Els humans han provocat l'extinció d'unes 1.430 espècies d'ocells

El filòsof Thomas Hobbes deia que l'home és un llop per a l'home, però també ho és per a les altres espècies vives del planeta. Segons un article publicat en Nature Communications a partir d'un estudi internacional en el qual ha participat el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), els éssers humans haurien estat responsables de l'extinció d'aproximadament 1.430 espècies d'ocells; una xifra que, per a afegir encara més tragèdia, duplica les estimacions prèvies, i revela dos dels majors episodis d'extinció de vertebrats causats per l'ésser humà al llarg de la història.

'Undiscovered bird extinctions obscure the true magnitude of human-driven extinction waves' —'Les extincions d'ocells no descobertes enfosqueixen la veritable magnitud de les ones d'extinció impulsades pels humans'— és el títol d'un estudi liderat pel Centre per a l'Ecologia i la Hidrologia del Regne Unit (UKCEH), i en el qual, a més del CREAF, han participat centres, universitats i institucions científiques de Noruega, Alemanya i Suècia en un esforç coordinat de la investigació europea.

L'estudi llança llum sobre una realitat alarmant: des del final del Plistocè, que coincideix amb l'expansió humana que es va deslligar de llarg a llarg del planeta, prop de 600 espècies d'ocells han desaparegut (un 90% d'elles en illes habitades per la humanitat). Entre aquestes víctimes emblemàtiques figuren des del dodo —endèmic de l'illa de Maurici— fins al majestuós 'alca' gegant de l'Atlàntic Nord, però també inclou espècies més pròximes com l'escrivà de potes llargues i el verderol de Trias de les Illes Canàries o el 'rascón' d'Eivissa a les Balears.

Entre 1.300 i 1.500 espècies extingides des del Plistocè Tardà

L'arribada i l'assentament d'éssers humans a llocs com Hawaii, les Açores o les Canàries ho va canviar tot de manera dràstica: la desforestació, la caça excessiva i la introducció d'espècies invasores van escampar un mantell d'impactes en ram que encara avui deixen veure els seus efectes. "En combinar extincions registrades amb estimacions model basades en el registre fòssil, suggerim que entre 1.300 i 1.500 espècies d'ocells (un 12% del total) s'han extingit des del Plistocè Tardà", recull l'article de Nature.

La recerca ha revelat alguns dels esdeveniments d'extinció de vertebrats més impactants de la història. El del segle IX a. de C., principalment impulsat per l'arribada de persones al Pacífic Occidental, o el del XIV en el Pacífic Oriental —amb 570 espècies d'ocells extingits, gairebé cent vegades la taxa d'extinció natural— són alguns d'ells. En els últims 126.000 anys s'han extingit l'11,6% del total dels ocells.

Per arribar a aquestes dades, els científics van emprar models estadístics per projectar quantes més extincions d'aus podrien haver ocorregut si el treball de recerca hagués estat com el de Nova Zelanda, únic lloc on la fauna d'ocells abans de l'arribada humana està completament documentada. Rob Cooke, modelador de l'UKCEH, lamenta que les persones hagin devastat les poblacions d'aus, provocant que moltes espècies desapareguessin "sense deixar cap rastre abans que existissin registres escrits".

Extincions a les Balears i les Canàries

"Aquestes extincions històriques van més enllà de la pèrdua d'espècies úniques: comprometen funcions clau en els ecosistemes". Ferran Sayol, investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals i coautor de l'estudi, es refereix a l'absència de la dispersió de llavors o la pol·linització com un efecte col·lateral que "impacta negativament en altres espècies i en l'estabilitat de l'ecosistema".

Les conclusions de l'estudi revelen que els humans ja han portat a l'extinció a més d'una de cada nou espècies d'ocells, amb conseqüències ecològiques i evolutives extremes i potencialment irreversibles. Per tant, no és d'estranyar que el model presentat en la recerca suggereixi la possible existència de tres extincions més a les Balears i unes vuit a les Canàries que encara es desconeixen. "Ignorar extincions fòssils i no descobertes limita la nostra comprensió de les taxes d'extinció aviària i pot subestimar substancialment la magnitud de la pèrdua de biodiversitat impulsada per humans", determinen els científics.

700 espècies més d'ocell en perill en l'actualitat

En l'article, els investigadors també adverteixen sobre la tercera ona massiva d'extincions: la que experimentem actualment amb la destrucció de l'hàbitat, l'explotació directa, el canvi climàtic i la introducció d'espècies invasores no natives, entre altres, com els principals culpables de la vertiginosa anihilació dels ocells. "L'ona d'extinció actual inclou extincions en múltiples regions dispars i inclouen lʻĀmaui de Hawaii o al 'zambullidor' colombià d'Amèrica del Sud", indica l'article de Nature Communications.

El període d'extinció actual, l'inici del qual podria fixar-se en el segle XVIII, és una amenaça considerable per a més de 700 espècies d'ocells que podrien extingir-se en els pròxims segles. No obstant això, Ferran Sayol conclou amb una nota d'esperança, ja que assegura que "encara queda marge per a la conservació". "Algunes accions han donat fruits i s'han salvat espècies, però tenim l'oportunitat de redoblar esforços per a protegir hàbitats i evitar futures extincions, preservant així el delicat equilibri dels nostres ecosistemes", acaba l'investigador.