Lluís Basteiro: “A Catalunya aproximadament un 80% l’aigua està en mans d’operadors privats”

D’on sorgeix la iniciativa de l’AMAP?

L’AMAP neix ara fa una mica més de tres anys amb la voluntat de ser un espai de promoció de la gestió pública de l’aigua a Catalunya. I sorgeix d’una anomalia, ja que Catalunya és el ‘quilòmetre 0’ de la gestió privada de l’aigua al món. Enlloc hi ha un territori amb tanta densitat de gestió privada per a un servei que és un dret humà.

Dins d’aquest panorama, quin és el seu objectiu?

L’objectiu de l’AMAP , que incorpora tant entitats ambientalistes com empreses públiques d’aigua, és triple: difondre el model de gestió pública de l’aigua, fer incidència política a favor d’aquest model i ajudar aquells municipis que estiguin remunicipalitzant l’aigua. Però, en darrer terme, l’objectiu de l’AMAP és desaparèixer, que no calgui algú que defensi una gestió pública de l’aigua.

Serà difícil arribar a aquest punt?

A Catalunya aproximadament un 80% l’aigua està en mans d’operadors privats, mentre que l’estat Espanyol està en un 50%. Parlem d’un territori on l’aigua està fortament privatitzada, on el principal actor es Agbar, l’empresa matriu, que té vàries filials, com Sorea o Aigües de Barcelona. Només un 20% de ciutadans reben l’aigua d’operadors públics.

On es troba aquest 20%?

Son els nostres ‘Astèrix i Obèlix’, les nostres aldees gales. Molts es troben en municipis que històricament han fet gestió pública, com Manresa, Mataró, Reus, Vilafranca, Vilanova o Terrassa, el municipi més gran de Catalunya amb una gestió pública de l’aigua.

Com s’ha arribat a aquesta situació de privatització gairebé absoluta?

Quan els ajuntaments van sortir del franquisme, o fins i tot abans, sense recursos, concessionar els serveis d’aigua va esdevenir una opció fàcil per a obtenir fons, i es van fer concessions 30, 40 o 50 anys. En el cas de Vic, per exemple, la concessió va ser de 99 anys.

Aquesta gestió privada s’ha vist afectada durant la pandèmia?

A Terrassa, on l’aigua es va remunicipalitzar fa tres anys, van decidir que els primers dos blocs de consum, els primers 100 litres utilitzats, serien gratuïts, per exemple. Què van fer els operadors privats? Van escriure una carta al ministeri demanant aixecar la suspensió que impedeix tallar l’aigua a famílies vulnerables. Son dos conceptes totalment diferents.

I com pot un municipi assolir una gestió pública de l’aigua?

No és fàcil. No és simplement que el municipi tingui voluntat. Es pot privatitzar un servei públic quan es vulgui, és fàcil. Però si vols remunicipalitzar, això només es pot quan s’acaba la concessió de l’aigua. Per a fer-nos una idea, aquesta concessió dura de mitjana uns 30 anys. En el cas de Terrassa, que mencionàvem abans, eren 75 anys! Quan acaben aquestes concessions, els ajuntaments no tenen ni idea de com treballar-ho. Nosaltres els acompanyem.

Segurament el sector privat no posa les coses fàcils davant propostes de remunicipalització.

No, i ara! En els darrers anys 40 municipis s’han mogut cap a la gestió pública i, com a resposta, han rebut citacions als tribunals per part d’Agbar, que vol demostrar que a Catalunya és impossible remunicipalitzar l’aigua.

Un dels casos més recents va ser el de Barcelona, oi?

Si, fa tres anys l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el seu reglament de participació ciutadana. Quan Agbar es va adonar que volien preguntar a la ciutadania quin model de gestió de l’aigua volien va portar el reglament als tribunals i el va impugnar, juntament amb la Delegació del govern.

Podries destacar algun cas d’èxit en la remunicipalització?

Terrassa ha estat un dels darrers, que ha destacat per ser una de les poblacions més grans de Catalunya. Tot i això estan tenint molts litigis amb Agbar. Arenys de Munt també és un altre exemple. Des de 2011 tenen gestió pública, han passat d’una eficiència del 50% al 70% i estan fent inversions i millores a la xarxa, tot i que també hi ha recursos i litigis.