Jordi Bas: “El patrimoni natural, si es conserva i gestiona bé, també pot aportar oportunitats al territori”

Com passa una entitat petita nascuda al voltant de la fotografia d’ocells i el turisme ornitològic a embarcar-se en grans projectes de conservació? Des de Montsonís (La Noguera), La Sabina fa anys que treballa per donar valor al patrimoni natural a través de la custòdia del territori, la millora d’hàbitats, l’educació ambiental o la recuperació de la ramaderia extensiva.

Parlem amb el president de l’entitat, Jordi Bas, sobre biodiversitat, secans, rapinyaires, prevenció d’incendis i la necessitat de conservar espais que sovint passen desapercebuts, però que tenen un gran valor ecològic.

Com definiries La Sabina?

La Sabina és una ONG molt petita que té la seu a Montsonís, a la Noguera. Vam començar el 2009, ara fa disset anys, amb una idea molt clara: donar valor al patrimoni natural. Quan dic donar valor, també em refereixo a donar-li un valor econòmic, en el sentit de generar activitat a través d’aquest patrimoni natural. És a dir, demostrar que la natura, si es conserva i es gestiona bé, també pot aportar oportunitats al territori.

Qui la vau impulsar?

Els impulsors vam ser tres socis: el Ramon, l’Steve i jo. L’Steve es dedicava, i encara s’hi dedica a través de la seva empresa, a fer guiatges ornitològics. El Ramon venia d’un altre món, el del patrimoni històric, i sempre ha treballat per donar valor als castells de Catalunya. Ell va dir que amb els ocells es podia fer el mateix. L’única diferència és que uns venen pedres i nosaltres ocells. Amb els castells, els diners que es guanyen serveixen per mantenir-los i arreglar-los, i amb els ocells passa una mica el mateix, però aplicat als projectes de conservació.

Com vau començar la vostra activitat?

Vam començar portant gent, sobretot grups estrangers, a fotografiar els ocells d’aquí a través d’aguaits. Ho fèiem amb grups perquè, tot i que la feina era la mateixa, el cost es podia repartir entre diverses persones. La fotografia comercial de fauna aquí no és com a l’Àfrica, que vas de safari i els animals et passen pel davant. Aquí has de construir un amagatall i assegurar, amb una probabilitat molt alta, que la persona que ve a fotografiar un abellerol, una puput, un mussol, un voltor o un trencalòs el tindrà al davant aquell dia. Potser s’haurà d’esperar dues, quatre o vuit hores, però al final l’ocell ha d’aparèixer. 

No és l’únic que feu.

A Montsonís, el poble on som, també gestionem allotjaments de turisme rural i manutenció amb un restaurant. Això també serveix per donar un valor afegit al territori i perquè els propietaris de restaurants i cases rurals vegin que els ocells també poden atreure gent i generar activitat econòmica.

Fa anys que porteu naturalistes i fotògrafs d’arreu d’Europa als secans de Lleida i al Prepirineu. Què venen a buscar en aquests paisatges?

Bàsicament, venen a buscar espècies que no tenen als seus països. Si volen fotografiar una àliga daurada, ja en tenen allà. Aquí venen a buscar espècies mediterrànies o d’ecosistemes que als seus països no tenen o n’hi ha molt poques, com voltors, trencalossos o voltor negre. A França encara n’hi ha i a Itàlia també, però més amunt ja no existeixen els carronyaires. 

També interessen molt els ocells dels secans, com els sisons, els mussols, els abellerols, els gaigs blaus o el xoriguer petit. Són espècies que aquí veiem molt normals, com la puput o el gaig blau, però que de França cap amunt no n’hi ha enlloc. Per tant, per veure’ls, o marxes a l’Àfrica o vens aquí.

En aquest sentit, creus que aquí ens costa valorar el que tenim?

No ho sé. Igual que els fotògrafs d’Europa valoren els trencalossos, els abellerols o les puputs perquè no en tenen, nosaltres també valorem els lleons perquè aquí no en tenim. La història és més o menys aquesta. No és que la gent d’aquí valori o no valori els ocells, però per als ornitòlegs i fotògrafs d’aquí veure una colònia d’abellerols no crida gaire l’atenció. El problema arriba quan els ocells entren en conflicte amb altres activitats econòmiques.

La fotografia de natura pot ajudar a protegir espècies amenaçades, però també pot generar pressió si no es fa bé.

Quan muntes un aguait per a ocells, el primer que vols és que continuï funcionant. I perquè funcioni, no has d’intimidar els ocells ni fer que se sentin pressionats. Si això passa, el primer perjudicat ets tu, perquè els ocells deixaran d’anar-hi. D’això se’n diu ‘cremar un hide’, que no vol dir cremar-lo literalment, sinó fer-ne una gestió barroera. Al final, els ocells ja no hi van i no els pots fotografiar allà, perquè no confien que aquella zona sigui segura.

Existeixen tècniques per evitar-ho.

Una de les que fem servir nosaltres, i que fa servir tothom, és posar vidres espia davant de l’aguait, entre el fotògraf i l’ocell, perquè no vegi els objectius o la gent que es mou a dins. L’altre tema important és el soroll: sobretot els sorolls de persones parlant els inquieten moltíssim, per això diem a la gent que no parli. Fins fa pocs anys, les càmeres també feien soroll, però ara cada vegada hi ha més gent que fa servir càmeres sense miralls, que no fan gens de soroll, i això és un avantatge per fer fotos de fauna. 

I una altra tècnica és que algú acompanyi el fotògraf fins a l’aguait i després el vagi a buscar. No han d’entrar i sortir sols.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Associació per la Salvaguarda de la Biodiversitat i la Natura (@associaciolasabina)

Cal procurar que els ocells no relacionin l’aguait amb les persones.

Exacte. Si entres dins d’un aguait, els ocells no saben que hi ha gent a dins. El problema és si veuen entrar o sortir algú, perquè aleshores ja relacionen aquell espai amb la presència de persones. Per això el fotògraf ha de sortir sense que els ocells s’adonin que allà hi ha hagut algú. Així evites que pensin que no hi han de tornar perquè hi va gent. Evidentment, depèn molt de cada espècie, ara estic generalitzant molt.

Una de les espècies que treballeu és l’àguila cuabarrada. 

L’àguila cuabarrada és una àguila mediterrània, una d’aquestes espècies que de França o d’Itàlia cap al nord ja no hi és. És una àguila molt bonica, de les poques que són blanques, i pot arribar a ser molt blanca. A Catalunya, es concentra sobretot a les serres litorals de Tarragona, on hi ha el gruix de la població. A Lleida, quan vam fer el cens el 2018, només hi havia nou parelles d’àguiles cuabarrades. Ara em sembla que són set o vuit, perquè n’hi ha una que no sabem on para.

Com es pot observar o fotografiar una espècie tan sensible sense posar-la en risc?

El que vam fer per la cuabarrada és això que comentava: acompanyar la gent. Primer has d’acostumar-les a anar a un lloc, però aquest lloc no pot ser mai el niu. No et pots arriscar a portar gent a prop d’un niu de cuabarrada, perquè són molt desconfiades i segurament el niu se n’aniria a la merda. 

Per tant, les persones han d’estar allunyades del niu, però sí que poden anar al territori de caça. Els posem menjar perquè vagin a l’aguait i s’acostumin que allà hi ha aliment. Treballem amb uns protocols bastant estrictes. No es pot sortir de l’aguait ni picar el vidre perquè l’àguila et miri, que és una cosa que la gent fa. Tot això està prohibidíssim.

Amb tot, malauradament ja no es poden veure en aquesta zona.

Des de fa tres anys, les cuabarrades han anat a criar a una altra zona. Allà on nosaltres tenim l’aguait, ja no es veuen, perquè fa tres anys, en plena època de cria, es van fer unes obres per assentar uns talussos de pedra que havien caigut. Just durant la fase de cria, van estar una setmana treballant-hi amb un helicòpter i excavadores.

Poseu molta atenció en els detalls, que també són una part essencial de la conservació.

Quan vam començar amb l’ecoturisme i el turisme ornitològic, ens basàvem sobretot en activitats vinculades als ocells. Amb el temps, vam veure que també estàvem fent conservació, encara que fos indirectament. Tenim punts d’alimentació suplementària per a les cuabarrades i els voltors, i aguaits que també són punts d’aigua en zones on durant tot l’estiu no n’hi ha. 

Abans, els ocells desapareixien d’allà; si hi poses aigua, s’hi queden els ocells i també els conills. I si una zona està molt tancada i hi poses a pasturar ovelles o rucs, afavoreixes que hi hagi ocells i pots monitorar la biodiversitat. Tot això també són projectes de conservació: posar aigua en un lloc sec és una millora de l’hàbitat, i instal·lar caixes niu on no hi ha arbres adequats, també.

Com passeu d’aquesta feina més petita a projectes de conservació molt més grans?

A través d’aquesta filosofia ens vam començar a embarcar en projectes de conservació amb la Generalitat. Tenim dues finques en custòdia i vam veure que, amb poca feina més de la que ja fèiem, podíem demanar ajuts per tirar endavant projectes de conservació. 

Com van ser aquests primers projectes de conservació?

Els primers estaven relacionats amb la millora d’hàbitats per a l’àguila cuabarrada, com posar i mantenir punts d’aigua, o amb pasturar rucs per mantenir espais oberts. Vam vehicular la feina que ja fèiem ordinàriament per poder justificar subvencions. Això ho vam començar cap al 2015 i, de fet, ara la cosa s’ha anat embolicant i tenim projectes molt grans. L’any passat en vam acabar un de dos anys amb la Fundación Biodiversidad, que es diu Pastures del Prepirineu (PREPAST).

Parlem de PREPAST. Per què els ramats poden ser una eina de conservació del territori?

Els ramats, abans que desapareguessin, feien una funció molt important als ecosistemes: l’herbivorisme. A l’Àfrica, aquesta funció la fan els herbívors salvatges, com zebres, antílops o búfals. Aquí a Europa, i sobretot a la conca mediterrània, com que no hi ha grans ramats d’herbívors salvatges, aquesta feina la feien els ramats domèstics fins fa cinquanta, seixanta o setanta anys. I aquests ramats domèstics han desaparegut.

I què ha comportat això?

Ha comportat que es deixin de crear espais oberts i que s’acumuli combustible que ningú elimina. Per això, tornar a posar ramats en zones de bosc va bé, perquè ajuda a mantenir espais oberts i a reduir combustible en relació amb els incendis forestals. Ara bé, això no vol dir que posis ramats i ja funcionarà. Primer s’han de fer actuacions per baixar la càrrega de combustible i generar espais oberts, amb tales, desbrossant o amb foc. Aquestes pràctiques prèvies a l’entrada dels ramats les hem fet a PREPAST.

Aquesta gestió també s’ha de planificar.

Després, tot això s’ha de mantenir amb unes càrregues adequades i amb una gestió adequada per a la finalitat que vols. I la finalitat no és ben bé productiva, sinó de gestió del medi: de gestió forestal, del combustible i de crear biodiversitat generant espais oberts. Abans, quan hi havia ramats per tot arreu, els pastors també s’encarregaven de mantenir les fonts i els coms. Tot això ho hem perdut. 

Per tant, una pèrdua d’espais oberts també és una pèrdua de biodiversitat. 

Sí, perquè els ecosistemes s’empobreixen, augmenta el combustible i es perden punts de beurada, punts d’aigua. Això al Pirineu no és important, però al Montsec, on hem fet el PREPAST, és importantíssim.

Com es veu això sobre el terreny?

Et posaré un exemple. La Direcció General de Boscos, per recomanació dels bombers, fa espassades i tales en el que s’anomenen punts estratègics de gestió. Són punts que han de ser fàcilment controlables perquè no s’hi cali foc. Per exemple, una canal del Montsec, o la zona sota una canal, ha d’estar tan neta i oberta com sigui possible, amb poca biomassa per cremar. Si s’hi fa foc, allò actua com una xemeneia i el foc passa ràpidament a l’altre vessant de la muntanya.

Aquesta feina s’ha de mantenir amb el temps.

Sí, els bombers diuen que allò s’ha de tallar, i ho talla una brigada. Però aquests punts s’han de mantenir nets, i això vol dir tornar-hi cada quatre, cinc o sis anys. I això són molts diners. Una de les coses que volíem promocionar amb PREPAST, tot i que el projecte ja s’ha acabat, és que aquest manteniment el facin els ramaders amb el ramat, en comptes de pagar una empresa cada cinc anys. Fan la mateixa feina i molt més barata. Aquesta és la filosofia de PREPAST.

Un altre projecte que teniu entre mans és la gestió de l’Aiguabarreig Segre-Noguera Pallaresa.

Això ve del que explicava abans. Havíem anat fent projectes de gestió i conservació amb les administracions, deslligats de la nostra activitat d’ecoturisme i turisme ornitològic. El 2024 va sortir una línia d’ajuts per gestionar espais naturals en col·laboració amb els ens locals, i vam presentar-hi un projecte.

Per a qui no el conegui, com és aquest espai?

És un espai molt gran, d’unes 10.000 hectàrees, i el que hi estem fent és un projecte de tot una mica. Hi ha diverses línies, com les que desenvolupa un parc natural: gestió, recerca, educació ambiental... Fem activitats de tots aquests tipus. El projecte funciona des de l’any passat i s’acaba el juliol del 2027.

Per què és tan especial l’Aiguabarreig Segre-Noguera Pallaresa?

Et posaré alguns exemples de la importància d’aquest espai natural. De les nou parelles d’àguiles cuabarrades que hi ha a Lleida, n’hi ha tres o quatre dins l’Aiguabarreig o a menys de tres quilòmetres. També hi ha la Petrocoptis montsicciana, una planta rupícola del Prepirineu de Lleida que té prop del 49% de la seva distribució mundial en aquest espai. 

I, finalment, hi ha les coves. Dues de les més conegudes de l’Aiguabarreig estan entre les cinc més importants de Catalunya per a la conservació dels ratpenats, que aquí en diem muricecs. En una d’aquestes coves hi ha la colònia més important de Myotis capaccinii, un ratpenat amb una de les catalogacions més altes de protecció a escala europea. Això explica com és d’especial aquest espai.

També heu fet educació ambiental a través de projectes com ‘I love Rapinyaires’.

Això ho vam començar amb un amic meu de l’institut, l’Abel Julien, que era un gran divulgador d’ornitologia i de natura, i que malauradament va morir. Ell tenia una ONG, Aula d’Ornitologia, i vam començar a pensar que havíem de fer un projecte d’educació ambiental junts. Ens vam presentar a una convocatòria de la Generalitat i al final vam fer dos projectes. El primer es deia Rapinyaires i humans, d’enemics a aliats, i després en vam fer un altre, que n’era la continuació, I love Rapinyaires.

Per què vau decidir centrar-vos en els rapinyaires?

A Catalunya hi ha 28 espècies de rapinyaires que crien habitualment, i 25 ho fan a la Noguera. Només hi falten el voltor negre, el mussol pirinenc i el falcó vesper. El trencalòs ha fet alguns intents de niu, no està gaire clar, però també es pot veure. Per tant, de cara a donar valor al patrimoni natural de la Noguera, això era obligat.

Com ho vau portar als instituts?

El projecte consistia a fer xerrades als instituts, però amb activitats que no fossin només escoltar la xapa que els foto jo. També fèiem activitats de conservació i de ciència ciutadana. Per exemple, en tres instituts vam fer hacking d’òlibes. Els polls criats al Centre de Fauna de Vallcalent es posen en una caixa quan encara falta aproximadament un mes perquè puguin sortir del niu i començar a volar, i se’ls alimenta sense que vegin les persones, perquè no associïn l’alimentació amb els humans. Quan ja poden volar, se’ls obre la porta i surten, però continuen vinculats al niu.

L’alumnat hi tenia un paper actiu?

Això no ho pots fer a tots els instituts, perquè n’hi ha que són al mig del poble i no té sentit. Ho vam fer amb centres que tenien camps o bosc a prop, i l’alumnat s’encarregava d’alimentar les òlibes i fer-ne seguiment. En un lloc vam posar càmeres de foto trampeig i, en un altre institut, les òlibes es quedaven a dormir al pati. 

El projecte ha tingut continuïtat.

El projecte es va acabar l’any passat, però aquest any dos d’aquests instituts han fet el hacking d’òlibes pel seu compte, fora d’I Love Rapinyaires. També fèiem activitats de ciència ciutadana, identificació de rapinyaires i formació adaptada. En un centre de la Noguera que té un cicle d’activitats al medi natural, vam formar l’alumnat perquè, a l’assignatura de guiatge, a més d’explicar vegetació i geologia, també poguessin explicar coses sobre rapinyaires.