Montse Esquerda: "Caldrà fer rituals per acomiadar els avis i àvies que hem perdut aquests dies"

"El dol no és una malaltia, però sí que és un factor de risc i una etapa molt estressant a la vida d'una persona". Amb aquestes paraules començava la Montse Esquerda la nostra conversa sobre la importància que té acompanyar en el dol als que han perdut a una persona estimada.

És pediatra de professió, dirigeix l'Institut Borja de Bioètica i és una de les majors enteses sobre el dol a Catalunya: ja fa 16 anys va ser una de les impulsores de l'Associació Grups d'Acompanyament al Dol de Lleida i el 2017 va publicar, conjuntament amb l'Anna M. Agustí, el llibre "El nen i la mort".

Parlem amb ella sobre la importància d'aproximar la mort a la vida i sobre els processos de dol en els nens, nenes i adolescents.

S'ha de parlar de la mort als infants o hi ha alguna edat a partir de la qual és millor fer-ho?

Jo crec que s'ha de parlar de la mort a qualsevol edat. Fins i tot, als nadons. La paraula és una forma de donar nom a les pròpies emocions. El nadó és un enorme sensor dels canvis d'estat d'ànim. Si hi ha hagut una mort a la família, aquest bebè ho percep. És possible que plori més, li costi més dormir o mengi pitjor. La mort comporta molt trasbals.

No cal dissimular la tristesa davant dels més petits quan mort algú estimat...

Al contrari, està bé posar paraules al que se sent i expressar-ho als més petits. De fet, molts contes incorporen la mort i no ens estem adonant. És veritat que per als més petits és difícil d'entendre la mort com a irreversible. No entenen aquest concepte.

I quan comencen a entendre'l?

Depèn de cada infant. Quan parles de la mort amb els nens t'adones que hi ha un moment en què ja l'entenen completament: és quan apareix l'angoixa, quan s'adonen que potser pot morir el pare, o la mare o que, fins i tot, poden morir ells mateixos. Després hi ha l'entorn, que és clau perquè els nens comprenguin i s'adaptin a una nova situació.

A vegades es diu que els nens són molt adaptables als canvis...

També es diu que els nens no se n'adonen, però tot això són clixés. Els més petits tenen molta capacitat d'adaptació si tenen un entorn que ho facilita. Un entorn on es va posant nom a tot allò que està passant i que permet al nen expressar-se, enfadar-se.

És un error dir als nens i nenes que no s'enfadin, doncs?

Clar, un infant té tot el dret del món a estar enfadat pel que ha passat. Però ha de saber que no té tot el dret per expressar la seva ràbia pegant als altres. Per això és tan important que el nen tingui un entorn que l'ajudi a elaborar aquest dol posant nom al que li passa. La capacitat d'adaptació dels nens i nenes depèn molt dels adults. I en certes situacions és molt difícil que aquest entorn pugui ajudar.

Per què?
Perquè la mort fa que perdin una persona estimada i, també, una estructura familiar concreta. És una doble pèrdua per a tots. Per exemple, un infant que perd al seu germà, també perd al pare i la mare tal com estaven abans de la mort del fill.

I a part de la ràbia, com manifesten el dol els més petits o adolescents?
Un dels trets més característics és el mal comportament. Ho passen malament i estan més irritables, s'enfaden sovint i posen reticències a fer el que toca fer, com anar a escola o fer els deures, per exemple. Sovint mostren enuig. Si no saben com manifestar-ho, molts cops també apareixen dolors físics com mals de panxa o de cap. Ho manifesten molt amb el cos.

I amb tristesa?
També, però més irritabilitat que una altra cosa. A molt baixes edats també tenen mecanismes contraris, com per exemple, no plorar mai davant dels pares per no posar-los tristos. S'han de vigilar les falses adaptacions. Són nens o nenes que els veiem molt bé, però que estan protegint els adults.

Què en pensa sobre portar els més petits als funerals?
És important que aproximem la mort als nens. Una forma per a que es vagin familiaritzant amb la mort és que ens acompanyin a funerals, enterraments o tanatoris quan mor un veí o un conegut no tan proper. Que normalitzin una cosa tan natural com la mort, el dolor i la tristesa que genera perdre algú.

Però sovint els adults fem el contrari i evitem portar-los...

Cert, la majoria de persones entren en contacte amb la mort per primera vegada quan perd algú molt proper i significatiu. Fa certes generacions, qualsevol nen havia vist morir a casa seva fins i tot a un altre nen, pel simple fet de la xifra de mortalitat que hi havia abans. És a dir, que en poques dècades hem perdut aquesta familiaritat amb la mort, l'hem desculturalitzat. Hem tret els símbols externs de dol i hem tret les persones amb dol, del ritme normal de la societat. I hem allunyat els nens amb dol, del dol adult.

I què cal explicar als infants que no han anat mai a cap ritual de la mort?

Tot el que trobarà i veurà. Caldrà explicar-li la caixa, dir-li que les persones acostumen a plorar en aquell moment. Als més petitons serà important avançar-nos i explicar-los les emocions que percebran.

I si ha mort algú molt proper?
Si ja sap què trobarà, se li pot preguntar si vol venir. I sempre hem de procurar no deixar aquell infant sol al funeral, enterrament o tanatori. Podem parlar amb un familiar o amic de confiança de la família perquè estigui al seu costat tota l'estona. Si, per exemple, s'ha mort el pare, serà difícil que la mare pugui estar pel nen o nena. Però potser una tieta li pot explicar a cada moment què és el que està succeint i el pot acompanyar.

Ara, amb les morts per la Covid-19 i el confinament, molts nens i nenes han perdut els avis i àvies i no s'han pogut acomiadar...
S'haurà de buscar algun moment per fer rituals de comiat. Cadascú a la seva manera, però és important dir adéu. Potser quan passi un any, potser quan hagués estat l'aniversari o quan es complien les noces dels avis... però caldrà posar una data i dedicar-hi un temps. Buscar poemes, escrits, músiques que li agradaven a la persona que hem perdut. I ara, mentre estem a casa, es poden fer comiats socials, fer que arribi a les famílies el suport via telemàtica. I després, trobar-se i acomiadar.