Ricardo Ibarra: "La infància hauria de preocupar-nos a tothom, no només als pares i mares"

El director de la Plataforma de Infancia, Ricardo Ibarra, és contundent quan diu que en polítiques d’infància a l’Estat només s’impulsen “mesures pegat que pretenen reduir les situacions més extremes o de major desigualtat, amb polítiques molt focalitzades”. No hi ha, diu, mesures més ambicioses que redueixin problemes estructurals, ni es fa prevenció.

Ibarra va participar el 16 de novembre a la taula ‘Perspectives globals i comunitàries dels drets de la infància a la UE?, en el marc del debat ‘Europa Social’ aquest cop dedicat a la infància. Sota el títol 'Un nou impuls a l'acció local i europea en defensa dels drets de la infància', organitzat per la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, la Plataforma d'Infància de Catalunya (PINCat) i DIPLOCAT, es va posar el focus en els drets de nenes i nens.

Podem parlar d'avanços legislatius en la defensa de la infància en els últims anys en l'àmbit estatal?

Hi ha hagut una gran activitat legislativa en temes d'infància. El moment més ressenyable de la història recent ha estat, sens dubte, l'aprovació de la Llei orgànica de violència contra la infància. Una llei demanada per les organitzacions d'infància des de fa més de deu anys, així com per institucions de Drets Humans. És una llei molt rellevant, però encara queda molt perquè pugui suposar un canvi substancial, perquè s'ha de desenvolupar.

S'ha iniciat, encara que no ha aprovat, una Llei de Famílies, que el nou Govern haurà d'abordar, perquè és l'instrument per a transposar la Directiva Europea de Conciliació a la qual Espanya estava obligada. Implica desenvolupar nous permisos per a la criança, entre altres qüestions.

I de polítiques socials?

S'ha avançat molt en l'elaboració de plans i òrgans de l'administració en una direcció adequada, s'ha creat el Consell Estatal de Participació Infantil, s'ha aprovat el nou Pla Estratègic de Drets d'Infància, l'Estratègia Estatal de Desinstitucionalització... Però falta molt per aconseguir canvis reals que trenquin problemes estructurals com la pobresa infantil, les taxes de fracàs escolar... Necessitem dotar aquestes polítiques de major ambició i això suposa sobretot major inversió pública perquè funcionin aquestes mesures ben orientades.

L'Estat continua molt lluny de la inversió que fan de mitjana altres països europeus en els temes d'infància. No aprenem dels errors?

En qüestions d'infància hi ha un problema de base: no concebem la infància com una responsabilitat social. La infància hauria de preocupar-nos a tothom, no només als pares i mares.

Per aquesta raó impulsem mesures “pegat” que pretenen reduir les situacions més extremes o de major desigualtat, amb polítiques molt focalitzades. Però ens desentenem de plantejar mesures més ambicioses que redueixin problemes estructurals o fins i tot preventives.

No s'hi inverteix...

Un exemple molt clar d'aquesta falta d'inversió és com enfoquem la lluita contra la pobresa: mesures molt focalitzades en els nens més pobres i desgravacions fiscals. Però deixem fora molta gent en risc de pobresa que no fa la renda i, per tant, no rep cap mena d'ajuda. En la majoria dels països europeus hi ha ajudes a la criança de manera universal per a totes les famílies, garantint així que arriba a totes les que ho necessiten. Requereixen molta més inversió però també són molt efectives a reduir i prevenir la pobresa.

Quines prioritats hauria de cobrir aquest avanç en inversions?

Necessitem mesures universals o quasi universals que garanteixin que les llars tenen un major suport per a cobrir despeses bàsiques dels nens i nenes. Desenvolupar una prestació rembolsable per fill/a de cent vint euros al mes seria una mesura ambiciosa amb un impacte clar i l'evidència científica ens diu que és una de les mesures més adequades.

Aquestes mesures han d'anar acompanyades d'un Estat del Benestar que cobreixi millor les necessitats de la infància, garantint cobrir serveis com el dentista, l'oculista, el menjador escolar i l'escola de zero a tres anys.

Se senten soles les organitzacions que treballen amb la infància en l'Estat espanyol?

Les organitzacions d'infància, pel treball que fem i el rigor en les propostes, solem sentir-nos escoltades per part dels responsables polítics. Hi ha cert consens en els diagnòstics i en cap on haurien d'anar les mesures, El problema és a l'hora de dotar aquestes mesures de fons suficients i de veure la gravetat del que indiquem i les seves conseqüències.

Ens sentim com en el mite de Casandra: encara que avisem dels perills de no prendre mesures suficients i les seves conseqüències, no sentim que sempre se'ns tingui en compte. Amb l'Estat, tenim el do de la clarividència però no el do de la persuasió.

"Amb l'Estat, les organitzacions d'infància tenim el do de la clarividència, però no el do de la persuasió"

Tres de cada deu nens i nenes estan en risc o situació de pobresa. Són dades alarmants que es repeteixen...

Espanya té la taxa més alta de pobresa infantil a Europa, i no hauria de sorprendre'ns. Històricament, fins i tot en èpoques de creixement econòmic, les taxes de pobresa infantil són altes. No tenim un Estat del Benestar enfocat en la infància. En el cas de les persones grans, les pensions redueixen les dades de probresa. Per a la infància no es fa res.

En què consisteix l'informe alternatiu que s'està elaborant sobre els drets de la infància per a l'ONU amb motiu de la presidència espanyola en el Consell d'Europa?

L'informe forma part del procés d'examen que Nacions Unides sotmet Espanya cada cinc o vuit anys per revisar si compleix les seves obligacions per garantir els drets recollits en la Convenció sobre els Drets del Nen, que és el tractat internacional que recull els drets humans per a la infància.

És una obligació que permet analitzar l'evolució o retrocés d'aquests drets i permet al Comitè dels Drets del Nen de l'ONU plantejar recomanacions que Espanya ha de complir. Per saber com estan aquests drets, el Comitè, a més de a l'Estat, pregunta a la societat civil. La Plataforma d'Infància realitza una anàlisi exhaustiva a través del treball de les nostres setanta-cinc organitzacions i presentem un document que analitza i proposa per a aquest examen i que és molt tingut en compte. L'hem d'explicar a Ginebra. La Llei de Violència va sorgir d'un informe similar l'any 2008.