Crear xarxes de suport per reconstruir vides

"Quina calor, nena!", diu la Laura només entrar a la sala. Seu, amb dificultats per les crosses que porta, i es queixa que l'autobús ha arribat deu minuts més tard del que estava previst. Mentre la Laura s'instal·la, les seves companyes Carmen, Laia, Viviana i Sara omplen un formulari de valoració. La Mónica ho farà més tard, quan arribi. Avui és la darrera sessió del projecte Intro, de la Fundació Surt, i la responsable de la iniciativa, la Dina Agra, els hi ha demanat que responguin un breu qüestionari valorant l'experiència.

"Aquest projecte es diu Intro", explica la Dina, "perquè és la introducció a aterrar totes aquelles dificultats que ens trobem en el procés de reconstrucció de les vides de les integrants del grup. Totes elles tenen un factor en comú i és que són supervivents de violències, amb l'aïllament que això comporta, i a més, la majoria són també migrades, dos factors que fan que no tinguin xarxes de suport". De les dones que integren el primer grup del projecte Intro, només una és de Barcelona. La resta, provenen de diversos països d'Amèrica Llatina.

"Ara em sento acompanyada i estic més oberta a deixar entrar a la gent a la meva vida."

Un cop han completat els formularis, la Dina explica la primera activitat de la sessió d'avui. Es tracta d'una prova projectiva de dibuix. "Recordeu que ja vam fer aquest exercici el primer dia", comenta la psicòloga d'abordatge de les violències masclistes, "doncs l'hem de repetir, però sense tenir de referència el primer dia. Feu el dibuix com us surti ara mateix".

Mentre la Carmen, la Laia, la Viviana, la Sara i la Mònica es capbussen en els seus dibuixos, la Dina explica en què consisteix aquesta prova "projectiva". Es tracta d'un exercici que sol fer-se abans i després d'una intervenció. En el dibuix, s'interpreta la pluja com a factor estressant i, inconscientment, es plasmen aspectes personals a través de l'activitat. En aquest tipus de proves, la consigna és molt important per saber què cal fer, però, al final, cada persona dibuixa lliurement per mostrar aspectes de la seva experiència.

La Viviana és la primera a acabar el dibuix. "Jo soc així, ho faig tot ràpid", diu. Un cop totes les dones han acabat les seves composicions, comencen a compartir els resultats en veu alta. La Carmen és una de les que més diferències han notat entre el dibuix que va fer fa gairebé dos mesos, quan va començar el projecte, i el retrat que ha fet avui. "En el primer dibuix estic d'esquenes, en un carrer fosc i vaig sense paraigües i, ara, estic al centre del dibuix, mirant cap endavant i porto un paraigua", diu emocionada. "Ara hi ha elements que abans no havies dibuixat", comenta la Dina, "potser ara tens recursos que abans no tenies", segueix, "és tota una evolució".

La Sara també s'anima a compartir el seu dibuix. En el primer, la seva figura estava sola sota la pluja. Ara, en canvi, va acompanyada de la seva filla i la seva gosseta. "Ara em sento acompanyada", comparteix la Sara, "i estic més oberta a deixar entrar a la gent a la meva vida".

La Dina reparteix sis blocs de pòstit de diferents colors i convida a cadascuna de les membres del grup a escriure missatges per a les seves companyes. A continuació, "amb molt de respecte", enganxen les notes al cos de les altres, omplin camises i braços de papers de colors amb missatges de suport. Al pit esquerre de la Viviana, just a sobre del seu cor, en un pòsit groc es llegeix "per fi t'has trobat".

Després d'escriure tots els missatges, toca compartir-los. Moltes de les integrants s'emocionen en llegir en veu alta les paraules d'estima i admiració de les seves companyes. Quan la Viviana llegeix el seu pòstit groc diu: "sí, m'he trobat, és veritat". A continuació, es fon en una abraçada ben forta amb la seva companya Laura, l'autora del missatge.

"Aquestes dones passen molt de temps soles. Els diumenges, les festes... molt de temps", explica la Dina, "I, a més, totes les dones que formen part del grup estan en un procés de reconstrucció de les seves vides i la reconstrucció passa per diferents nivells: emocional, laboral, tenir ingressos... Però també fer amistats!", reivindica la psicòloga.

"Ara tenen xarxes, tenen informació i estan col·locant les peces de la seva reconstrucció després de les violències."

Després de fer l'activitat dels pòsits, la dinàmica de la sessió baixa. Les integrants del grup dediquen la resta de la tarda a berenar plegades i a jugar al Jenga, el mític joc de peces de colors que formen una torre que les jugadores han d'intentar no destruir. Es tracta d'una metàfora del procés de construcció de si mateixes amb tot el que un procés com aquest implica: organitzar els seus recursos, demanar ajuda, treballar en equip, sostenir el procés amb l'angoixa que pugui emergir, etc.

La Mónica és una de les jugadores més competitives, mentre que la Sara exerceix extraoficialment d'àrbitre i es dedica a cridar l'atenció a les seves companyes cada vegada que fan trampes.

Un cop ha acabat el joc, les integrants del grup s'acomiaden de la Dina i marxen totes juntes, entre riures. "Això que acaba de passar", comenta la responsable d'Intro, "que elles marxin a fer un cafè, que marxin rient, i que marxin juntes, per a mi aquesta és la satisfacció més gran. Ara tenen xarxes, tenen informació i estan col·locant les peces de la seva reconstrucció després de les violències".

Aquesta ha estat la primera edició d'Intro, un projecte que la Fundació Surt vol reprendre un cop passi l'estiu.