Xefo Guasch: "L'objectiu és compartir cultura i no morir: fer coses, sempre"

Xefo Guasch és a totes les mogudes. Tant que porta un currículum escrit al mòbil per recordar les parelles que ha tingut, els pisos on ha viscut, els viatges que ha fet i les feines on ha treballat. L'associació cultural Galeria Chez Xefo, que pren la forma d'una galeria d'art situada al barri del Poblenou de Barcelona, és una prolongació de la seva trajectòria polièdrica.

Tu ets artista.

Firmo com a artista. La realitat és que soc arquitecte, però estic jubilat. He sigut moltes coses. He treballat de fotògraf, he muntat Video-Nou, que després es va convertir en Servei de Vídeo Comunitari. Vaig fer classes de pintura i em vaig matricular a la Massana quan tenia 60 anys. Tot eren nanos de 20 anys i quan em vaig presentar van quedar al·lucinats: "Jo soc arquitecte, tinc dos restaurants aquí al costat, però quan sigui gran vull ser artista".

M'agrada pintar, rebregar i trencar les teles. El problema és que treballo molt poc, però ara acabo de tancar una exposició colectiva a Castelló d’Empuries i fa un mes una altra a Sant Feliu de Guixols. També faig teatre amb el grup +Bernat.

I tens un passat a l’antiga Sala Bikini.

La vam portar del 85 al 90, quan es va tancar. La va muntar l'any 1953 un belga que li va posar aquest nom per l'atol·ló Bikini, on provaven les bombes nuclears, perquè creia que seria una bomba. Servien 'croque-monsieurs' o sandvitx amb pernil i formatge, i van batejar un entrepà!

Quins records en tens?

Hi havia una sala de rock, una de salsa i un pati. La salsa a Barcelona ve d'allà. Fèiem cinema diumenges i dilluns; els "Martes Artes" passàvem vídeos i fèiem muntatges artístics i havien vingut el Pau Riba i el Bigas Luna; els dimecres “Miércoles & Rock” i els “Jueves Dishows”. Recordo que moltes dones hi anaven soles. Podien anar a la sala de salsa a lligar o estar tranquil·les al pati.

Tothom se’n recorda de Bikini. Ja ho va dir Vilamatas: "Amb el tancament de Bikini s'ha acabat tot".

Però no va ser l'única sala.

Vaig començar al mon de la nit l’any 80 amb el Kike Anzizu, quan vam muntar L'Envelat de la Ceca, una sala de festes que hi havia on és ara l’Espai Brossa. Vaig passar per unes 15 o 20 discoteques. Vam muntar Turmix, que era una festa cada dijous en un local diferent. A l'Orfeo, que ara és la Metro, vam implantar el concepte 'after hours', que venia de Nova York, de 6 a 9 de la matinada. Va ser el primer de la ciutat i vam registrar el nom.

Després vaig muntar el Margarita Blue, el Rita Blue, l’Andy Blue i el Rita Rouge.

Fins i tot n'has escrit un llibre.

Es diu BCN 80’S NIGHTS i l’estic intentant moure.

Has estat sempre envoltat d’artistes. Per què?

No ho sé, sempre m’ha agradat l’art. Quan estudiava feia de fotògraf a la Galeria G, que va muntar l’Agustín Coll i portar el Josep Maria Martí Font, que després va portar la galeria Mec-Mec, que va sorgir com a resposta crítica a la galeria Maeght i on van exposa Mariscal i Barceló. L'Ocaña hi va fer un pati andalús i quan tornàvem del Zeleste l'ajudàvem a muntar. A casa venia l'Almodovar.

Té a veure l'art i la nit?

El mon del dia es molt quadriculat, el de la nit es més fora de normes. I el mon de l’art també és fora de normes, els que triomfen són els que fan coses noves. A la nit es pot ballar, com et posis a ballar ara al carrer et diran que estàs boja. La nit pot ser més perillosa, però és la gràcia.

I com encaixa l'associació Chez Xefo en tot això?

Vaig començar a buscar casa al Poble Nou i vaig trobar aquesta caseta amb una planta baixa molt gran i un sòtan. Amb Maria Helguera, que era la meva professora de pintura i que també era la dona d'Humberto Rivas, vam fer el grup d’artistes Llacuna i vam decidir fer una exposició a casa meva. Després van venir més exposicions amb el grup Estesia i ho vaig començar a muntar com a galeria.

Així, és literalment casa teva.

Sí. Visc a dalt.

Per què vas constituir-la com a associació?

Per legalitzar-ho i per buscar ajuts i beques que mai he aconseguit perquè no en sé. Fa dos dies he obert un compte bancari i m’ha costat la tira.

Quin és l'objectiu?

L'objectiu és compartir l'art i la cultura amb la gent. No morir-me, potser, fer coses, això sempre.

I què hi fas?

És molt eclèctica. Vaig començar amb art abstracte, però també hi faig cinema, concerts, sopars i festes. A la gent li agrada molt. Fèiem el cicle Cine Cena, amb pel·lícules i menjar de diferents països. Ara fem el cicle Films & Forum: projectem una pel·lícula i un curt, i fem debat, de vegades amb persones implicades en el rodatge de la pel·lícula. Muntem el bar i, a l'hivern, encenem la xemeneia. Carlos Mir, crític de cinema, escull les pel·lícules que es posaran.

També som punt de recollida d'una cooperativa agroecològica i hi hem fet unes taules rodones sobre la Superilla del barri perquè en soc el vicepresident.

Genera comunitat?

Sí, molta, però també necessito finançar-la d'alguna manera.

Vens art?

No es ven res, hi ha gent que encara se sorprèn quan els dius que les obres es venen. Però hi passa molta gent i s’ho passa bé. Per aconseguir beques soc un desastre i per vendre també, però sempre he omplert les sales.

Què hi podrem veure properament?

La propera exposició és precisament de Maria Helguera al setembre, que coincidirà amb els Tallers Oberts del Poblenou, a l'octubre exposa Cesca Gelabert, i al novembre el festival LOOP. Començarem el cicle de cine al setembre i serà de ciència ficció. També estem preparant un cicle de poesia. I festes, però això ja depèn del coronavirus.