Aegis Trust: l’organització britànica darrere la reconciliació ruandesa després del genocidi

Parlem amb Yves Kamuronsi, supervivent del genocidi i mànager al Memorial del Genocidi de Kigali. Treballa per l’organització Aegis Trust, l’entitat encarregada del memorial més gran de Ruanda, on hi ha dotzenes d’altres memorials més petits. Per acabar farem un repàs de les acusacions contra Aegis i la reconciliació ruandesa 

Què és Aegis Trust i quina és la seva connexió amb el Kigali Genocide Memorial?

Aegis Trust és una organització britànica creada per un metge que va anar a Bòsnia als anys noranta. Va decidir començar a centrar-se en la prevenció d’aquests conflictes en lloc d’esperar que la gent comenci a enviar suport i menjar quan ja és massa tard. Els genocidis es poden preveure perquè sempre hi ha senyals. Un genocidi, i per extensió qualsevol conflicte, és un procés.  Abans que el conflicte comenci ja el pots preveure. Aegis es va crear entre el 1994 i el 2000, i al connexió entre l’entitat i el memorial comença el 2004, quan el govern de Ruanda va veure el que l’organització havia fet al Regne Unit i va demanar si podien fer el mateix a Ruanda. L’espai del que avui és el memorial ja hi era, però només hi havia fosses comunes.

Com convertir una fossa comuna gegant en un memorial exhaustiu que inclou les experiències orals de supervivents del genocidi?

Durant el genocidi els cadàvers de les víctimes es llençaven a les carreteres, als teulats de les cases. Era difícil de pair, per la gent. Vam obrir aquest espai per poder enterrar la nostra gent amb dignitat. La majoria de les persones enterrades aquí van ser assassinades a Kigali.  Aviat el govern es va adonar que no pots tenir els cossos en un lloc sense explicar la història del que els va passar. Per això vam pensar l’exposició, i per això el govern de Ruanda va convidar Aegis Trust, per treballar de forma coordinada amb el Ministeri d’Esport i Cultura. L’experiència, l’exposició, treballar amb supervivents: així vam poder construir la història en funció del que els ruandesos i ruandeses volien.

El Memorial es va construir el 2004, només 10 anys després del genocidi. Recordar tan poc temps després no és massa dur?

Els ruandesos van decidir parlar del genocidi costés el que costés. Els supervivents vam poder afrontar el passa. A través del sistema judicial de les Gacaca els supervivents van plantar-se davant dels perpetradors de violència. Per altra banda, el govern de Ruanda va crear una unitat per Ruanda, i això era la part més crítica: el genocidi havia passat justament perquè la unió s’havia trencat.

Quines són les tasques habituals d’Aegis Trust a Ruanda?

Tenim diferents programes al país. Hi ha el Memorial, però també hi ha un grup de treball que s’ocupa de buscar visitants i persones interessades. També disposem d’un centre de documentació i d’una escola de pau per on passen estudiants i professors. Entrenem la gent jove i el professorat perquè l’única manera de prevenir un genocidi és utilitzar la memòria i canviar les mentalitats de la gent, educar-la en valors pacífics.

Aegis Trust, el president Kagame i Victoire Ingarebo

Hi ha qui acusa Aegis Trust de treballar pel govern de Ruanda amb uns interessos concrets: els de perpetuar l’status quo de pau sota la mà ferma del Tutsi Paul Kagame, que va frenar el genocidi des d’Uganda i amb el recolzament de les forces de l’RFP (Rwandan Patriotic Front).

L’any 2010, la Hutu Victoire Ingabire es va presentar al Memorial de Kigali i va reclamar el dret dels Hutus a ser també compensats pels crims comesos també contra ells durant el genocidi. 

Ingabire tenia intenció de presentar-se a eleccions, però va acabar sentenciada a 15 anys de presó acusada d’impulsar un missatge d’odi. I la justícia ruandesa no sembla disposada a alliberar-la, tot i que Paul Kagame ja fa una candidatura que ha canviat la constitució del país senzillament per perpetrar-se al poder.

Quan pregunto a Kamuronsi per la intervenció de Victoire Ingabire al memorial, la seva resposta és el·líptica: canvia de tema. La majoria social a Ruanda sembla favorable al govern de Kagame, si més no en la superfície. Sembla ser que la majoria d’opositors forts són fora del país.

La proposta d’Ingabire de parlar d’un doble genocidi és, en part, una manera de negació del genocidi. Des dels anys seixanta, el missatge que els mitjans de comunicació i les autoritats de l’aleshores flamant Ruanda independent anaven en una sola direcció: en contra de la minoria tutsi, que ja des d’abans de la colonització ha governat per damunt de la majoria camperola Hutu.

Malgrat que durant les dècades prèvies al genocidi sí que hi havia alguns matrimonis mixtes, tradicionalment una ètnia i l’altra no acostumava a barrejar-se per via matrimonial. La no barreja no implicava odi, perquè la cooperació entre Hutus camperols i Tutsi pastors sempre havia estat necessària i mai no havia portat els extrems de violència del 7 d’abril del 1994.

Per altra banda, el govern pro Hutu que va governar Ruanda des finals dels anys cinquanta  fins al genocidi dels noranta va créixer amb el suport incondicional del govern francès, que animava la majoria Hutu en la seva croada en part classista: el Tutsi havia estat afavorit pels colons, el Tutsi tenia ramats i súbdits, la majoria dels quals són i eren Hutus.

Bèlgica, el país que va colonitzar Ruanda i el creador de carnets que segregaven clarament els ruandesos entre Hutus i Tutsi, s’ha excusat per la seva contribució a l’odi que va desencadenar els gairebé dos milions de morts.

El govern francès no s’ha excusat mai pel seu rol en aquest en part classista i de base popular contra una elit tan antiga i diferenciada com antic és el regne de Ruanda, sempre dividit entre camperols i propietaris de ramat Tutsi.

En l’actualitat no es pot parla d’Hutus i Tutsi, perquè el procés de reconciliació ha treballat molt per a consolidar la idea que els ruandesos són ruandesos abans que Hutus, Tutsi o Tua, una altra minoria ètnica que no va intervenir en el genocidi.

Tot i així, les elits governants segueixen sent Tutsi, malgrat que Kagame ha fet passos per incorporar Hutus als ministeris menors. La pregunta és qui trobarà el terme mig per reobrir el debat del genocidi i escoltar el que alguns Hutu volen expressar sense negar que els Tutsi van ser exterminats només pel fet de ser Tutsi.