Maria Gradillas: “Les persones amb discapacitat intel·lectual que viuen a llars-residència no es poden jubilar”

L’Associació Aspanias és una organització solidària que treballa per l’autonomia i els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Una de les problemàtiques de l’organització és l’actual sistema deficitari que es troben a les llars-residència.

Quan les persones residents estan malaltes o arriba l'hora de jubilar-se han de seguir treballant als tallers ocupacionals perquè no hi ha ningú que es faci càrrec d'ells.

L’associació ha engegat una campanya amb l’objectiu de recaptar 20.000€ i contractar un/a educador/a per una de les seves llars-residència.
 

Les llars-residència: un sistema deficitari

Les llars-residències són centres que obren de 17.00 h de la tarda a 9.00 h del matí, ja que la resta del dia, les persones que viuen a les llars estan obligades a treballar a un taller ocupacional. En aquests tallers, desenvolupen tasques manuals o altres feines més properes a un treball.

Les persones amb discapacitat més autònomes, poden estar a Centres Especials de Treball (CET), que són empreses que garanteixen la integritat laboral i donen una remuneració econòmica a canvi del seu treball. A part, hi han les residències, que estan obertes les 24 hores del dia i les persones no van a centres ocupacionals ja que no estan capacitats.

Per entrar a una llar-residència s’ha de tenir un mínim de discapacitat del 33% i en el cas de les residències, es demana un 65% de discapacitat.

Una llar-residència és un habitatge concertat i de copagament. La Generalitat paga una part dels ingressos de l’usuari i la família una altre, depenent de la pensió que l’hagi deixat la família. Des dels 0€ fins als 1600€ mensuals, la mitjana ronda entorn els 600€ i 900€.

L’associació Aspanias compta amb tres llars-residència. Maria Gradillas, gerent de l’associació, assegura que “a partir de 10 usuaris ja es compensa el cost. El problema és que a la ciutat de Barcelona els pisos són petits i els lloguers molt cars... Obrir una llar-residència amb pocs usuaris seria lo seu per donar una atenció de qualitat, però és deficitari, no és viable tenir un/a educador/a per 6 persones”.


El cas de les famílies i la transició a la llar

La majoria de persones que viu en llars-residència tenen famílies que es fan grans i no els poden cuidar. Normalment són els germans i germanes que els cuiden o fundacions tutelars. Tot i així, no poden fer front a tot el que implica cuidar d’una persona amb discapacitat intel·lectual envellida.

Gradillas recorda que “aquesta gent ha d’anar al gimnàs, s’han de moure o fer activitats socialitzadores. Necessiten una persona les 24 hores del dia. Nosaltres aconsellem que la transició de la família a la llar-residència es faci quan els familiars encara estan bé, perquè sinó el canvi és molt dràstic”.

 

L’envelliment prematur

L’associació es fa càrrec de tot. El principal problema és que conforme es fan més grans (a partir dels 45, 50 anys) les malalties són més comunes pel seu envelliment prematur.

Una de les tasques més recurrents de les persones educadores és acompanyar-los al metge, ja que quan estan envellint tenen moltes visites mèdiques i molts d’ells ja no tenen família perquè els acompanyi.

L'associació compta amb una llar que té una persona durant el dia, però és totalment deficitària. Gradillas explica que "a la Generalitat se l’escapa de les mans i al final hem de contractar una persona extra durant tot el dia per atendre aquesta gent. Les despeses corren a càrrec de l’entitat i agreuja un sistema que ja de per sí és deficitari".

 

Les persones amb discapacitat intel·lectual no es poden jubilar

“Nosaltres vam tenir un usuari amb 74 anys que va morir fa un parell d’anys i que no va poder jubilar-se” explica Gradillas. La gerent d’Aspanias remarca que “aquesta gent ja està cansada de fer la mateixa activitat durant 30 o 40 anys. Volen sortir al carrer, passejar, asseure’s en un banc i veure passar la gent, tenir una vida més tranquil·la i no aixecar-se a les 6 h del mati. Tenim un munt d’usuaris que es queixen i volen descansar. Nosaltres no tenim aquesta capacitat ja que no hi ha places de residència per a persones amb discapacitat intel·lectual”.

Segons el decret, les persones amb discapacitat intel·lectual poden estar a les llars-residència fins els 65 anys i a partir d’allà, han d’anar a una residència. Però Gradillas assegura que “passa com a qualsevol avi o àvia d’una família, no volen anar a una residència, volen envellir amb els seus i estar a les llars-residència, ja que molts d’ells porten entre 20 i 25 anys amb nosaltres”.

Sempre que poden, l’associació els manté a les seves llars, ja que tampoc hi ha places a les residències, i per tant, es queden encara que siguin més grans i en conseqüència no es jubilin.

 

Solucions a la problemàtica

“Nosaltres coneixem entitats que no poden obrir per una qüestió econòmica” assegura Gradillas. Amb la subvenció de la Generalitat les associacions no tenen suficient per pagar el cost de donar els serveis que necessiten els seus usuaris, sobretot quan s’estan fent més grans i els cuidadors no donen a bast.

Gradillas alerta que “s’ha de buscar una solució per reorganitzar aquest servei i es doni l’atenció justa sense que sigui deficitària”.

La gerent de l'associació proposa com a solució “que aquestes persones puguin anar a un centre de dia que estigui a prop seu. Actualment no hi ha centres de dia específics per això “.