Hem aconseguit doblegar la corba de contagis per la COVID-19. Durant la crisi sanitària sense precedents que estem vivint ens hem dit una vegada i una altra que junts és possible, que ens en sortirem. Hem omplert els nostres balcons de lemes de suport, hem buidat els carrers amb la consciència col·lectiva per la necessitat de preservar els nostres conciutadans més vulnerables. És innegable l’esforç col·lectiu.

Hi ha qui en aquest període ha vist tensada encara més la situació de fragilitat en la qual vivia. Fet que provoca que augmenti el risc de pobresa i en conseqüència creixin les desigualtats. Potser doncs, un cop doblegada la corba de la pandèmia, ha arribat el moment que fem un sobreesforç col·lectiu per doblegar la corba de les desigualtats. Sabem des de fa anys que creix la pobresa infantil a Catalunya i Espanya, sabem que augmenta la bretxa del risc de pobresa i que augmenta la xifra de les persones que viuen al carrer. Però no pengem lemes als nostres balcons, no diem que junts ens en sortirem. No fem ús de la poderosa consciència col·lectiva per reclamar als nostres representants polítics que aquesta és una prioritat.

Alguns dels indicadors que ens haurien de fer reaccionar tenen a veure amb els infants. Unicef, presenta a l’informe 'Benestar infantil als països rics' algunes dades preocupants. La primera que vull destacar és que la taxa de pobresa relativa a Espanya és del 19%. Dels 29 països analitzats, Espanya ocupa el lloc 25 de la llista. Per sota hi trobem Letonia, EEUU i Romania. Per tant, és un dels països que més taxa de pobresa té de tots els països considerats rics. L’altre dada que vull destacar, és la bretxa de pobresa infantil que en el cas de l’estat Espanyol és del 38% i ocupa l’últim lloc de la llista. Però no només els indicadors de pobresa infantil ens han d’alarmar. La Fundació Arrels presenta cada any xifres de les persones que viuen al carrer, en una situació de pobresa extrema. El passat 15 de maig van arribar a comptar 1.239 persones dormint als carrers i places de Barcelona, i aquesta és la xifra a la que han pogut arribar, probablement en son més.

Pel què fa al tema de l’habitatge, no hem de tenir en compte únicament les persones que no tenen habitatge, sinó també aquelles que hi malviuen o estan en risc de perdre’l. L’informe FOESSA presentat per Càritas Catalunya el mes de juliol de 2019 destaca que 3 de cada 10 persones es troben es situació d’exclusió residenciaI i un 4% viu amb por ha ser desnonat/da o expulsat/da del seu domicili habitual. Cada dia hi ha persones que pateixen la pèrdua dels seus habitatges per impossibilitat de fer front al pagament dels lloguers o les hipoteques.

Aquesta corba no ha parat de créixer en els darrers anys. Viure al carrer o en situació de pobresa, també provoca un augment de morts prematures. No col·lapsa les urgències hospitalàries cert, però compromet la vida i obren pas a més urgències socials.

I el que és més alarmant, que ja va presentar ECAS en l’ INSOCAT num.10 del mes de març de 2019 és que el 12,2% de les persones amb feina no supera l’índex del llindar de la pobresa. I afegeixo aquí doncs, un tercer element més de preocupació que ens hauria d’activar com a societat, i és que, creix la pobresa infantil i la manca d’oportunitats i diferències que això suposa, creix el risc d’exclusió social i pobresa extrema i creix la corba de la precarietat laboral. Hi ha persones que, tot i estar ocupades, es troben en el llindar de la pobresa. I dic, que és alarmant perquè no estem parlant de que no es generi riquesa, sinó que aquesta està mal distribuïda. Concretament l’1% de la població acumula el 89% de la riquesa mundial.

Ens trobem davant d’un sistema d’organització social i econòmic que no és equitatiu. Ans al contrari, que fomenta l’increment de la bretxa de les desigualtats. I crec fermament, que necessitem doblegar aquesta corba ascendent. I sabem que junts ho podem aconseguir. Amb l’esforç col·lectiu sabem que és possible fer front a les adversitats, i repetim-nos que tot anirà bé. Malgrat tot, igual com està passant amb aquesta crisis sanitària, sé que no serà fàcil. Però val la pena que ho intentem. I que exigim als nostres representants polítics que assumeixin la responsabilitat i el compromís adquirit amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides com a fita pel 2030. El número 10 ens parla clarament de reduir desigualtats. Doncs reduïm-les i dobleguem-les ja.