El treball per la pau a diferents velocitats, o com deixar de posar benzina al foc

En un context d’auge de l’autoritarisme, amb discursos racistes i misògins cada cop més presents, amb constants proves de repressió i abusos de poder (que sol perjudicar la població en situació de major vulnerabilitat), i on els drets humans ja estaven clarament en una fase recessiva, l’actual estat de guerra a Europa (millor dit, la invasió russa a Ucraïna) han vingut a limitar, encara més greument, molts d’aquests àmbits. En aquest Dia Internacional de la Pau ja farà gairebé set mesos d’un intent d’invasió absurda i que sembla que més que voler-la aturar, es posa més benzina al foc.

Per evitar narratives discriminatòries i racistes, cal saber distingir entre les conseqüències humanes (igual de cruels que a qualsevol altre conflicte), de les conseqüències en l’àmbit de la seguretat o el geopolític, que donen a aquesta guerra una major amplificació i una grollera magnificència. La darrera cimera de l'OTAN, celebrada a Madrid el juny de 2022, va servir per seguir legitimant discursos que reforcen una narrativa de la cultura de la violència i el militarisme. La suposada necessitat de rearmament, el reforçament dels blocs militars i l’increment constant de la despesa militar  es veuen argumentats i enaltits per multitud d’estaments. Cal saber estar a l’altura per a respondre, amb arguments clars i rigorosos.

En una etapa en què es procura cloure  una greu crisi sanitària provocada per la pandèmia, però en plena emergència climàtica, energètica (i també econòmica i financera), es fa més que necessari apostar per promoure solucions globals i coordinades davant les amenaces que afecten la nostra supervivència com a espècie. Des de l’autocrítica, els que ens considerem pacifistes, necessitem continuar trobant solucions a través de la consciència crítica i de la cultura de la pau. I ho necessitem fer a través de diversos registres i velocitats. Hem de treballar per un model de seguretat compartida i comuna, per generar espais de confiança, per promoure la universalització i la defensa dels drets humans, que aposti pel desarmament en lloc de l’escalada armamentista, i on l’educació crítica i en valors se situï en el centre de l’equació. Aquesta perspectiva analítica que aposta per estudiar les causes profundes i fer una aproximació preventiva als conflictes armats  sempre caldrà reforçar-la, ampliar-la i, sense caure en el pessimisme perpetu, criticar-la.

Tot i això, i potser en menor mesura, hem de poder treballar en altres marcs mentals i a velocitats de caràcter més reactiu. Si bé és cert que la millor manera de parar una guerra és evitar que comenci, hem de saber trobar respostes més reactives i que proposin més i millors alternatives que qüestionin aquesta falsa i, suposadament, única sortida militarista. Per tal que aquests processos quedin com a nous marcs mentals, es fa necessari, sempre des de la noviolència (sí, tot junt), apostar per una real participació de la societat civil (i no maquillada en operatius híbrids de sistemes multilaterals), i aprofundir en la transversalitat de les seves actuacions (ja no en el clàssic rol humanitari, sinó també diplomàtic, d’interposició, de reconstrucció) com en la proposta d’alternatives reals, transformadores i sostenibles.