Maig del 2023. Les conques internes de Catalunya entraven en situació d’excepcionalitat, i la majoria de la població catalana va començar a ser conscient de la situació de sequera quan es van començar a imposar les primeres restriccions al consum de l’aigua. Restriccions que han anat a més al llarg d’aquest any, i que trigaran, probablement molt, en desaparèixer. Però ens enganyaríem si pensem en aquesta crisi com una crisi sobtada. La realitat és que s’ha anat cuinant des de fa temps, motivada principalment, a banda de per la reducció, cada cop major, de les precipitacions, pel desequilibri entre l’aigua que Catalunya disposa i la que consumeix. Catalunya consumeix un 35% més d’aigua de la que realment té. Un marcat desajust entre la demanda i l’oferta. Una demanda insaciable i no prioritzada, on és igual d’important una promoció urbanística de luxe a la Costa Brava que garantir el dret humà a l’aigua a la població, on és igual de prioritari regar per exportar alfals a Aràbia que per a abastir els mercats locals. És per això que, més que parlar de sequera, hauríem de parlar d’escassetat.

Així doncs, més enllà de mesures que poden recolzar l’oferta d’aigua, bàsicament en forma d’aigua dessalada, regenerada i subterrània, resulta inevitable afrontar un debat sobre com contenir la demanda d’aigua. I per a poder analitzar la demanda, el primer que caldria fer és prioritzar els usos. Tal com expressa amb claredat Pedro Arrojo, l’actual Relator Especial de Nacions Unides per al Dret Humà a l’Aigua, cal prioritzar l’aigua per garantir el dret humà a l’aigua (usos domèstics i producció d’aliments de proximitat) i la qualitat dels ecosistemes (cabals ecològics, els grans sacrificats en les mesures imposades pel Govern per a fer front a la sequera). I, a continuació, caldrà garantir el que ell anomena aigua-social, aquella aigua adreçada a usos col·lectius fonamentals com a societat (aigua per la neteja de carrers, per a equipaments públics o béns de primera necessitat). I només un cop satisfetes les necessitats de l’aigua-dret i de l’aigua-social, ens podríem plantejar dotar l’aigua-negoci.

El segon que cal fer per a reduir la demanda d’aigua, és conèixer aquesta demanda. Però lamentablement no s’estan oferint aquestes dades, de forma que resulta impossible saber qui està consumint quant, i valorar si en aquests moments d’escassetat, aquests consums són raonables. Les úniques dades que s’estan oferint són les que responen al consum dels municipis; és a dir, només s’està escrutant el consum dels municipis, sancionant-los fins i tot si superen el llindar que se’ls ha establert. Això està posant el focus en els municipis, el que, malgrat tot, ha de suposar una oportunitat perquè aquests millorin la gestió que estan fent.

Efectivament, aquests darrers mesos s’estan coneixent casos de municipis que, davant la situació d’escassetat, estan prenent mesures per a reduir les pèrdues d’aigua, millorar la gestió de la xarxa i optimitzar el recurs. Tots aquests municipis tenen un tret en comú: la seva és una gestió 100% pública. I és que la gestió pública s’està mostrant més eficaç per a fer front als reptes que se’ns venen, més que no pas la gestió privada, tot i que aquesta darrera és la forma de gestió més habitual a Catalunya, perquè el 78% de la població catalana rep l’aigua d’empreses privades (tot i que al món, és justament al revés, només el 10%).

I és que, precisament quan l’escassetat d’aigua és més marcada que mai, posar la seva gestió en mans d’aquells que viuen de facturar-ne el màxim, i de minimitzar la despesa (i, per tant, el manteniment), no deixa de ser una contradicció que cal corregir. Així doncs, de la mateixa manera que la COVID ens va servir per posar en valor la gestió pública de la sanitat, aquesta crisi de la sequera ha de ser una oportunitat per a impulsar la gestió pública de l’aigua a Catalunya.