Eugeni Rodríguez: “Estarem vigilants perquè les polítiques LGTBI no acabin tancades en un calaix”

“Estem lliurant una batalla cultural: o guanya el feixisme, o perseverem en tot el que hem aconseguit fins ara. I no podem perdre, perquè ens hi juguem molt”, adverteix l’Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH), sobre el moment greu que vivim arran de la creixent normalització dels discursos d’odi que promou i viralitza l’extrema dreta.  

En un temps marcat per l’augment de l’LGTBI-fòbia, l’observatori és una de les entitats que és punta de llança en la defensa dels drets de les persones del col·lectiu. D’aquí a pocs dies, el 12 de desembre, l’entitat celebrarà quinze anys de trajectòria amb una jornada de debat al Centre LGTBI de Barcelona. Per commemorar l’efemèride, presentaran un llibre sobre la història de l’OCH i faran pública la nova imatge corporativa de l’entitat, que canviarà la seva marca, que passarà a ser Observatori Contra l’LGTBI-fòbia.

D’aquí a pocs dies celebrareu el quinzè aniversari de l’Observatori. Si mireu enrere, quin balanç feu d’aquests anys?

En aquest temps hem passat per diferents etapes i el balanç és realment molt positiu. Quinze anys semblen pocs, però en el món LGTBI han estat moltíssims, perquè venim d’una època en què no teníem al nostre abast cap eina jurídica, per exemple. Les coses han canviat molt d’aleshores ençà. Aprofito per anunciar que tot plegat quedarà recollit en un llibre sobre la història de l’OCH, que presentarem en el marc de la celebració dels quinze anys de l’entitat. 

Parlem dels inicis de l’observatori.

Una cosa important i que vull destacar en aquest sentit és que l’observatori és un projecte del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), més que res perquè sembla que vingui del no-res, i no és així. Dit això, la primera etapa de l’entitat, que comença el 2008, va suposar una tasca de formigueta en diversos àmbits, però molt centrada a empènyer per fer possible una llei catalana contra l’LGTBI-fòbia, que, finalment, vam aconseguir el 2014. Així, podem dir que la primera etapa de l’observatori culmina amb l’aprovació de la llei 11/2014.

A partir d’aquí, encareu altres projectes rellevants.

Decidim fer una aposta molt important com a entitat, i que, de fet, és pel que se’ns coneix més avui, que consisteix a posar en marxa un mecanisme operatiu i sistematitzat, que és el registre d’incidències LGTBI-fòbiques. És el primer a Catalunya i també a l’Estat espanyol, i el vam treballar amb universitats com la UAB i la UB. És un moment important perquè també entren a treballar persones a l’observatori i, d’alguna manera, ens professionalitzem.

El registre d’incidències us permet treballar sobre la base de dades.

Això és molt significatiu i ens dona una projecció que no teníem. Sense dades i comparatives era molt més difícil pressionar per canviar les polítiques públiques. A banda del fet que darrere d’aquestes dades hi ha persones, que són les víctimes, i aquestes requereixen atencions i protecció per part de les polítiques públiques, que, sobretot en aquell moment, no tenien. 

Una tasca d’atenció i suport que heu emprès des de l’observatori. 

Sí, treballem per proporcionar acompanyament psicosocial i jurídic, i en casos concrets i estratègics, en tot l’itinerari del judici fins a arribar a la sentència. És el que anomenen litigis estratègics i que també fem des de l’observatori.   

Un altre salt qualitatiu per a l’entitat ha estat l’arribada al Centre LGTBI de Barcelona el 2019.

I tant, això suposa un episodi remarcable en la trajectòria de l’observatori. Per primer cop a Catalunya, a la ciutat de Barcelona, hi ha un espai que compartim diferents entitats LGTBI, on podem oferir uns serveis amb una qualitat extraordinària, sobretot a nivell de logística. Va ser un canvi important, tot i que és cert que en poc temps va arribar la pandèmia ens vam haver de tancar a casa.  

Quines lluites que han marcat la vostra acció destacaríeu?

N’hi ha moltes, però potser la que ens ha ocupat més els darrers anys i que tothom té al cap és la de la llei trans-LGTBI a nivell estatal. Ha costat suor i llàgrimes, però s’ha aconseguit gràcies a un treball conjunt amb la Plataforma Trans i moltes altres entitats, així com amb la ministra d’Igualtat. Estem contents del resultat de tota la feina feta, que ens ha donat aquesta eina que tenim avui que és la llei. Ara bé, ara toca desplegar-la i implementar-la. 

També esteu treballant per millorar la llei catalana.

Hem treballat des de sempre per la implementació efectiva de la llei 11/2014, i ara estem empenyent per modificar-la i ampliar-la. Creiem que estem en el bon camí i ben aviat serà una realitat. No és un fet menor, tenint en compte que a Madrid volen modificar la llei per retallar-la, mentre que a Catalunya estem a punt d’aconseguir que es modifiqui per ampliar-la i que sigui de més qualitat. És una batalla que continua en marxa.

Quines mancances té la llei?

Per exemple, ens estem enfocant molt en tot allò que té a veure amb la reparació de les víctimes. És una llei autonòmica i, per tant, no contempla la privació de llibertat per als agressors, no té impacte en el Codi Penal. Ara bé, el que sí que està a les nostres mans és que, un cop s’ha produït l’agressió, no revictimitzem les víctimes i trobem fórmules per a una reparació satisfactòria. Un altre aspecte que estem treballant és el dels símbols, perquè es puguin emprar sense problemes; i també altres temes com que es prohibeixin les teràpies de reconversió.

La incidència política és un vessant d’acció important per a l’observatori.

L’impacte a nivell polític és una part rellevant de la nostra tasca. Sobretot en el sentit de recordar sempre als poders públics els seus incompliments i mancances, com la falta de protocols clars i efectius. En resum, cal treballar aquesta trilogia que sempre tenim al cap: prevenció, diagnosi i intervenció. Estem molt a sobre de tot perquè no hi hagi cap retrocés. Estarem vigilants perquè les polítiques LGTBI no acabin tancades en un calaix. És part de la nostra essència perquè som una eina de referència al servei del col·lectiu LGTBI. 

"L'Observatori Contra l'Homofòbia s'ha convertit en una eina de referència al servei del col·lectiu LGTBI".

Amb quines dificultats principals us heu topat a l’hora de dur a terme la vostra tasca?

És fàcil d’imaginar, atès que és un mal endèmic de les entitats: la manca de recursos. Malgrat que hi ha aquests cants de sirena des de la ultradreta i la dreta que diuen que rebem una pluja de milions, això és absolutament fals. A banda que, també convé recordar que les entitats LGTBI duem a terme una tasca que haurien de fer les administracions públiques, i que no fan. També podem parlar, entre altres, de les enormes dificultats burocràtiques que suposa tirar endavant projectes.

La manca de voluntat política també és una trava a l’hora d’assolir els vostres objectius?

És evident que sí. I podem posar exemples concrets. A Barcelona, es veia molt clara la necessitat de més seguretat per al col·lectiu als espais d’oci nocturn. Al final, qui ha fet possible aquest servei hem estat les entitats, de la mà de les sales com Razzmatazz o la Sala Apolo, entre altres. Cal entendre que les polítiques públiques costen diners. Fins ara semblava un tabú dir-ho, però és així. Evitar les violències i aconseguir que les persones LGTBI puguin viure en llibertat té un cost.

És un fet que els darrers anys s’ha avançat legalment en la protecció de drets, però també han augmentat les agressions i els discursos d’odi. En quin moment estem?

Aquest contrast és una realitat. Ens preocupen moltíssim els discursos d’odi que venen des de l’àmbit polític. La proliferació d’aquesta mena de missatges ha provocat una naturalització dels discursos d’odi, molt presents també en espais com les xarxes socials, amb el perill que això suposa de cara al jovent, que està assimilant polítiques que creiem que s’havien erradicat. Cal ser absolutament contundents contra els discursos d’odi, perquè són l’avantsala dels delictes d’odi, agressions i discriminacions. 

Davant d’això, no es pot mirar cap a una altra banda.

Si no plantem cara a aquests discursos que confonen la societat i a aquesta manca de serietat, si continuem naturalitzant l’odi, ens aboquem al perill de tornar a uns armaris dels quals vam sortir fa molt de temps. És realment preocupant perquè hi ha un retrocés en aquest sentit. Insisteixo, cal ser totalment contundents contra els discursos d’odi, al preu que sigui. I acompanyar-ho, és clar, d’una tasca de prevenció i de fer molta pedagogia. Per exemple, cal invertir en campanyes per capgirar aquesta tendència a legitimar discursos que venen de l’extrema dreta. No podem perdre aquesta batalla. 

En quines mesures concretes esteu treballant per fer-hi front?

A Barcelona, per exemple, estem treballant amb el síndic de greuges per fer una taula de treball centrada en els discursos d’odi i establir indicadors concrets. Tothom té dret a opinar? Per descomptat que sí, ara bé, no totes les opinions són vàlides i n’hi ha que, directament, són odi. I no podem banalitzar-les perquè entrem en un terreny molt perillós. També hem impulsat amb altres entitats estatals la primera xarxa d’Observatoris contra la LGTBI-fòbia de l’Estat.

Ara s’ha conformat un nou govern a Espanya, sense Irene Montero, que ha fet una tasca molt reconeguda pel col·lectiu.

Hem reconegut àmpliament la feina de la Irene Montero. Jo mateix vaig estar en persona al Congrés i al Senat quan es va aprovar la llei trans. La ministra ha estat absolutament rigorosa i còmplice amb les entitats, un fet que malauradament no és habitual. Amb tot, Montero ha fet el que haurien de fer la resta de polítics, quelcom tan simple com fer la seva feina. Respecte a la nova ministra, haurem d’esperar. Ja hem demanat una reunió amb ella, però, d’entrada, donem per fet que complirà el que s’ha aprovat.