Ara fa uns dies, en una reunió d’equip, va sortir el tema de quin és el lloc del voluntariat a la nostra entitat i a les entitats del Tercer Sector en general… em va fer rumiar sobre els dubtes i les qüestions (i fins i tot reticències) que encara suscita el voluntariat, en el Tercer Sector i en la societat en general.

Substitueix al personal remunerat? Precaritza llocs de feina? És fer feina gratuïtament? Està socialment devaluat? Desmobilitza a la població i desarticula les lluites socials?

NO. I ho dic en majúscules perquè, per a mi, és un NO rotund.

He estat pràcticament tota la meva vida vinculada al món del voluntariat. Quan era petita anava a un cau (és a dir, un agrupament escolta per als que no són del mundillo escolta). Els meus caps i les meves caps eren voluntàries; jo ho sabia però no n’era conscient. Quan vaig ser una mica més gran vaig ser cap durant molts anys. Òbviament era voluntària. De fet, no sabria dir si era voluntària o militant, si és que en aquest cas hi ha alguna diferència. I tampoc crec que en fos mai del tot conscient. Ara tinc una filla. Va a un cau; de fet, al mateix que anava jo. I, tot i tenir gravat a foc el voluntariat al meu ADN, no he estat tan conscient com ara del que significa voluntariat com quan veig el que els i les caps fan cada setmana.

La motivació, l’empeny, l’esforç, l’energia, la responsabilitat, la constància, les ganes de canviar les coses, de canviar el món. Cadascú com i quan pot. Per a mi, això és voluntariat.

A Catalunya l’associacionisme i, amb ell, el voluntariat que hi va associat (de manera diferent a cada època) existeix des de fa molts anys... però molts. Tan sols calen quatre dades per adonar-se’n: al s. XIV es crea la primera fundació hospitalària i religiosa (fa més de set cents anys!); a finals del s. XIX neix la primera associació d’excursionisme i la primera organització feminista; a principis del s. XX neix l’escoltisme i guiatge; als anys 70 apareixen les primeres iniciatives associatives com els moviments veïnals que lluiten per diferents drets socials (com l’habitatge, la sanitat i l’educació...) i amb el restabliment de la democràcia sorgeixen moltes iniciatives cíviques, mobilitzadores i de transformació social que tenen un gran boom en el s. XXI (Informe de l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya, 2018). L’associacionisme, a casa nostra, està més viu que mai.

Estructures i formes de voluntariat com les de l’AFEV (i de tantes i tantes entitats) obren una porta a que persones (que probablement no es mobilitzarien de manera individual per una causa) actuïn en les seves comunitats, localment, contribuint a un canvi social i col·lectiu, a través d’un voluntariat estructurat i acompanyat que contribueix a crear consciència col·lectiva, crítica i social, a mobilitzar i a sensibilitzar de les “altres” realitats que tenim al voltant i que sovint invisibilitzem per les presses del nostre dia a dia i com a mecanisme de defensa vers el món que ens envolta.

Al nostre país tenim més de vint mil entitats que treballen activament per la transformació social amb més de mig milió (mig milió!) de voluntaris i voluntàries. I més de la meitat actuen localment.

En aquest sentit, des del Tercer Sector moltes entitats tenim un repte pendent: trencar la barrera que hi ha sovint entre personal tècnic i voluntariat, el “ells” i el “nosaltres” (però això ho deixo per a un altre article).

El voluntariat és imprescindible. La relació que crea i té amb el seu entorn o amb les persones amb qui col·labora o a qui dona suport no té res a veure amb aquella que té l’equip professional i tècnic. Entre moltes altres coses, el voluntariat aporta capital humà, compromís i comunitat a les entitats i les entitats aporten expertesa i acompanyament al voluntariat que permet fer més profitosa l’acció voluntària. Personal tècnic i voluntari són dues cares d’una mateixa moneda que aporten valors afegits diferencials importants i necessaris per a la transformació social.

Les persones tenim ganes de fer coses, de canviar les coses, de transformar. Sovint es diu que el voluntariat és altruista... jo penso que és just el contrari: el voluntariat és un acte egoista... fins i tot hedonista. Cert, el voluntariat ens aporta beneficis: adquirim coneixements, competències, habilitats,... Però fem voluntariat perquè ens agrada, perquè ens sentim orgulloses, ens sentim plenes contribuint a millorar allò que ens envolta. I quan ja no ens ho passem bé, quan no en gaudim, pleguem...

El voluntariat és un motor de canvi; de canvi global, però sobretot local, comunitari, personal, col·lectiu, d’imaginari... on la procedència i l’estatus social perden importància i ens situen al mateix nivell. Per què tots i totes, lluitem per canviar el món... el món que ens envolta. On el canvi es pot fer mentorant un jove, en la conversa amb la veïna que viu sola, netejant un bosc o lluitant contra el canvi climàtic en els mars del sud.