Salvem Font-rubí porta als tribunals el projecte urbanístic que amenaça el Balcó del Penedès

“És l’aigua, són els vials, és el paisatge, és l’impacte natural, és l’impacte social…”. La Glòria Garriga, membre de la plataforma ciutadana Salvem Font-rubí, resumeix així els motius de l’oposició veïnal al projecte Unitat d’Actuació-1 (UA-1), que preveu construir set cases aparellades a Font-rubí de Dalt, conegut com el Balcó del Penedès, un espai d’un gran valor paisatgístic, patrimonial, però també sentimental, per a la comarca.

Entre altres elements, la plataforma denuncia que la urbanització no respon a una necessitat real d’habitatge, que afectaria un entorn fràgil i que s’emmarca en un planejament desfasat, que xoca amb la legislació, la sensibilitat ambiental i els criteris paisatgístics actuals. Després que l’Ajuntament aprovés definitivament el projecte, el col·lectiu ha decidit portar el cas als tribunals.

Per fer front als costos jurídics i tècnics del contenciós administratiu, Salvem Font-rubí ha impulsat una campanya de micromecenatge a Migranodearena amb l’objectiu de recaptar 10.900 euros i sostenir la batalla legal per aturar la urbanització. 

Per situar qui no coneix el cas, què representa Font-rubí de Dalt per al municipi i per al Penedès?

Font-rubí és un municipi format per diferents barris que, en alguns casos, estan força allunyats els uns dels altres. Font-rubí de Dalt és actualment una mena de barriada, però és el nucli històric del municipi. Anys enrere, de fet, n’havia estat la capital, el lloc on vivien les famílies del poble. A més, també té molta rellevància històrica. Havia estat seu de la Junta Carlista i hi ha moltes històries vinculades a aquest indret. Però, sobretot, el que puc dir des del punt de vista actual és que Font-rubí de Dalt és el mirador. No només de Font-rubí, sinó de tota la comarca.

L’anomenen el balcó del Penedès.

Sí, perquè està situat damunt d’un turó, amb les restes del que havia estat el castell. En queda poca cosa, però encara hi és. A sota hi ha el petit nucli de Font-rubí, molt recollit, amb una placeta i un mirador des d’on es veu tota la comarca i, fins i tot, el mar. Des d’un punt de vista paisatgístic, és un lloc molt icònic.

I molt valorat per la gent de la comarca.

La gent de la comarca li té molta estima. És un indret on es fan excursions, on s’hi va en família i on també pugen moltes bicicletes, sobretot els caps de setmana. És una ruta paisatgística i diria que, fins i tot, sentimental per a molta gent del Penedès.

També és un tema d’identitat.

Sí, i de patrimoni i memòria històrica. Sempre ha estat un punt de referència, perquè és l’skyline típic. Quan des de qualsevol lloc de la comarca mires cap amunt, veus la serra i veus aquest poblet allà al turó. I aquí és on comença el drama. Com poden estar plantejant fer això en aquest lloc?

Anem al drama. Com s’ha arribat fins al projecte d’urbanització UA1?

Cal posar una mica el marc perquè s’entengui bé. Aquest turó, que és el nucli històric de Font-rubí, forma un conjunt amb la casa pairal de Can Fàbregas i tot un seguit de casetes enganxades que conformen un nucli meravellós. Tot això, no només el poblet sinó també les muntanyes circumdants, és d’un sol propietari, que són els descendents de la gent de Can Fàbregas, que fa moltes generacions que en són els propietaris.

I què va passar?

En un moment donat, van vendre una petita parcel·la, una feixa de terra enganxada al nucli, just al costat de l’església, la rectoria i el cementiri, a primera fila de les vistes. La gent no se’n va assabentar i han passat tots aquests anys sense que s’hi fes res, fins que fa un temps, per una sèrie de caramboles, ens n’adonem. Sí, tot es fa legalment, tot es penja on s’ha de penjar, però ningú ho veu. Curiosament, ningú ho veu. Ens sembla molt estrany.

Qui ho va comprar i què hi vol fer?

Aquesta parcel·la la va comprar un industrial, un enginyer que s’ha dedicat tota la vida a treballar en projectes vinculats a polígons industrials al Penedès, i ningú ho sabia. En un moment donat, aquest home s’ha despertat i ara resulta que hi vol fer una urbanització. De moment, set cases adossades. I, és clar, a nosaltres se’ns posen els pèls de punta, començant perquè és un model que em sembla molt obsolet. Són cases adossades molt estretes i molt altes, amb unes volumetries esperpèntiques. Però tot això ja és un segon nivell. El despropòsit principal és la ubicació, que no té cap mena de sentit.

I mentre es projecta aquesta urbanització, el nucli històric es va degradant.

El nucli històric està, no diré en ruïna total, però gairebé. Hi viuen dues persones, dos nois joves que són a la casa gran del propietari i fan una mica aquesta tasca d’encarregats. Fan el que poden, però allà, sense diners, és molt difícil fer-hi res. A les cases del nucli els estan caient les teulades. I a nosaltres ens sobta que, en lloc que l’Ajuntament promogui d’alguna manera la rehabilitació d’aquestes cases i del nucli històric, permeti una actuació d’aquest nivell.

A més, no es tracta només dels habitatges.

És clar, perquè per fer tot això estan obligats a urbanitzar el terreny. I encara que les cases no s’arribessin a construir, aquesta urbanització ja seria una barbaritat. Estem parlant d’un espai en pendent, on caldria fer un moviment de terres importantíssim. També haurien d’ampliar vials, perquè, si no, com hi han d’arribar els camions? Abans de les cases, per tant, ja hi hauria tota una sèrie de destrosses prèvies.

Per tant, els impactes són en diferents àmbits.

Sí, des del punt de vista natural, no només paisatgístic, també és una barbaritat. Una obra d’aquest tipus afectarà tant sí com no la fauna que es mou per allà, i hi haurà camions amunt i avall en un entorn molt fràgil. I l’aigua ja no vull ni pensar-ho. Aquest any ha plogut molt, però els tres anys anteriors de sequera, al municipi ja no sabien què fer amb la bomba del pou, perquè cada vegada l’havien de baixar més. No hi havia aigua i ara resulta que n’hi ha per fer tots aquests habitatges. 

L’Observatori del Paisatge també ha alertat dels possibles impactes del projecte.

En el seu informe, recull molts dels impactes que nosaltres ja assenyalàvem. Amb tot, tinc la sensació que tot això acaba sent un tràmit: nosaltres havíem d’alertar d’això i hem alertat. I després sembla que no tingui cap mena d’impacte real. També apuntava, per exemple, que per la fauna que hi nia les obres només es podrien fer en determinats moments de l’any. A la pràctica, això deixaria uns sis mesos per construir. Però qui ho vigilarà? Qui aturarà les obres si estan construint en un moment en què l’Observatori ha dit que no s’havia de fer?

El projecte també tindria conseqüències en la mobilitat del dia a dia. 

Jo mateixa he viscut allà dalt. La meva família tenia llogada una d’aquestes cases antigues quan érem petits. I aquell entorn, per a una circulació constant de gent que haurà d’anar amunt i avall, no té cap sentit. No hi ha ni un forn de pa, ni un bar, ni una botiga. Res de res. Has de baixar a Guardiola o a Sant Martí, i això implica agafar el cotxe.

El problema no és només construir-hi, sinó arribar-hi.

La carretera que puja al turó és molt complicada. Si et trobes algú de cara, has de fer un bon tros enrere, amb el risc de sortir-te’n. Per això pensem que això acabarà comportant una ampliació del vial, amb una destrossa impressionant. I qui ho pagarà? El promotor no ho pagarà. És un despropòsit. És l’aigua, són els vials, és el paisatge, és l’impacte natural, és l’impacte social. I tot això per unes cases que, clarament, estan pensades per a segona residència.

En aquest sentit, defenseu que el projecte no respon a una necessitat real d’habitatge.

Per mi, aquest és un dels punts clau. L’alcalde s’omple la boca dient que hi ha demanda d’habitatge. I sí, és veritat, a Font-rubí hi ha demanda d’habitatge, però no aquí dalt. Jo visc a prop, treballo a casa, tinc un celler, i hi ha un ceramista aquí al costat que també treballa a casa. Però una persona que hagi d’anar a treballar fora, que tingui criatures o que vulgui tenir una mica de vida social, aquí no vindrà. No hi ha demanda, en absolut.

De fet, segons vosaltres, hi ha alternatives per donar resposta a aquesta demanda.

Al municipi hi ha zones ja urbanitzades, parcel·les disponibles i cases buides. Vam fer un petit recull de tots aquests habitatges possibles i disponibilitat n’hi ha. Què passa? Que de tota l’oferta que hi ha, la gent acabarà anant a Guardiola, perquè hi ha l’escola, el forn de pa, una botiga i dos bars. Per tant, això no respon a una demanda d’habitatge, ni de bon tros.

Des de l’Ajuntament s’aferren a la legalitat del projecte.

Per començar, la llei és interpretable. Si no, no hi hauria jutges. A banda d’això, el planejament està molt desfasat. No tenim POUM i aquí no sembla que hi hagi cap intenció de fer-ne cap. Funcionem amb unes Normes Subsidiàries que s’estiren i s’arronsen quan convé, al gust del consumidor en cada moment. Nosaltres vam demanar que es faci un POUM, però ens diuen que no per un tema de llicències. A altres municipis també els ha passat i l’han fet. Aquí no.

El marc legal tampoc és el mateix que fa vint anys.

Exacte. Quan el promotor va comprar aquesta parcel·la, imperaven unes lleis d’urbanisme determinades. Després n’han vingut unes altres, les del 2010, que són les vigents, i amb aquestes això no ho podrien fer ni de broma. Llavors et preguntes: si les lleis més actuals diuen que això no es pot fer, com pot ser que encara es pugui tirar endavant? Sospito que potser aquest és un dels motius pels quals ho volen tirar endavant ara, perquè potser més endavant ja no tindrien tant marge.

En quin punt es troba el conflicte en aquest moment?

Ara hem iniciat un contenciós. L’Ajuntament va aprovar definitivament el projecte i, per tant, ja només ens queda la via del contenciós administratiu. Per això hem posat en marxa una campanya de micromecenatge per recaptar fons, perquè hem de pagar advocats, pèrits i tot el procediment. Necessitem pèrits que analitzin tota l’obra i ens ajudin a discutir el projecte en un pla més tècnic, a banda dels advocats que portaran la part jurídica.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by El Cargol (@elcargolpenedes)

Què suposa per a vosaltres haver d’arribar als tribunals?

No ens enganyem, a ningú li fa gens d’il·lusió. Perquè són despeses i també perquè és una situació violenta, no només amb l’alcalde i el seu equip, sinó amb molta gent a qui tot això incomoda. Gràcia no ens en fa. Evidentment, hauríem preferit una altra cosa. De fet, nosaltres vam impulsar una reunió amb el promotor i amb l’equip de govern. La reunió es va fer i van ser correctes i amables, en aquest sentit no tenim res a dir.

Amb tot, no us vau posar d’acord.

Ens van traslladar que el projecte els semblava meravellós. I quan ens el van ensenyar, pensant potser que ens agradaria i que desistiríem, encara se’ns va eriçar més la pell. A sobre de tot el disbarat, ens mostraven uns prototips de cases que no tenen res a veure amb l’entorn. Són totalment fora de lloc en un indret com aquest: pedra aplacada, aquestes alçades, aquestes vitrines, aquestes terrasses… No té ni cap ni peus.

Com es viu aquest conflicte al municipi?

Hem rebut molt suport. Quan vam fer el manifest, vam aconseguir 1.500 signatures en molt poc temps, però de tota la comarca, no només del municipi. A Font-rubí hi ha de tot: gent de tota la vida, persones molt properes a l’alcalde, i també gent com nosaltres, que som aquí perquè el tema natural i paisatgístic ens toca molt endins. Som molt reticents a aquesta mena de progrés, entre moltes cometes. Perquè ells en diuen progrés, d’això.

No és el primer cop que al territori us heu hagut de mobilitzar.

No, aquí ja hem hagut de fer front, fa anys, a un parc eòlic, a una pedrera… Aquí qui no corre, vola. Si et descuides, t’han instal·lat el disbarat més gran al costat de casa. També és veritat que, en aquests temes, el grup de gent que està més al cas sempre som més o menys els mateixos. Després hi ha gent més conservadora o més tradicional que, per exemple, en el seu moment veia bé que posessin molins i ara s’adona que potser no era tan bona idea. Benvinguts al club, encara que se n’adonin tard.