Ecofeminisme vs. coronavirus

Per trobar la vacuna contra el capitalisme, l'Observatori del Deute en la Globalització organitza setmanalment un Cicle de webinars al voltant del coronavirus. En la cinquena edició, Yayo Herrero, antropòloga, enginyera tècnica, educadora social, professora, investigadora i activista ecofeminista membre d'Ecologistes en Acció.

És coautora del llibre de referència 'Ecofeminisme', junt a la gurú científica internacional, Vandana Shiva, ha estat l'encarregada d'abordar la crisi sociosanitària de la pandèmia del coronavirus des de l'economia ecològica i feminista.

Amb sis setmanes de confinament, la crisi derivada de la pandèmia està resultant ser multidimensional. Ha desvetllat problemes estructurals previs i els ha aprofundit. Una gran part de la població està assumint les mesures preventives perquè ha detectat que la seva vida corre perill. En el pla econòmic, s'evidencia com ha penetrat en l'imaginari la confusió del gran interès empresarial com si coincidís amb l'interès general.

En aquests moments, la vida no només està en risc pel coronavirus, sinó que la comunitat científica ve advertint des de fa dècades que preexisteixen altres riscos: el canvi climàtic, la pèrdua de la biodiversitat, la proliferació de malalties erradicades i de noves...

Per a Herrero, "la crisi del coronavirus no és un cigne negre. No és cert que ningú ho havia previst. Ja era una previsió científica en un entorn d'emergència ecològica. Perquè no hi ha economia ni tecnologia possible sense natura”.

Per això proposa l'ecofeminisme, que es construeix com un procés emancipatori per a totes les persones. Permet caminar cap a la creació d'arxipèlags de cultures antipatriarcals, antiracistes, decolonials, justes i alegres.

La crisi de les cures, res nou

També surt a la llum la crisi de les cures que alerten les activistes ecofeministes. La tensió entre la certesa que totes les persones necessiten cures en algun moment al llarg de la seva vida, i que el sistema patriarcal, ha relegat les tasques de cures a les dones. Es coneix com a servei familiar obligatori.

Malgrat el terra enganxifós, el sostre de vidre, i demés topalls desigualitaris entre gèneres, les dones han entrat al mercat laboral. En canvi, els homes, en general, no s'han corresponsabilitzat de les tasques de cures. Relegar les tasques reproductives i domèstiques a l'àmbit privat és una de les condemnes del sistema econòmic capitalista.

En un primer estadi de la crisi sociosanitària, les escoles es van tancar el 13 de març, dies abans del drecret d'Estat d'alarma. Aquesta mesura només és possible si hi ha persones que s'ocupin dels infants. En un segon moment, el Govern espanyol s'adona que la gent gran és població de risc i que, per tant, la transferència de tasques als avis i àvies ja no poden sostenir als nèts i nétes.

I en tercer lloc, es va haver de definir quins eren els treballs bàsics. I en aquesta fase apareixen les feines que reprodueixen les treballadores de la llar i cuidadores, junt al conjunt de treballadors sanitaris, que ja formaven part dels anomenats treballs essencials. Aquests són profundament feminitzats, precaritzats, invisibilitzats, infravalorats i desprotegits de la llei. Paradoxalment, s'ha vist com els treballs més ben pagats no són etiquetats com a essencials.

El treball de cures és dut a terme per dones, sovint, migrades, provinents de països empobrits amb recursos explotats de la natura que s'envien a països rics. Així, la matèria prima fa el mateix trajecte que les dones cuidadores. Són les cadenes transnacionals de cures. Les dones que viatgen per treballar a d'altres països, deixant les seves famílies a càrrec d'altres dones en l'origen.

Els temps de cures durant el confinament s'han amplificat: les dones assumeixen majoritàriament, per exemple, la ronda de vídeotrucades d'atenció a persones conegudes, amistats, veïnat i familiars.

Coronavirus i ecologisme

El confinament de la humanitat ha fet millorar els indicadors mediambientals, llegim aquests dies. És cert, segons Herrero. Ara bé, també adverteix que “cal deixar clar que la millora dels gasos d'efecte hivernacle durant el confinament de la humanitat no és una fita ecologista. El que volem els ecologistes és que els nivells millorin alhora que ho fa la justícia social”.

“Parlar de 'la venjança de la Terra' és perillós perquè quan tornem al model econòmic hegemònic, els nivells de contaminació tornaran a repuntar. Només haurem aconseguit una treva”, matissa l'antropòloga.

El coronavirus produeix una major letalitat entre persones amb una salut prèvia fràgil. Davant d'això, Herrero diu: “em fa ràbia que haguem estat obligats a respirar un aire contaminat que ens emmalalteix i que ens deixa en una situació més vulnerable davant l'arribada d'un virus mundial”.

Què és normalitat i què és excepcionalitat?

Allò normal era respirar aire brut. Que el sistema econòmic prioritzés sacrificar la qualitat de vida de les persones i de la natura, per davant de posar la vida al centre. “Tenim un problema molt gran quan la normalitat es desentén de la vida”.

Yayo Herrero: “Tenim un problema molt gran quan la normalitat es desentén de la vida”.

Entre les mesures governamentals, per ara, es prohibeix tallar aigua i llum a les llars; es prorroguen alguns lloguers; es faciliten ajudes per l'habitatge; es planteja la renda bàsica... Mesures insufients, però necessàries. "Són mesures que, a priori, ja són raonables sense l'existència de la crisi sociosanitària. És lamentable que haguem encunyat una lògica per la que tot mereix ésser sacrificat per mantenir el sistema econòmic".

Aliances, reptes i oportunitats

En aquests moments, “el paper dels moviments socials són extremadament importants”, per a l'antropòloga. L'articulació de xarxes i aliances solidàries publico-comunitàries és una oportunitat per substituir les aliances público-privades, les quals prioritzaven que siguin beneficioses pel sector privat.

Les aliances publico-comunitàries han de partir dels feminismes, l'antiracisme i trencar amb les fronteres. Herrero denuncia que cada dia s'obrin i tanquin fronteres per la transacció de mercaderies, però s'instal·lin consertines que impedeixen la mobilitat de les persones. "No tot mereix ser sacrificat per l'economia".

Després de la pandèmia, Herrero pronostica que “caldrà recomposar els metabolismes econòmics posant la vida com a prioritat, garantir les necessitats bàsiques (habitatge, alimentació, energia...) i recuperar els llaços socials trencats". L'austeritat en el consum, la solidaritat i la justícia hauran de ser el dia a dia.