreniments’ de persones joves que decideixen recuperar terres rurals i impulsar iniciatives turístiques que permeten revertir o frenar, relativament, la tendència migratòria camp-ciutat. Aquestes formes son solidàries en tant que recuperen el territori, faciliten que hi hagi població que hi visqui i donen vida a aquests espais.