Albert Gort: “La vida dormint al carrer, fins que no la vius, ningú pot saber què és"

L’Albert Gort té 45 anys. El juliol de l’any passat, es va veure de la nit al dia dormint al carrer. En total, ha estat un any dormint al ras, a diferents punts de Barcelona, entre ells, les fonts de Montjuïc. Amb una mirada expressiva i un discurs colpidor, l’Albert ha estat darrerament vinculat a Arrels, amb la qual ha participat en campanyes com el Cens Sense Llar preguntant a altres persones sense sostre per conèixer la seva realitat. Després de dotze mesos de malson, ara ja no dorm al carrer. L’Albert ha aconseguit trobar una habitació de lloguer al barri del Raval, des d’on intenta reconstruir la seva vida.   

 

Quina és la teva història?

Des de ben petit vaig començar a tenir problemes socials. No m’agradava a mi mateix, tenia complexos. M’he dedicat 21 anys al món de la nit. Allà vaig entrar en contacte amb la cocaïna arran de la mort del meu pare. Si mor el meu pare, moro jo. Aquest era el meu pensament.

Vas voler desaparèixer?

El meu cap va començar a buscar estratègies per aconseguir molts diners. En vaig arribar a tenir una bona pila. Llavors vaig decidir que era el moment de marxar d’aquest món, fins que al cap de sis dies em van trobar al carrer desaparegut. Com que no vaig aconseguir el meu propòsit, vaig decidir demanar ajuda.

Què va passar llavors?

Vaig estar 9 mesos en una comunitat terapèutica amb un tractament i 5 fent reinserció. Quan vaig decidir tornar a casa, menys la meva mare tota la meva família em va donar l’esquena. Tornava a entrar en un petit estat depressiu, i això em conduïa a la droga. Un dia vaig decidir deixar de prendre-la, evadir-me i marxar.

On vas anar?

Tenia uns petits estalvis i vaig decidir llogar una habitació de 300€. Vaig pagar els tres mesos de fiança. Això va passar el juliol del 2018. Però d’un dia per l’altre, em vaig trobar sense un duro i al carrer amb tres maletes.

Com van ser els primers dies vivint al carrer?

No coneixia aquest món. Primer vaig començar a dormir sol a Plaça Espanya. M’anava trobant a gent i ens ajuntàvem. L’hivern, recordo que va ser molt ‘heavy’. Un home es va posar malalt i el vaig portar a l’Hospital del Mar. A partir d’aquest moment, vaig canviar d’ubicació.

Tampoc tenies feina.

Tinc una pensió que diu que no sóc apte per a cap treball. La meva pensió estava embargada per temes anteriors. Em vaig trobar buit, sense saber cap a on caminar. Al carrer he passat molta gana, fred i calor. Tampoc vaig ser capaç de fer el pas enrere i tornar cap a casa. Quan arribes a certa edat, tens ganes de buscar-te la vida.

Vas demanar ajuda?

Vaig començar a conèixer els menjadors socials. L’Ajuntament de Barcelona només et dona tres dies de menjador per any. Anava al Paral·lel, on hi havia un servei d’alimentació. És brutal el maltractament per part de les competències municipals. Com poden permetre que hi hagi 1.200 persones vivint al carrer? Aquest número és esgarrifós!

És una situació de molta precarietat.

Per mi és important donar veu a la precarietat i la falta de serveis socials a Barcelona. Les persones que vivim al carrer, no tenim un lloc on anar a sopar. Portem la nostra vida a sobre i no podem deixar les maletes a cap consigna.

Què més s’ha de millorar?

Un altre aspecte negatiu és la tardança amb la burocràcia per qualsevol tipus de documentació. Si no fos per les fundacions privades, estaríem més fregits que vius.

Com vas conèixer a Arrels?

Quan dormia a la plaça Espanya, hi havia dues persones amb mi. Un dia va caure una tromba d’aigua brutal. Tenia els mitjons i les sabates, que cada cop que me’ls mirava, em sortia aigua a bots i barrals. Aquell dia un em va dir: “-No coneixes a Arrels?”. Venia per aprofitar el Centre Obert i estar en els ordinadors. M’agrada molt estar informat del que passa en el món i llegir els diaris.

Has estat un any dormint al carrer, és a dir, un hivern i dos estius.

He tingut dies de molta duresa, sobretot amb la darrera onada de calor. Ara comença l’època dels insectes, de les humitats, de les altes temperatures... recordo el juliol de l’any passat que van caure tres trombes d’aigua que van inundar el Raval i el Paral·lel. Va ser molt dur. La vida al carrer, fins que no la vius i estàs allà, no pots saber què és. Psicològica i físicament, és un maltractament. L’hivern és dur, el teu cos tremola.

Vas estar obligat a desplaçar-te constantment?

Jo dormia a les fonts de Montjuïc, dinava al Fòrum, venia a esmorzar al Raval i de vegades sopava a Gràcia. El 80% dels cops feia aquests trajectes caminant i de vegades, agafava el metro. Tinc una targeta. Moltes vegades portes una maleta sobre teu. El nostre problema més greu és que ens hem de desplaçar d’una punta a una altra de Barcelona perquè els recursos que tenim no els tenim a prop.

Com t’ho feies per poder menjar?

El fet de poder mantenir una alimentació correcta canvia totalment. El teu metabolisme i la teva forma de ser es transforma, passes de tenir uns horaris a la teva vida a canviar-ho tot radicalment. Potser sopes a les 18h de la tarda i fins a les 9 del matí no tens accés a cap tipus d’alimentació. M’he passat nits sense poder ficar-me res a la boca. A l’agost, quan tot està tancat, podia estar 3 hores caminant per trobar un lloc on poder menjar. És duríssim: t’estàs morint de gana, 40 graus de temperatura... així no es pot viure. A la nit no hi ha llocs d’alimentació municipal. Vaig moure’m i estar en contacte amb la parròquia de Santa Anna, Barcelona Actua i Arrels.

També es veu afectada la higiene.

Hi ha dues o tres dutxes públiques però has d’anar dilluns a les 7 del matí per apuntar-te pel dilluns vinent. I durant tota la setmana què fas, no et dutxes? No ho trobo normal això, i més en temporades com a l’estiu.

I la gent?

Cada persona que viu al carrer té una història darrere. Hi havia mirades que feien molt de mal, ferien. “-Mira el merda aquest!”, deien algunes mirades. Pensarien que era un borratxo. Quan demanes una ampolla d’aigua, la gent et tracta com un alcohòlic. Hi ha hagut gent sense respecte que m’ha intentat robar. Els delictes contra les persones sense sostre han augmentat en un 38%.

No vas rebre cap ajuda?

Un dia del mes de juliol, a les 2 de la matinada, va baixar un noi per oferir que anés a casa seva. Li vaig dir que no el coneixia de res i que no me n’aniria. De tant en tant he anat rebent ajudes de 5 o de 20 euros. Jo amb 5 euros podia menjar tota una setmana. No vaig rebre ajudes d’anar a dormir sota un sostre.

Quin és el moment que més t’ha marcat durant aquest darrer any?

Durant la campanya del vot invisible, vaig conèixer al Roger Saperas. Portava 12 anys escoltant la seva veu a la ràdio per RAC1. Aquell dia, em va tocar de company. Aquell moment m’ha marcat molt a nivell emocional i psicològic. La soledat, la por i el sentiment de mancança són molt durs. Una persona que dorm al carrer, aconsegueix conciliar la son perquè el seu cos no dona més.

 

Després d’un any dormint al ras, l’Albert està a casa d’un particular. Ha col·laborat amb Arrels en campanyes com el Cens Sense Llar, on destaca que es va sentir molt orgullós. “M’agradaria molt fer voluntariat d’aquest tipus”, afegeix. Aquell dia una periodista de La Vanguardia va reconèixer la seva tasca i li va dir que s’havia de dedicar a això. S’ha dedicat, a més, 20 anys al voluntariat esportiu, per exemple al Campionat d’Europa de Waterpolo 2018, celebrats a Barcelona.

L’Albert ha participat en una dinàmica de 80 càrrecs directius que fan voluntariat de Telefònica, on va explicar la seva experiència. Convençut del que fa, té la intenció de posar en coneixement el sensellarisme a Barcelona. Gort, reconeix profundament la tasca de les entitats i conclou l’entrevista amb aquesta reflexió esperançadora: “Per sort, sembla que la cosa està millorant, per l’únic que lluito és perquè la meva vida cada dia sigui una mica millor i tornar a la normalitat d’abans”.