Roger Torres: “No es poden decidir els drets d’una persona en base a uns papers”

Acollida, comunitat i justícia social. Amb aquestes paraules defineix, el Roger, Arrels Sant Ignasi. Hi conversem també sobre els projectes de l’entitat, la situació de les persones temporeres a la capital del Segrià i les conseqüències de la Covid-19 en els col·lectius més vulnerables.

Com comença la història d’Arrels Sant Ignasi?

La Fundació Arrels Sant Ignasi neix en el si de la comunitat parroquial de Sant Ignasi de Loiola de Lleida durant l’estiu de 1993, fent una campanya d’entrepans per a les persones temporeres que arriben a Lleida per la campanya de fruita. D’aquesta se’n desprèn la necessitat de fer front a una problemàtica complexa; el sensellarisme i els problemes d’addiccions que hi van relacionats. Per això, el 1994 es crea la fundació que pretén donar resposta a les persones més vulnerables de la ciutat posant sempre la persona al centre.

Des de l’entitat, dueu a terme diversos projectes...

A Arrels Sant Ignasi tenim els programes d’Acostament i Tractament. Aquests segueixen un procés educatiu estructurat on acollim les persones per després acompanyar-les en aquest acte intern per fer un canvi positiu en la seva situació.

Ens en pots fer un resum?

Són el Centre Obert, un centre de dia que acull a les persones que es troben en situació de sense llar  de la ciutat de Lleida; el Servei d’aliments ‘la Botigueta’, de distribució d’aliments a persones i famílies que en tenen necessitat i es troben en una situació de vulnerabilitat; Reducció de Danys, un programa sociosanitari adreçat a persones toxicòmanes que estan en consum actiu per tal de reduir els riscos sobre la salut i evitar el contagi de malalties infeccioses. Per últim, Hospitalitat, que vol oferir una acollida digna a les persones nouvingudes. 

I la resta?

Els programes de tractament són, Reinserció, adreçat a persones amb problemes d'addicció en el marc d'una comunitat terapèutica per a homes; Acompanyament, un programa ambulatori que ofereix un espai d’acollida per acompanyar les persones en el seu procés de millora personal i autonomia. Finalment, la Unitat Dependent, un recurs de pernoctació del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya que possibilita un seguiment i acompanyament a les persones amb privació de llibertat per tal d’afavorir el seu procés de reinserció social. 

Amb la vostra experiència com a entitat de referència per a les persones sense llar a Lleida, considereu que aquest és ja un problema estructural?

És un problema estructural, que passa a totes les grans ciutats del món. I és un problema perquè no s’aborda des de la perspectiva de la prevenció. No tenir llar no és el primer pas per patir exclusió social, és el final de diverses circumstàncies que sumades en un període de temps curt, acostumen a portar al sensellarisme. En molts casos, atenem les persones quan ja es troben en una situació que requereix una intervenció complexa, volent fer front al problema de la manca d’una llar, que en el fons vol dir una manca de tot..

I la solució, per on pot passar?

Cal que pensem en polítiques socials que s’anticipin, si no la nostra tasca acaba sent un conjunt de mesures pal·liatives. Ara mateix el sistema no està pensat per evitar que ningú acabi en situació de vulnerabilitat, ans al contrari, està concebut per un consumisme desmesurat i qui no pot seguir el ritme es queda enrere.

El juny passat vau adaptar un espai per a temporers a la vostra parròquia, quina valoració en feu de la iniciativa?

Valorem molt positivament el projecte d’acollida temporal. L’allotjament, habilitat a la Parròquia, va acollir del 20 de maig al 2 de juny un total de 18 persones, provinents de Senegal i Mauritània. No donava resposta a la realitat de les persones que arriben a Lleida en cerca de feina a la campanya agrària (més de 200 persones dormint als carrers) però sí que pretenia ser una petita iniciativa que mostrés que amb voluntat i col·laboració es poden millorar les coses.

Hi van formar part altres entitats?

Sí, el treball ha estat conjunt amb Càritas, Creu Roja i la col·laboració de la Plataforma Fruita amb Justícia Social i va ser molt bonic. Per a nosaltres era un gest d’hospitalitat i d’incidència. Un gest que venia a dir que és pot ser una ciutat acollidora, capaç de construir una acció positiva si el treball es realitza conjuntament pel bé comú.

Quines són les vostres propostes per intentar solucionar aquesta problemàtica?

No es poden decidir els drets d’una persona en base uns papers. Els drets són inherents en la persona.  La primera mesura, i de la qual estem totes i tots d’acord, és la de poder regularitzar la situació administrativa de moltes persones que viuen entre nosaltres. La situació de les persones temporeres a les campanyes de la fruita és una realitat que demana un canvi de model. El problema té múltiples prismes i no és un problema merament social com tampoc és laboral o burocràtic.

És una qüestió de drets...

I del sistema econòmic. És una manera d’entendre com volem ser com a societat. Si fem front des de l’arrel i amb unitat estratègica, podem gestionar aquesta situació. La solució no passa per posar hamaques en un lloc tancat perquè els ciutadans no vegin gent dormint al carrer. El problema no és només del lloc on dormen sinó de quin tracte just i digne donem a les persones que treballen o estan en cerca de feina. La solució passa per saber de quina manera ens projectem com a territori acollidor, a on vaig a comprar la fruita, qui controla el mercat...

Us fa patir que la crisi sorgida arran de la Covid-19 s’acarnissi, encara més, amb els col·lectius més vulnerables?

Doncs la veritat és que ja s’està notant. Les persones que estaven en situació de vulnerabilitat han vist com els seus contractes temporals finalitzaven o les feines en situació irregular que anaven fent es deixaven de fer i l’escletxa digital ha augmentat desigualtats en la infància en risc així com en les persones soles, l’angoixa ha augmentat en persones consumidores, les persones que estan al carrer no tenien on confinar-se i ara les retornaran a la mateixa situació en què estaven abans. La veritat és que el panorama no és alentidor.

Què es necessita perquè això no sigui així?

Cal més cooperació entre administracions, entitats socials i ciutadania. Hem de poder ajudar als nostres veïns, cooperar i no competir i cal creure en una societat com a grup i no com individus. Ens hem de recolzar i ser valents i valentes en les decisions. Sobretot les polítiques, cal salvar les persones i no només les economies.

El voluntariat també és una peça clau per Arrels Sant Ignasi a l’hora de tirar endavant la seva tasca?

El voluntariat és un pilar fonamental que aporta qualitat a les nostres intervencions que no obtindríem mai només amb el personal tècnic.

Especialment en aquest temps de pandèmia...

Sí, perquè ens hem vist afectats sobretot en el voluntariat de més edat, però això també ha fet que molts joves s’hagin volgut acostar a la realitat dels més desafavorits. Han cobert el lloc dels que s’havien de protegir i han donat suport a l’entitat en moment d’incertesa. De retruc han descobert realitats que no coneixien i que els han fet guanyar en sensibilitat i sentit crític. En aquest sentit, hem d’agrair a moltes persones que ens ajuden, ara als més joves i també a les persones grans, per entendre que ajudar passava per no venir a l’activitat.