No és un fenomen nou d’avui, tot i que, amb els temps que corren, associacionisme i voluntariat són més necessaris del que potser han estat mai abans.

Amb un estat del benestar força amenaçat per la situació política i econòmica, la tasca dels voluntaris i les entitats que els agrupen es torna, ara sí imprescindible. I sembla que insubstituïble. Però no és només l’estat del benestar qui ha de ser l’únic responsable de tot un seguit d’accions. Quina mena de societat seríem sinó? L’acció dels voluntaris esmorteeix els efectes d’una societat que cada dia canvia més i més ràpid, omplint d’altruisme els buits que deixa la incertesa.

Perquè això, l’altruisme, és el que hi ha en el fons de l’acció social d’entitats i associacions. El voluntariat es fonamenta en aquests valors i és, alhora, el millor vehicle per promoure’ls. Solidaritat, cooperació, ajuda mútua... valors universals que caracteritzen la nostra avantguarda cívica i han de servir d’exemple per al conjunt d’una societat que se sap compromesa amb els drets de tothom.

Una societat, la catalana, que combat sense dubtes qualsevol risc de fractura. Riscos reals i recurrents al llarg de la nostra història recent. Però l’acció convençuda i entusiasta de la societat civil organitzada ens ha permès mantenir aquesta cohesió. I així hauria de ser contra tot pronòstic, i contra qualsevol projecte que pretengui minar-la de manera interessada en el futur.

Ja ho hem viscut, de fet, i per això sabem que ens en podem tornar a sortir. Que ens en sortirem. Fins i tot en la foscor del franquisme, la voluntat sistemàtica d’anihilar-nos com a poble no va poder reeixir gràcies a l’associacionisme. Aquest moviment es va convertir no només en la columna vertebral del país, sinó en el catalitzador de moltes de les nostres aspiracions col·lectives. En els moments més difícils, Catalunya ha estat capaç d’autoorganitzar-se, assumint riscos i costos per assolir objectius col·lectius tan necessaris com incerts.

Aquesta és una actitud que forma part del nostre ADN –no és casual que Barcelona sigui enguany la capital europea del voluntariat- i es manifesta en tota la seva magnitud, sota una forma o altra, en qualsevol moment d’urgència. Què és la participació ciutadana durant el setge de Barcelona el 1714 sinó un acte –tan altruista com arriscat- de defensa de la col·lectivitat sense esperar-ne res a canvi? Afortunadament, l’acció voluntària no té normalment ni aquest component heroic ni tampoc un final tràgic. Però això sí, és una acció constant, quotidiana, propera, en alguns casos lúdica, en altres emotiva, però sempre necessària. Al cap i a la fi, quants herois neixen a cada generació? Certament a Catalunya en podem comptar molts en diferents àmbits. Però un país no es construeix només a partir de la tasca dels grans homes. Seria una empresa titànica, inviable d’afrontar en solitud. Un país es basteix amb la contribució solidària de tots els que decideixen de formar-ne part. És tota la ciutadania la que posa els fonaments sobre els que descansa el nostre futur compartit.

Les particularitats de la nostra història ens han portat on som, per bé i per mal. Les limitacions que hem tingut al llarg del temps expliquen en bona mesura per què som una societat més activa, participativa i cohesionada que altres països del nostre entorn. La importància del voluntariat i l’associacionisme és un llegat que no ens podem permetre perdre en la Catalunya del demà.

Una Catalunya que, en el fons, ha de seguir sent aquesta associació voluntària que és avui. Avui som més catalans dels que mai hi ha hagut a la història. Però això, lluny de diluir la nostra identitat, l’ha reforçat, fent-la més sòlida i més àmplia, empeltant-la de noves energies que ens permeten mirar amb confiança els reptes que enfrontem com a país. I aquest procés d’integració no hagués estat possible sense la tasca incansable i massa vegades invisible de voluntaris, entitats i associacions.

Moltes gràcies!