Més que el trasllat d'un CRAE: una experiència de treball comunitari i lluita contra l'estigma

Ara fa poc més d’una dècada que el Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), un dels recursos amb més història del Centre de Formació i Prevenció (CFP), es va traslladar del barri de Cerdanyola al del Pla d’en Boet de Mataró. El canvi d’ubicació suposava també viure el dia a dia, atenent a vint infants i adolescents en totes les seves facetes, d’una manera diferent.

Un nou barri és també una nova comunitat i es passava de viure en una masia als afores de la ciutat a un edifici vertical amb el que l'entitat esperava poder treballar més per grups i canviar les dinàmiques, així com incentivar al màxim una de les grans tasques transversals de qualsevol CRAE: la inclusió comunitària, sempre vinculada amb la protecció a la infància.

Unes fites que l’evolució dels esdeveniments ha permès treballar amb escreix. Ha estat una oportunitat per a reflexionar sobre la convivència, la necessitat de transparència i la tasca de donar a conèixer els recursos i els col·lectius que atenen. Una funció pedagògica, de sensibilització social i de lluita contra l’estigma, lligada a l’atenció a persones, molt necessària. I, també, un autèntic treball comunitari dut a terme, conjuntament, amb el veïnat, l’administració, altres entitats del Tercer Sector, els cossos de seguretat i els professionals del CFP.

Any 2010, quan tot va començar

El comunicat de que el CRAE es traslladaria a un local de la parròquia del barri del Pla d’en Boet va ocasionar setmanes de mobilitzacions ciutadanes i reaccions, amb molt de ressò mediàtic.

Hi va haver fins a manifestacions veïnals de persones contràries al trasllat, per una banda, i de partidàries, per l’altra. Arrel d’aquesta contrarietat va néixer una nova associació veïnal anomenada Torre Llauder. El tema també va ser tractat al Ple Municipal, a entitats socials i a institucions, com ara la Taula del Tercer Sector i la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

Amb tot, els infants i adolescents van continuar amb la seva quotidianitat. L’Albert Castanyer, educador social del CRAE, explica que eren conscients de la polèmica que hi havia però, el dia a dia al centre, era del tot normalitzat. La gestió del conflicte va quedar en mans de l’equip directiu, format per Jaume Clupés, director del CFP, Salvador Arévalo i Irene Cerezo, director tècnic i sotsdirectora tècnica del CRAE, respectivament.

Diversitat d’opinions i treball conjunt per arribar a una entesa

A fi d’acostar posicions es van dur a terme reunions entre l’ajuntament, els responsables del CRAE, veïns i representants de les associacions veïnals, com ara Quim Navarro, president de l’Associació de Veïns Pla d’en Boet. Navarro comenta que es van “intentar fer reunions amb totes les parts implicades i anar centrant el tema en el caràcter del centre, no en la ubicació”. Al seu  parer calia debatre primer si era positiu que hi hagués un servei d’aquestes característiques al barri i, en segon lloc, cercar la ubicació.

Una altra mesura que es va prendre va ser fixar l’edat màxima dels residents en els 15 anys. L’Albert, veí del CRAE que en el seu moment va ser contrari al trasllat, manifesta que el factor edat va ser important.

I, per últim, l’alcalde, Joan Antoni Barón i el veïnat van acordar crear una comissió de seguiment, una mesura inèdita a la ciutat. Hi assistien representants de l’ajuntament, de l’Associació de Veïns Torre Llauder, de la parròquia, del CFP i, si s’hagués requerit, d’altres estaments com DGAIA o Mossos d’Esquadra. Aquesta comissió va durar poc: es van fer dues o tres trobades només, perquè tot anava bé.

Deu anys i escaig més tard, persones que en el seu moment discrepaven del tot, coincideixen en que els motius que van provocar la polèmica van ser el desconeixement del que és un CRAE i la manca de comunicació, present en diverses direccions.

Una arribada amb festa de benvinguda del veïnat, preludi de la inclusió al barri

Quan el trasllat es va fer efectiu, la rebuda i l’evolució de les relacions van ser molt positives. La Irene Cerezo recorda que “quan vam anar a viure allà, d’un dia per l’altre es va acabar” i en Salvador Arévalo explica que el primer dia al barri es van trobar amb una festa de benvinguda que havien preparat els veïns contraris al trasllat. Van portar regals i berenar. Un gest amable i més que significatiu i indicatiu. En Salvador també recorda amb especial estima quan un grup de veïns es van disfressar de Reis Mags i el suport de l’Associació de Veïns Pla d’en Boet.

L’Aurora va ser presidenta de l’Associació de Veïns Torre Llauder. En la seva opinió, “l’evolució va ser pas a pas i bona”. Comenta, entre riures, amb en Jaume Clupés, com “feia el gamberro” amb els nens quan l’anaven a veure al comerç que regentava. Una broma que mostra la relació propera que tenien.

Amb tot, un vincle que s’ha anat forjant amb el temps. Una convivència que ja fa més d’una dècada que es va iniciar i que s’ha anat consolidant fins a dia d’avui ser considerats uns veïns més, amb les seves particularitats.

La realitat d’un centre residencial d’acció educativa

Un Centre Residencial d’Acció Educativa és una institució que es dedica a la guarda i l’educació d’infants i adolescents que es troben en mesura d’acolliment simple. L’acolliment residencial és una mesura de protecció destinada a aquells infants i adolescents que no poden estar amb la seva família, consisteix en proporcionar-los un lloc de resdiència i convivència que satisfaci les seves necessitats de protecció, educació i desenvolupament.

L’acolliment es desenvolupa en una llar on els infants i adolescents conviuen atesos per professionals durant 24 hores al dia. Sempre té un caràcter provisional i, en els casos en què es preveu una llarga estada, caldria orientar la proposta cap a un acolliment familiar o una adopció.

En general, es pot considerar que un centre és un lloc on s’acull un infant o adolescent per tal d’atendre les seves necessitats en aquells casos en què la família no pot o no està capacitada per fer-ho, quan cal protegir l’infant o adolescent d’alguna forma d’abandonament, maltractament o explotació, o quan està en perill la seva integritat física, psíquica o moral.

Això és, en termes més col·loquials, un espai on hi viuen infants i adolescents acompanyats en tot moment per un equip educatiu que té cura d’ells en tots els àmbits de la seva vida. Són nens i nenes que, pels motius que siguin, no poden viure amb la seva família. Ni amb la  biològica i/o família d’origen (pares, mares…), ni amb l’extensa (avis, oncles…). Alguns d’ells no la veuen mai, d’altres hi passen períodes com ara les vacances. I, sempre que sigui possible, es treballa perquè puguin tornar amb la seva família d’origen.

Per tant, els infants i adoelscents estan a un CRAE per circumstàncies amb les que s’han trobat, que els marquen i condicionen la seva vida, en cap cas hi estan per a alguna acció que hagin dut a terme ells o elles. Així ho explica l’Ony, un dels nens (ara ja adult) que vivia al CRAE quan es van fer els primers passos per materialitzar el trasllat: “No hem estat a un CRAE per robar o delinquir. Som menors que, pels motius que siguin, no hem tingut la sort de tenir uns pares que s’hagin pogut fer càrrec de nosaltres”.

Una de les nostres tasques com a professionals de CRAE i com a entitat que atén a col·lectius vulnerables és donar a conèixer el recurs i la seva realitat. Explicar què és, quin perfil de nens i nenes hi atenem i quina és la feina que hi desenvolupem. També, amb quines aliances i complicitats comptem per fer-ho i quines persones i estaments ens ajuden a dur-la a terme.

Un recurs obert al barri i un exemple per a lluitar contra l’estigma

El CRAE, més enllà d’atendre els infants i adolescents que hi conviuen, és també un recurs professional que compta amb un reconeixement. És habitual que alguns veïns facin preguntes a l’equip educatiu, també que mestres de les escoles on portem algun dels infants consultin com procediríem davant de situacions que viuen, d’altres que ens demanen informació sobre com poden adoptar  o acollir, etc. En Salvador Arévalo explica que “aquesta funció sempre l’hem tingut. No et tenen ja només per a fer una tasca concreta, sinó que et veuen com un servei on dirigir-se”.

Amb tot, des de l’arribada del CRAE al Pla d’en Boet s’ha dut a terme una gran tasca comunitària. Un treball fet i recolzat per l’ajuntament de Mataró, DGAIA, associacions veïnals, Mossos d’Esquadra, entre d’altres. Un treball dirigit a lluitar contra l’estigma i integrar el nou servei, amb l’objectiu clar de que els veïns coneguessin el que fem i com ells podien col·laborar-hi. Un treball que ha resultat molt satisfactori per a tots, principalment, pels infants, fet en equip, diversitat d’opinions i, per sobre de tot, ganes de conviure.

El barri ha aportat i aporta moltíssim, tant als infants i adolescents com als professionals. Els nens i nenes hi fan activitats culturals i esportives. També es beneficien de tots els establiments i serveis: el pavelló esportiu, la forneria, la farmàcia, el supermercat….  Al Pla d’en Boet s'hi senten uns veïns  plenament integrats.

Més d’una dècada després consideren que els infants i adolescents del CRAE i l’equip educatiu que els acompanya viuen en un entorn saludable, formant part de la comunitat com a ciutadans de ple dret. Queda molta feina per a lluitar contra l’estigma i per a donar a conèixer la nostra tasca i els col·lectius que atenem des d’aquests serveis. Una funció necessària perquè l’arribada d’un recurs com el CRAE es visqui com a una oportunitat per aprendre i sumar. La vivència i satisfacció després de tants anys és un exemple més de que és possible.