Ginesta Urbano: “El dol per una interrupció de l'embaràs es pateix amb molta soledat i incomprensió”

La decisió d’interrompre un embaràs de manera voluntària o legal és una situació que encara està envoltada d’un gran tabú. Sempre és una determinació que es pren a contracor i que genera molt de dolor. D’aquest fet agafa el nom A Contracor, una entitat que vol donar visibilitat a aquestes pèrdues gestacionals i exigir que s’autoritzi, es respecti i es deslliuri de l’estigma el dol que se’n deriva. En parlem amb la Ginesta Urbano, la seva presidenta.

La societat, avui, encara no és capaç d’entendre el dol gestacional després d’una interrupció legal o voluntària de l’embaràs?

No, malauradament encara ens trobem amb moltes dificultats en aquest sentit. Si bé últimament s’està parlant molt més del que és el dol gestacional, quan parlem d’un dol després d’una interrupció legal o voluntària de l’embaràs, moltes vegades ens trobem que la situació xoca en les altres persones. Et diuen: però si això ho has decidit tu, ja saps que anava a passar... 

Aquestes persones se senten incompreses.

És que cal deixar clar que és una situació que provoca molt de dolor, perquè realment no és una decisió que es prengui voluntàriament, en aquest context la paraula ‘voluntària’ fa molt de mal. Una de les companyes de l’associació sempre ho explica molt bé dient que una dona en aquesta situació es troba davant de dos precipicis, i ha d’escollir per quin llançar-se.

Com es viu aquest dol?

Es pateix en silenci perquè no s’arriba a entendre el dolor que provoca aquesta decisió. I és clar, agreujada per un factor de culpa. És cert que generalment sempre existeix aquest sentiment de culpa, també en avortaments espontanis, perquè la dona pensa que potser ha estat culpa seva perquè ha menjat això o allò, perquè ha fet aquesta o altra activitat, pensa que potser no s’ha cuidat prou… però quan parlem d’una interrupció que la dona ha decidit tirar endavant, és claríssim d’on ve aquest sentiment de culpa.

D’on ve aquesta culpa?

Dels papers que tu signes per autoritzar que et provoquin el part i això desencadeni la mort del teu fill o filla. El dol per un avortament voluntari es pateix amb moltíssima soledat i incomprensió, et sents buida i molt culpable, saps que ho has de fer i que no tens més opció perquè ets conscient de quina vida li anava a esperar al teu fill o filla.

Sovint es pensa que és una decisió que es pren des d’un punt de vista egoista, però en realitat es pren des de l’amor més absolut. Això encara molta gent no ho pot entendre. T’estimes tant el teu fill que no pots permetre que visqui en segons quines condicions.

Des d’A Contracor feu molt d’èmfasi en la importància del record, quan sembla que la societat empenyi a oblidar.

Es creu que oblidant aquesta pèrdua i mirant endavant tot plegat passarà i restarà com quelcom totalment secundari a la teva vida, i mai més tornaràs a pensar-hi. I realment és tot el contrari. Com més intentes apartar aquest record, més mal et fa. Per això nosaltres sempre diem a les dones en aquesta situació que ningú les faci creure que no és el seu fill o que no és res. No és veritat: són els nostres fills i no hem de permetre que ningú ens els faci oblidar.

També és una manera de tancar el dol.

Sí, per això sempre recomanem preparar l’arribada del nadó, encara que vagi a morir, i fer un ritual de comiat i encarregar-se del cos, si és possible. El dol és un procés que s’ha de passar i aquesta és una manera d’ajudar a tancar-lo, perquè si no, és quelcom que sempre queda dins. De fet, ens hem trobat amb moltes dones grans que van perdre el seu fill durant l’embaràs i tothom els hi va dir que ho oblidessin, però poden han passat molts anys i encara els fa mal i ploren quan ho recorden, i això és perquè el procés de dol no s’ha fet com s’havia de fer.

I si parlem de l’àmbit sanitari, generalment els processos en aquests casos són els adients?

Generalment creiem que sí, però sempre hi ha casos i casos. A Catalunya, en aquest aspecte, estem molt millor i més avançats que a altres comunitats, però ens hem trobat casos molt forts. El que passa és que sempre acabes depenent de l’empatia del personal que t’atengui, i és una de les coses que volem canviar. Cal fer un protocol i que aquest s’apliqui, també que els professionals sanitaris s’impliquin en aquest procés, perquè les dones que ho viuen estan en un moment molt vulnerable.

Ho saps molt bé perquè ho vas viure en primera persona.

Sí, en la meva interrupció jo no tenia informació absolutament de res. Només m’havien dit el que passaria, que anava a parir, que em donarien unes pastilles i que em posarien l’epidural si la volia. Tret d’això, no sabia res més. Per sort, les infermeres em van tractar molt bé i sempre els hi estaré molt agraïda. Van ser les persones les que em van atendre bé, no un protocol hospitalari.

Què s’ha de dir i què no per no causar més dolor a la persona que ha patit aquesta pèrdua?

Hi ha moltíssimes coses que es diuen de forma automàtica, que pensem que li estem fent un bé a la persona i en realitat l’estem enfonsant una mica més. Un dels nostres projectes va ser un petit estudi amb dones que van haver d’interrompre el seu embaràs i vam recollir les frases que els hi havien dit durant el seu dol, que eren per animar-les i els hi van causar l’efecte contrari, els hi van fer mal. En vam treure una pila. Hi ha gent que té molt poc tacte en aquest sentit.

Quines van ser les més comunes?

Per exemple, et diuen que encara ets jove, que ja et tornaràs a quedar embarassada. Però és clar, en aquell moment no vols un altre fill, vols el que has perdut i no tornarà. Et posicionen en un futur que tu en aquell moment no hi vols estar, el que vols és tenir al teu fill i saps que no pots perquè s’ha mort. També coses del tipus ‘millor que passi ara que més endavant’, o allò de ‘tot passa per alguna raó’, que és una frase que fa molt de mal. 

Aquesta mena de frases es diuen perquè volen evitar que hi pensis, que ploris i que expressis el teu dolor, i justament és el contrari: els pares que estem de dol necessitem plorar, desfogar-nos i explicar el que ens passa. Parlar del nadó com a nadó també ajuda, perquè sovint es parla de fetus, i no sempre és així.

I quina és la manera d’ajudar a una persona que està passant per aquesta situació?

De vegades ajudar és tan senzill com dir ‘ho sento molt, no m’imagino pel dolor que estàs passant’, i ja està. La gent sovint intenta posar-se al teu lloc i això no és possible ni reconforta la persona que està passant aquest dol. Simplement això, dir que ho sents, oferir ajuda o, de vegades, una simple abraçada ja ho diu tot i alleuja el dolor. 

El tabú social que encara carreguen aquestes persones és molt feixuc.

Sí, malauradament és així. I si parlem en general, encara avui no se sap massa com és un avortament. La gent sovint no sap el que passa quan hi ha avortaments d’embarassos avançats. I és clar, quan expliques que has hagut de parir la criatura, que l’has tingut a les mans, es posen les mans al cap i et diuen ‘que dur’.

Manca molta pedagogia sobre el que suposa un avortament. També es creu, equivocadament, que un avortament durant el primer trimestre que es produeix perquè la dona ho ha decidit, sigui per raons econòmiques o personals, no fa mal, i això és totalment erroni.

Hem parlat molt de les dones, de les mares, però, i els homes?

Són uns grans oblidats en tota aquesta qüestió, tant pel que fa als professionals com la societat en general. Molt poca gent els pregunta a ells com estan. I el cert és que ells també han perdut un fill. Es troben en una situació en què veuen que la seva parella està patint moltíssim i ells també tenen aquest sentiment de pèrdua, perquè la il·lusió per tenir un fill o filla és compartida. Ells també pateixen molt.

A Contracor ha nascut per canviar tot això. 

Sí, ara mateix tenim diversos fronts oberts, però bàsicament el que volem aconseguir a curt termini és que el dol per una interrupció de l’embaràs sigui reconegut i no tant jutjat com és ara. És urgent acabar amb l’estigma que existeix amb l’avortament voluntari. Hem conegut els casos de moltes dones que no s’atreveixen a dir que han perdut un fill per decisió seva per aquest trauma i estigma.

Per això volem apropar a tothom les nostres experiències i deixar clar que no s’està fent res dolent, sinó al contrari, és una decisió que es pren per salvar un infant d’una vida amb una malaltia o malformació greu, o sense recursos per viure dignament. Cal que aquest dol sigui acceptat per la societat.

Demaneu que sigui un dol autoritzat, en quin sentit?

Parlem, per exemple, dels permisos de baixa. En cas d’un avortament de menys de 26 de setmanes, només es concedeixen els dies per ingrés, és a dir, que si el metge de capçalera no cursa una baixa, per ansietat o depressió normalment, la persona ha de tornar a treballar al cap de tres dies. Tres dies no són res. I nosaltres reivindiquem que no estem deprimides ni patim ansietat, estem de dol. Aquest és un procés d’adaptació que hauria d’estar reconegut, perquè mentre se segueixi disfressant d’altres coses, el dol és quelcom que seguirà invisibilitzat. 

Queda molta feina per fer, però s’ha millorat en els darrers anys?

Sí, s’han activat protocols i hi ha hospitals que els apliquen i respecten pel que fa a la mort gestacional. També hi ha centres que preparen capsetes per recollir totes les coses del bebè, com la pinça o unes petjades, per recordar el nadó. Sense anar més lluny, jo, personalment, m’hauria endut un munt de coses de la meva filla, però no ho vaig fer perquè no sabia que es podia. 

Un dels projectes més destacats d’A Contracor va precisament en aquesta línia.

Sí, vam iniciar la campanya ‘Embolcalla’l’ després de parlar amb moltes dones que ens van dir que els havien presentat els seus bebès en empapadors o draps quirúrgics. El que volem és incidir en la importància de preparar l’arribada del nadó, perquè sovint no es pensa en això per desconeixement o per por.

Per això col·laborem amb els hospitals repartint uns saquets que preparem amb un amanyac i un gorret, per preparar el moment de l’arribada i que l’hospital tingui una eina per rebre el nadó, embolcallar-lo bé i presentar-lo als pares d’una manera més càlida i humana. Aquest fet marca una diferència important, sobretot pel que fa al record que es té d’aquest nadó. 

També heu presentat una moció a l’Ajuntament de Girona, amb dues entitats més, per al reconeixement públic del dol perinatal, gestacional i neonatal.

Sí, fa pocs dies que es va aprovar i n’estem molt satisfetes, perquè no només s’ha presentat a Girona sinó a gairebé tots els pobles de Catalunya. Entre altres coses, hem demanat un espai de dol al cementiri i així avançar en aquest reconeixement públic i autoritzat del dol. No és quelcom que ens hem inventat nosaltres, sinó que ja hi ha altres associacions com Little Stars, a la Catalunya Central, o Anhel, al Vallès, entre moltes altres, que han inaugurat espais de record als cementiris.

El fet que es dediqui un espai com aquest és una declaració de cara als pares per reconèixer que els seus fills han existit, reconèixer el seu dolor i oferir-los suport.

Com es pot col·laborar amb A Contracor?

De diverses maneres. Les famílies que han passat per una interrupció de l’embaràs poden fer-se sòcies de l’entitat, tenim grups de suport i també es pot ajudar en l’elaboració dels saquets que repartim als hospitals per a les famílies. I sobretot, fent difusió de qui som i el que fem. Com més gent ens conegui més lluny arribarem i podrem ajudar més famílies. A l’equip tenim dues psicòlogues que ofereixen una guia en aquestes situacions.

Els grups d’ajuda mútua que tenim també funcionen molt bé, són una eina molt bona, un espai tancat on sentir-se segur per explicar el que ha passat sense sentir-se jutjat per ningú.