Marc Ayza: “Que la policia em pari per ser africà forma part del meu dia a dia”

Has ofert el teu testimoni per a la campanya 'Pareu de parar-me' de SOS Racisme. Què t’ha passat per ser d’origen africà?

Sóc adoptat i tinc arrels africanes. Recordo que estava amb el meu pare que és blanc a la Rambla Catalunya i la policia em va parar cridant: “Els papers!”. Recordo que estava espantat i no tenia la seguretat que tinc ara. El meu pare tampoc sabia què passava i la policia li va dir: “Vostè, senyor, marxi tranquil”. El meu pare va dir: “Aquest és el meu fill!”. La policia, enlloc de disculpar-se amb mi, es va disculpar amb el meu pare.

Aquesta és la primera vegada que la policia t’ha parat?

No! Ni la primera ni l’última. Hi havia una època que em paraven per identificar-me cada dia, no et sabria dir el nombre de vegades que m’han parat per ser negre... no les he comptat. També m’han parat fora d’aquí. Un grup d’agents va pujar a un autobús de camí a Berlín i només ens va demanar el DNI a mi i a un altre noi negre. Sense dissimular ni res!. I no t’acostumes mai.

T’han parat a més llocs?

Sí, a l’aeroport. Em vaig negar a identificar-me però al final ho vaig haver de fer, m’hi vaig veure obligat... També m’han seguit en supermercats. L’home de seguretat del súper estava pendent de mi tota l’estona, d’una manera molt descarada. Quan li vaig demanar què passava es va posar a la defensiva.

Quines sensacions et produeixen aquestes identificacions racistes?

Aquestes situacions són continues i em creen molt malestar. Sovint haig de respirar profundament i pensar que formen part de la manera de ser d’aquest país. Aquestes identificacions són molt incòmodes i et fan estar en alerta permanent, com si t’haguessis de defensar per tenir un altre color de pell.

Tu ets d’aquí...

Sí, clar, jo sóc d’aquí i no tinc cap problema identitari però aquestes situacions t’acaben fent pensar que allò que més importa és com et veu la gent i no qui ets o com et sents. Quan dic: “però sí sóc d’aquí!”, veus que la policia no et fa cas, no t’explica els motius pels quals t’ha parat ni tampoc s’identifica... Al final, aquestes situacions et fan sentir que no acabes de ser d’aquí. Tot això li passa a moltíssima gent que, com jo, té un altre perfil ètnic.

Abans has comentat que no has comptabilitzat la quantitat de vegades que t'han identificat... Ho has incorporat com un fet normal en el teu dia a dia?

És que ho és. Que la policia em pari per ser africà forma part del meu dia a dia. I no només això. Quan vas a seure a l’autobús, pel carrer, el metro... El meu pare tenia un despatx a Rambla Catalunya amb Rosselló. Jo hi anava sovint. Sempre tenia la sensació de sentir-me estrany per estar passejant per aquesta zona. Com si aquell no fos el meu lloc, com si no pogués estar per aquesta zona...

Quins mecanismes utilitzes per intentar que aquestes situacions no et facin mal o per protegir-te?

Cadascú intenta fer allò que pot. No hi ha una fórmula única. A més, pot ser que un recurs et funcioni per una cosa però per a una altra no. Penso que allò més important és estar informat sobre si aquest tipus d’identificacions que fa la policia són legals o no, què pot o no pot fer algú de seguretat o sigui qui sigui.... de totes maneres, m’ha passat tantes vegades que igualment ho tens al cap. Penses que et tornarà a passar en qualsevol moment o que si hi ha algun control jo no me n’escaparé... També depèn molt del dia, de com et trobes, de què estàs disposat a fer...

I tu, què estàs disposat a fer o com denuncies aquestes situacions?

Les meves eines ara són negar-me o demanar explicacions. Però si et negues a ser identificat has d’estar preparat a passar una nit al calabós. Està clar que si em para la policia no aniré a la pròpia policia a denunciar... tampoc hi confio i no crec que serveixi de res. És millor denunciar a través de les xarxes.

Què podem fer les persones blanques per ajudar?

Jo crec que res, no ens podeu salvar. Inclús, també, podeu acabar tenint problemes si dieu alguna cosa a la policia... Però sí que podeu estar informades sobre aquesta realitat. Saber què passa i empatitzar. Hauríem de tenir tots plegats més educació, ser més intel·ligents, veure més enllà.