La proposta del nou Pacte sobre Migració i Asil presentada per la Comissió Europea, lluny de fer un plantejament integral en matèria de migració i refugi que posi els drets humans al centre, ha resultat tenir un únic objectiu: la securitització i el control de les fronteres externes de la Unió Europea.

Aquest objectiu ha marcat, per no dir obsessionat, l’agenda europea els darrers anys i s’ha convertit en l’eix central de les seves polítiques. La claudicació als interessos dels països que conformen l’anomenat eix de Visegrad és més que manifesta, en una proposta molt poc ambiciosa que supedita tota solidaritat a la voluntat política dels Estats membre i elimina les quotes de repartiment de persones refugiades obligatòries entre els Estats.

En aquest sentit, tot i que el pacte va ser presentat com un instrument que ha de permetre un millor equilibri entre responsabilitat i solidaritat, la realitat dista de ser aquesta.

En primer lloc, a través de l’anunciat mecanisme de solidaritat (que es podrà activar a petició d’un Estat Membre quan aquest estigui rebent un alt nombre de persones de fora de la UE i després haurà de ser valorat per la CE), la solidaritat dels altres Estats consistirà en una tria a la carta entre acollir (reubicar) a persones sol·licitants de protecció internacional, ajudar tècnicament o financerament o en patrocinar el seu retorn.

El patrocini del retorn no és més que un vergonyós eufemisme per parlar de devolucions, que ara es podran fer amb col·laboració d’aquells Estats Membre que no tenen fronteres externes o no volen acollir. Així doncs, es constata l’evident intencionalitat d’intensificar els controls de fronteres respecte a la creació de vies legals i segures; també es prioritza l’expulsió de les persones migrants i sol·licitants de protecció respecte a l’acollida.

Un segon punt a tenir en compte és la incorporació d’un nou procediment d’avaluació previ a l’entrada- pre entry screening- que consistirà en la realització de cribratges en frontera, on les persones procedents de països tercers hauran de passar per un procés de control d’identitat, de seguretat i mèdic en menys de cinc dies. L’objectiu del control és determinar amb rapidesa qui és susceptible de demanar protecció internacional i qui no.

Tot i que actualment és necessària una agilització dels processos, hi ha aspectes que són alarmants i que ens hauríem de qüestionar, tals com la factibilitat de determinar que una persona és susceptible de rebre Protecció Internacional en només cinc dies o la forma en la qual es garantirà que s’estudiïn els casos de sol·licitants individualment si es preveu que s’utilitzin llistes de països segurs i no segurs.

A més, ens preocupa que en el control d’identitat no es contempli la pèrdua de la documentació (molt normal durant el procés migratori) i que es converteixi en motiu de retorn o expulsió, sense donar altres possibilitats que requeririen més temps. També és alarmant el que pugui implicar tenir una certa patologia mèdica en termes d’acceptar o denegar l’entrada a territori de les persones migrants i de les sol·licitants de protecció.

D’altra banda, mentre no s‘executi el retorn sembla clara la possibilitat que hi hagi centres de detenció en frontera. Com a Grècia amb els Hotspots o Ceuta i Melilla, així doncs es consolidarà la pràctica de convertir territoris dintre de les fronteres en espais d’excepció on es vulnerin drets humans.

Preocupa i molt que la Unió Europea segueixi apostant per establir acords amb països d’origen i de trànsit per tal de reforçar els retorns. La instrumentalització de l’ajuda de Cooperació al Desenvolupament i el seu condicionament al control dels fluxos migratoris per part dels països tercers fa palesa la mirada a curt termini i errònia d’aquest pla, en el qual se segueix prioritzant l’externalització de fronteres, una política que s’ha demostrat ineficient i en molts casos còmplice de la vulneració de Drets Humans.

Vint-i-un anys després de Tempere, moment en el qual es van començar a posar els fonaments d’una política europea d’immigració i asil, aquesta ha estat una oportunitat perduda per acordar protocols de desembarcament i reubicació segurs i de caràcter obligatori per tots els Estats membres, així com per avançar en el compromís d’oferir vies legals i segures per obtenir protecció internacional que no comportin posar en risc la vida de les persones migrants.

I tot i que encara queda recorregut, aquest pacte s’allunya de la necessitat de vertebrar un sistema comú d’asil a la Unió Europea que garanteixi els plens drets de les persones migrants i refugiades i que posi al centre les obligacions internacionals adquirides pels Estats membres respecte a l’arbitrarietat del compliment d’aquestes. Una autèntica vergonya.