Adrián Crescini: "El teatre de l'oprimit evidencia sistemes de poder i ens permet practicar i imaginar nous mons"

Adrián Crescini és psicòleg social i, actualment, és el co-fundador i co-director de 'La Xixa Teatre' juntament amb la Meritxell Martinez. És activista social i treballa a partir de la metodologia del teatre de l'oprimit i treball per processos. Amb ell, parlem sobre com fer treball per a la inclusió i cohesió social des de la cultura.

Com sorgeix La Xixa Teatre?

La Meritxell i jo estàvem lligats a una altra organització de teatre social i teatre de l’oprimit: ens vam formar a ‘Forn de Teatre Pa’Tothom’ i vam treballar amb ells un parell d’anys fins que vam decidir iniciar el projecte propi. Al cap de poc, ens va arribar una invitació per participar al ‘Festival de teatre fòrum i teatre de l’oprimit’ a Senegal, després vam muntar un grup de teatre a Setem, i a partir d’aquí hem anat creant i coordinant projectes diversos.

Que té el teatre de l'oprimit i teatre fòrum d'especial?

El teatre de l'oprimit com a mètode teatral és un patrimoni humà, un patrimoni universal perquè les eines que s'utilitzen són pròpies de les persones. De fet, la gran força del teatre de l'oprimit és poder multiplicar les eines personals, comunicatives i socials de les persones, eines que tothom tenim però que a vegades ens n'oblidem. I amb aquestes eines podem crear millores substancials per a les persones i en termes de cohesió social. El problema és que hem de tornar a ser conscients i responsables que les tenim. I per a mi, aquest és l'esperit principal que té el mètode del teatre de l'oprimit. I posteriorment que és el treball amb la comunitat, amb els diferents sectors que intervenim. Per exemple, amb joves en instituts i escoles, amb gent gran i veiem com sectors de la població es reapropien de les seves pròpies eines per poder parlar dels seus temes.

Us definiu com un col·lectiu social o cultural? Es pot fer cultura sense acció social?

Nosaltres pensem que fem cultura perquè estem lligats a la realitat social, a les persones, que par a nosaltres són els que fan realment cultura, no l’elit, com es tendeix a pensar. Som crítics amb entendre la cultura com a inamovible. Jo no critico que hi hagi professionals de la cultura en certs àmbits, està bé. Ara bé, la cultura no és això: La gent és la cultura. I sí, venim de l'àmbit social i fem treball social perquè una de les grans línies de treball de 'La Xixa' és multiplicar les eines que utilitzem les persones. Multiplicar vol dir que tothom en tingui accés i es responsabilitzi de les seves pròpies eines. És prendre consciència crítica, desvetllar les nostres opressions i ho fem jugant, tornant a ser una mica nens.

Parleu molt de ciutadania i cultura, poble i cultura... És a dir, cultura popular. Però, us identifiqueu amb aquest concepte?

Amb el concepte de cultura popular és molt fàcil caure en el folklorisme. Nosaltres treballem amb les persones del carrer i acompanyem el procés creatiu de les persones. Però les persones no vénen buides de creativitat, simplement de vegades necessitem noves eines i espais per apoderarnos. Totes aquestes persones són la cultura popular. És important reconèixer cultura que ens identifica com a població, la tradicional, però aquesta no és l'única cultura popular, la cultura canvia perquè canvien les persones del poble. Per això, no podem tenir com a significat únic de cultura popular el floklore i tradicional, allò nou també ens identifica.

I també treballeu específicament sobre diversitat. Com ho feu?

Tothom sabem que no volem ser racistes, sexistes o discriminadors i que no volem tenir conflictes. Tenim l'explicació teòrica de com podem fer-ho. El que té aquest teatre és que amb una situació específica, amb caràcters específics i en un temps i espai, podem analitzar com podem intervenir nosaltres. I després ens permet extrapolar-ho a les nostres vides quotidianes. I per a mi això és molt potent perquè d'aquesta manera les persones ens vam demostrar que el canvi és possible, no queda en un discurs buit. 

A través del teatre es pot aconseguir la inclusió?

Sí, perquè fent teatre s'assaja com incloure's i com incloure. Encara que la paraula no m'agrada molt: més que incloure's, hauria de ser ‘formar part de’. Estar fora és igualment ser part del tot i paraules com a inclusió i exclusió de vegades ens poden fer oblidar això. És com el concepte ‘integrar-se’: Qui integra i on? hi ha amos de la integració o de la inclusió? Si no prenem la consciència que en ‘incloure’ hi ha una diferència de poders que cal treballar, si no som conscients d'això, les persones amb més possibilitats acabem exercint un rol de poder i paternalisme amb persones que considerem ‘no integrades’. La idea seria transformar això, entendre la relació com a multidireccional.

Per què donar-li importància al tema del poder?

El teatre de l'oprimit treballa a partir del conflicte però, des de 'La Xixa', ens vam adonar que hi havia un tema que ens faltava quan parlàvem de conflicte i relacions de poder: tenir en compte la seva diversitat i complexitat. Si no, és fàcil caure en la polaritat, en opressors i oprimits i els éssers humans, en certes ocasions som opressors i en unes altres, oprimits. No existeix un moment estancat del poder, la vida i les relacions són més complexes. El poder cal analitzar-lo en un temps i espai determinats. Nosaltres treballem amb eines teatrals amb l'objectiu d'evidenciar sistemes de poder. Per exemple, amb teatre fòrum volem visibilizar actituds i comportaments quotidians respecte el racisme, el masclisme i la LGBTIfòbia. Això ho fem per exemple, representant una peça petita on es planteja un conflicte, una discussió entorn d'aquest tema i, en el moment àlgid del conflicte parem l'acció i convidem al públic a participar i que posin sobre la taula què i com ho farien, a imaginar canvis i nous mons però de manera real.