Les noves tecnologies: oportunitat o amenaça per als drets de les persones grans?

En pocs anys, la tecnologia ha passat de ser inimaginable a esdevenir imprescindible. La digitalització ha transformat serveis, relacions i maneres de viure. Però aquesta transformació, lluny de ser neutral, planteja una pregunta clau: les noves tecnologies milloren realment la qualitat de vida de les persones grans o, al contrari, posen en risc els seus drets?

És cert que les eines digitals poden contribuir a millorar l’atenció social, la comunicació o la seguretat. Tanmateix, també s’està demostrant que una aplicació acrítica pot generar segregació, aïllament i pèrdua d’autonomia. Moltes persones grans ens preguntem quin és el veritable objectiu d’aquestes imposicions tecnològiques: reduir costos o millorar la nostra qualitat de vida?

D’una banda, avancem cap a un model de serveis cada cop més automatitzats i remots, on l’usuari és empès al “fes-ho tu mateix” com a fórmula per contenir despeses. De l’altra, la tecnologia pot —i hauria de— ser una eina per garantir drets, dignitat, autonomia i cohesió social. La diferència rau en com s’aplica i amb quina finalitat.

Cal deixar clar que les persones grans no estem en contra de la tecnologia. El que reclamem és que aporti avantatges reals i no esdevingui una excusa per retallar personal, serveis o drets, ni una font de pèrdua de privadesa i independència. Per això és imprescindible un seguiment acurat i que l’atenció “torni a les mans dels ciutadans”: que siguem nosaltres qui decidim com i quan volem utilitzar-la.

La bretxa digital continua sent una realitat persistent. No es tracta només d’una manca d’habilitats, sinó també d’una desigualtat en l’accés i en l’ús de les tecnologies digitals. Sovint es dona per fet que tota la població està plenament digitalitzada, però les dades de l’INE ho desmenteixen: només prop del 60 % de les persones d’entre 65 i 74 anys utilitzen internet, principalment per comunicar-se a través de WhatsApp o les xarxes socials. A partir dels 75 anys, aquest percentatge disminueix de manera significativa: només una minoria fa un ús regular d’internet, i la participació en activitats com les compres en línia o els serveis bancaris no supera el 7,4 %. Per a moltes persones grans, la digitalització no simplifica els tràmits quotidians, sinó que hi afegeix nous obstacles, generant angoixa i preocupació. A tot això s’hi suma la vulnerabilitat digital, que converteix aquest col·lectiu en un objectiu especialment exposat als fraus i als atacs cibernètics.

La digitalització és imparable, igual que l’envelliment de la població. Per això cal aprofitar l’oportunitat per abordar la bretxa digital des d’una perspectiva de drets: formació, acompanyament i accessibilitat; garantir l’autonomia i l’autodeterminació; assegurar un consentiment real i el dret a rebutjar determinades tecnologies; definir línies vermelles i implicar directament la gent gran en el disseny i desenvolupament de les innovacions.

En definitiva, la tecnologia només deixarà de ser una amenaça si les persones grans formem part activa del procés. La bretxa digital és, de fet, “la bretxa de les bretxes”, perquè accentua totes les altres formes d’exclusió. Fer-la servir bé és una qüestió de justícia social.