Carles Prat: "A la presó hi ha una enorme necessitat de parlar"

Carles Prat és un dels voluntaris de presons de l'Associació Cedre. Explica com es fan els acompanyaments a joves en reclusió, tant a dins com a fora del centre: "Recordaré sempre la cara d’un noi -havíem pujat a dalt del Montseny- veient tot el que l’envoltava".

"M'hi va enredar (convé que t'enredin en aquestes coses) en Jordi Cervera, un caputxí molt implicat des de sempre amb presons", contesta Prat a la pregunta de com va començar a fer el voluntariat. I hi afegeix que sempre li estarà agraït: "Tot el que aprens és validíssim també per a tu mateix". Aquest voluntari afirma que una de les coses que hi has après és que "la vida té molt a veure amb la quantitat d'amor que reps i la quantitat d'amor que pots donar".

Recordes el primer moment que vas entrar en una presó?

Perfectament. Abans d'entrar-hi, materialitzes en una mena de por que no és por tots els tòpics que hem acumulat sobre les presons. Fins i tot, una difusa, nerviosa i errònia "heroïcitat". Després, ja veus que estaves molt equivocat, que el tema és un altre: la misèria.

Com ha de ser una persona que vulgui fer voluntariat penitenciari?

Compromès. Sempre dic que no és un voluntariat fàcil. En altres formes de voluntariat, la relació esforç-recompensa és molt evident. Entrar en una presó pesa. Aquí has de tenir una visió diferent de les coses. No fas el voluntariat perquè a tu et va bé (que també!), sinó perquè vius un cert imperatiu ètic. Diria que és la clau. Suposo que Mateu 25 hi té molt a veure.

Formes part de la junta directiva de l'Associació Cedre, per tant, veus el voluntariat i també la presó des de molts punts de vista...

La presó té mil cares i et pot desbordar segons com t'ho miris. Són infinites realitats que tu no arreglaràs. Moltes vegades s'imposa la doctrina del "granet de sorra", però jo no hi acabo d'estar d'acord. Per això és molt important també la formació del voluntariat i la interacció entre nosaltres. Potser tendim a tenir una visió massa individualista del voluntariat.

De vegades explico que treballem per aconseguir que els presos entrin en la marginalitat i la gent s'esvera amb aquest objectiu, tan escàs. Sembla que no hi ha consciència que la presó és encara un pas més enrere: l'exclusió social. Hi ha una escala: exclusió, marginalitat, pobresa, precarietat...

"Posem molts esforços en el “durant” i menys dels que caldria en el “després” de la presó"

Funciona el sistema penitenciari? La finalitat de les penes és assolir la reinserció...

Perquè hi hagi reinserció hi ha d'haver hagut abans "inserció". Això rarament passa, almenys al Centre Penitenciari de Joves (Quatre Camins), que és la que conec millor. I, perquè hi hagi reinserció, es necessita rehabilitació, que també pressuposa una "habilitació" prèvia que no existeix o existeix molt limitadament. Les presons treballen molt aquests aspectes, ajuden.

I com ho viu el voluntariat?

Fent de voluntari t'adones que la tasca és ingent, que el problema és previ i que és un problema social. A la presó hi ha tres moments molt importants: l'"abans, el durant i el després". El vertaderament determinant és l'abans. Si poguéssim canviar tots aquests "abans"...

Pensa que hem d'explicar als interns els principis de les coses i dels valors del lloc on viuen. Les coses són com són.

Situacions molt complicades...

Bastants són analfabets o gairebé. Recordo una sortida on vam asseure'ns en un restaurant de muntanya i ens van dur la carta perquè escollíssim. No sabien, no entenien què havien de fer amb la carta, no ho havien vist mai. Van acabar demanant pollastre, per vergonya.

O una altra vegada: nosaltres simulàvem que els hi oferíem una feina per mil euros al mes i alguns preguntaven quan cobrarien. No sabien ni com funciona el mercat laboral. El seu món és la immediatesa absoluta: cobrar al cap d'un mes, inconcebible.

Quin paper hi té el voluntariat en aquesta reinserció?

Jo diria que no és la tasca primordial del voluntariat, tot i que ens hi impliquem quan podem. El voluntariat fa el paper que ningú més juga a la presó: el de qui hi va el diumenge a la tarda quan allà no hi passa res de res, el de qui hi va sense cobrar per a mostrar la gratuïtat en un món on res no es regala, el de qui fa oblidar on ets quan cada detall de la teva vida t'ho recorda, el de qui et dona esperança, te la creguis o no. I sobretot el de qui t'escolta. A la presó hi ha una enorme necessitat de parlar, tot i que alguns es recloguin en el silenci.

Però cal treballar per la inserció...

La inserció és clau. De fet, a Cedre, tenim, per exemple, una caseta on els nois es poden estar una temporada. No et puc donar massa elements, perquè no hi treballo directament, però el que sento és que és molt difícil, surten amb molt pocs diners i que es troben amb múltiples dificultats. Tinc la impressió que a la presó posem molts esforços en el "durant" i menys dels que caldria en el "després".

Un exemple que em cou especialment: moltes de les noies amb qui treballem tenen ordre d'expulsió en acabar la condemna. Sembla que molts jutges les imposen.

"És absurda aquesta visió de la presó només com un "aparcador" de problemes"

Expulsades quan surten de la presó?

Es passen quatre anys a la presó (que té un cost econòmic per a la societat, tinc entès, d'uns 40.000 euros per intern i any, més tots els costos indirectes). Les presons fan bé la feina: estudien, aprenen català i castellà, obtenen títols que els són vàlids aquí, es volen quedar perquè s'hi estan arrelant (i els perills de tornar segons on són més que evidents) i va i les expulsem.

La policia nacional les acompanya físicament d'una en una fins a països llunyans! I no les deixem retornar durant deu anys. Ja veus que és absurda aquesta visió de la presó només com un "aparcador" de problemes.

Des de Cedre heu acompanyat des de sempre joves i ara també ho feu amb dones. Suposo que és molt diferent...

Amb joves hi portem vint-i-tres anys. A Wad-Ras (la presó de dones) hi vam començar a treballar al setembre de l'any passat. Hi havíem anat a fer algun partit de futbol, molt divertit. Va ser a iniciativa d'en Miquel Pongiluppi, un dels impulsors de Cedre i dels pioners del Banc dels Aliments.

Hi fem un programa molt interessant en el qual les noies internes fan, a la vegada, de voluntàries ajudant al Banc dels Aliments. Un tema que els toca molt de prop, vulguis o no, perquè estan familiaritzades amb la precarietat i saben perquè serveixen totes aquelles tantíssimes furgonetes que surten cada dia del Banc amb els aliments que elles han ajudat a preparar.

S'ha de saber què passa per saber com abordar-ho...

A la teva pregunta, pel que jo veig, les dues presons són molt diferents: els nois (entre 18 i 24 anys) tenen una perspectiva molt limitada del que han viscut i a què poden aspirar, que no és massa més que la supervivència (amb somnis absurds de fer-se milionaris tots, això sí). El nostre acompanyament és molt i molt bàsic.

Molts han arribat amb una mà al davant i l'altra al darrere i fins i tot per a ells la presó pot ser que no sigui cap altra cosa que una «etapa» més en el seu «camí» social, així de bèstia. Això no sembla que passi amb les noies, que, a més, semblen tenir una maduresa diferent quan es troben en aquestes circumstàncies, tot i que hi ha de tot a tot arreu, com és obvi. I que sempre estem parlant dels marges més marges de la societat.

"Recordaré sempre la cara d’un noi -havíem pujat a dalt del Montseny- veient tot el que l’envoltava"

T'he sentit a dir que amb el temps, quan entres i surts per fer el voluntariat, és quan prens consciència de la duresa d'estar empresonat o empresonada...

Sí, fins i tot al començament pots pensar (els prejudicis acumulats pesen molt): bé no sembla tan diferent d'un institut... És a força de veure les mateixes cares un diumenge rere l'altre que vas entenent la duresa que suposa no poder tenir llibertat, que t'ho marquin tot, que puguis donar voltes sobre tu mateix, i prou.

No sé si ja hem oblidat l'experiència del confinament, quan, tancats en un pis -a casa nostra!- se'ns feia tot insuportable. Imagina't, quatre o cinc anys en una presó, vivint amb noranta nois, en plena joventut, en un mòdul que no deu tenir (faig càlculs de memòria i em dec equivocar) gaire més de cinc-cents metres quadrats de planta i un pati. Persones que no coneixes de res i amb qui t'uneix poc més que la desgràcia compartida.

El voluntariat va i bé i ells s'hi queden sempre...

Algú m'ha dit alguna vegada que el pitjor de la presó és la gent, però és només una manera d'expressar la inhumanitat de viure així. Jo hi afegiria la lentitud del pas del temps. És clar que ens adaptem a tot i vas aprenent i "progressant" dins de la presó. I molts reflexionen i els hi serveix, i educadors i professionals fan molt bona feina, però és indubtablement dur. La visió que tenim els voluntaris és naturalment parcial, però la nostra idea base és aquella que algú va descriure com "la presó sense compassió és crueltat".

Acompanyar a dins deu ser molt diferent de fer-ho a fora...

És cert. Al Centre Penitenciari de Joves treballem amb nois que no tenen encara permisos, normalment estan al començament del seu recorregut penitenciari. La presó preventiva pot ser encara més dura que quan tens condemna, perquè la incertesa és més gran.

A dins tot és tancat i feixuc, una mena de submon que es regeix per les seves pròpies regles on has d'anar sobrevivint inventant-te esperances i petites altres coses. La duresa de la família a fora (molts tenen fills, tot i ser molts joves). Sempre ens parlen del "menjar-se el tarro".

En alguns casos podeu fer sortides.

Les sortides a fora són un esclat d'alegria. Recordaré sempre la cara d'un noi -havíem pujat a dalt del Montseny- veient tot el que l'envoltava. La primera vegada que sortia després de quatre anys. La seva estada a Catalunya havia sigut, com en tants altres casos, de l'aeroport a la comissaria, a jutjats, a la presó, jutjats, comissaries... tot igual: no havia vist mai res més d'on vivia... Fer possibles aquests moments tan humans de goig et diu molt.

"El pare Manel és enyoradíssim. Va saber trencar moltes barreres a dins i a fora, i el seu llegat és excepcional"

Potser a qui havíem sentit a parlar més de l'acompanyament dels joves que estan a presó a fer sortides puntuals era al pare Manel...

El pare Manel és enyoradíssim. Ell va saber trencar moltes barreres dins i fora, i el seu llegat és excepcional. Va entendre, com molt pocs han entès, què és acompanyar. A casa seva quan trucaves no sabies mai qui et contestaria: ell acollia tothom.

La seva obstinació per a fer dels nois interns "nois normals" que poguessin sortir a jugar a futbol com a equip federat encara que acabessin perdent per 10-0 perquè no podien entrenar com Déu mana, aquesta idea de la "normalitat humana" d'un pres enfront de la deshumanització a què els sotmetem com a societat (i aquí els mitjans de comunicació hi teniu un paper a fer també) és a la base de tot. Si no entenem això, no entenem el sistema penitenciari, em temo.

Ell sabia explicar-ho molt bé.

Al Centre Penitenciari de Joves l'estimem. Fixa't que en un lloc tan inhòspit i tan poc donat a galanteries, hi han penjat en una paret ben visible de l'interior una placa amb la imatge del "pare Manel". Sempre hi passem pel davant. I tota la feina que va fer de portes enfora!

Formes part d’un grup de treball a la Federació Catalana de Voluntariat Social. Quin és l’objectiu del grup?

Hem començat a caminar fa pocs mesos amb el lema provisional “Un país exitós és un país sense presons. Un país sense presons és un país exitós”. Tota una declaració d’intencions.

Els objectius són múltiples: tenim qüestions internes de les associacions (gestionar millor la burocràcia, ajudar-nos...), però sobretot l’objectiu és social. Fer comprendre que el problema és de la societat i que ens aniria molt bé una mirada molt crítica a aquesta visió exclusivament punitiva i visceral. I, quan dic “societat”, també vull dir que no pensem que “la societat són els altres”, sinó que les causes les creem entre tots. Estem organitzant una primera trobada de tot el voluntariat penitenciari de Catalunya.