De nou tornem a tenir aquí el 21 de març, dia internacional contra el racisme, una finestra per a les associacions que cada dia lluitem contra el racisme i per la igualtat de drets, per poder fer més denúncia, per poder arribar a més persones i en definitiva enfortir el moviment antiracista. Segurament moltes pretensions per un sol dia, per sort en som conscients i per SOS Racisme Catalunya cada dia és 21 de març.

No puc dir pas que aquest 21 de març del 2019 estiguem més o menys preocupades, com sempre ens neguem a parlar de si enguany som més o menys racistes que l'any passat,.. Però si que és cert que darrerament estant succeït certes coses que ens alerten, ens entristeixen i ens decepcionen.

Estem vivint un context sociopolític on malauradament a diferents parts del món posicionaments filofeixistes són acceptats per una part de la població i a més aconsegueixen espais de representativitat i poder a les institucions: Bolsonaro a Brasil, Trump als EUA, Salvini a Itàlia, Vox a l'Estat espanyol, entre d’altres exemples. Discursos que no són nous i que busquen un boc expiatori, que canvia segons cada context, a qui culpar de diferents problemàtiques: un enemic fàcil d'identificar. Les paraules potser canvien però els mecanismes són els mateixos i el racisme, el classisme o el masclisme s'imposen per debilitar les democràcies, restringir les llibertats i fer un món cada cop més injust. Però a més, aquests discursos no només tenen conseqüències electorals, sinó que també tenen un impacte directe en l'espai social on allò que en el pla polític és discursiu es converteix en accions concretes que malmeten la convivència i atempten contra la dignitat de les persones.

Una altra qüestió de sobtada actualitat, almenys pel que fa a l'agenda mediàtica, és la desprotecció i el racisme institucional i sobretot social que pateixen els MENAS a Catalunya, a la Unió Europea a la resta del món.

Hi ha una construcció estigmatitzada i racista del col·lectiu MENA. Se’l construeix com a problema social (roba, consumeix, és una càrrega pel sistema, és violent), i en conseqüència, no s’adopta una lògica de protecció, sinó una lògica penal.

Sovint ens qüestionem i critiquem l'ús del concepte MENA, perquè és una categoria que estigmatitza, perquè situa en un únic bloc un conjunt de situacions que són molt diverses. Però, almenys per mi, la categoria MENA està associada a altres conceptes: vulnerabilitat, protecció, acollida, obligació de les administracions, projecte vital, expectatives, cura, vida,... Malauradament aquesta no és pas la definició més popular, possiblement perquè no interessa.

Els fets dels darrers dies que fan “posar els pels de punta” a moltes persones, tot i no ser nous, són més contundents (en números de persones implicades, l'agressivitat dels fets, …). Lamentablement fa molt temps que els menors i les menors estrangeres no acompanyades estan patint tot tipus de violències: desprotecció, agressions, abusos policials, desatenció,... Quin és el límit de violències que han de suportar aquests infants perquè comencem a posar els seus drets al centre? Cal un front comú per part de la societat civil per exigir la seva protecció i cura i la garantia dels seus drets, i un compromís ferm de les institucions en el compliment de les seves obligacions vers aquests infants.