El món està experimentant una revolució demogràfica sense precedents. Segons dades de Nacions Unides, les persones grans ja representen el 25% de la societat i en els pròxims anys la tendència a l’alça en l’edat mitjana poblacional s’accentuarà cada cop més. Segons les previsions, l’any 2040 un 45% de la població catalana tindrà més de 65 anys.

L’envelliment de la població és inevitable i ens demana una nova perspectiva. Per abordar el benestar social i la igualtat d’oportunitats no podem deixar de banda les persones grans, cada cop més nombroses i amb indubtables valors que cal que reconeguem i recuperem urgentment. El Dia Internacional de les Persones Grans (1 d’octubre) és l’excusa per pensar-hi, cal més inversió en l’acompanyament de les persones d’edat però també més consciència: una nova mirada, un altre tracte.

No tots envellim ni envellirem de la mateixa manera. Cadascú és únic i mereix dignitat i autonomia en totes les etapes vitals. L’elixir de la joventut, ser jove o semblar-ho, ha estat un valor exacerbat al llarg de la història recent d’Occident; fer anys pot suposar en molts casos una causa d’exclusió social i sovint, els més joves, viuen sense pensar que algun dia també podrien trobar-s’hi.

L’arraconament de les persones d’edat de la vida pública, de la presa de decisions, del caliu de la comunitat, té greus conseqüències no només per al seu benestar, sinó també per al del conjunt de la ciutadania. No reconèixer l’estigma de l’“edatisme” ens aboca a una societat coixa, sense les experiències i l’expertesa dels qui millor saben dels errors i èxits de la nostra història.

La forma com ens organitzem socialment i política marca de forma determinant el valor que donem a cada generació. Cada dia, polítics i economistes ens comuniquen les conseqüències que pot tenir l’envelliment de la població, com afectarà l’estat del benestar i a les generacions futures. Es dona una imatge de les persones d’edat avançada de grans consumidors de recursos (mèdics, farmacèutics, socials) que ens aboca conscientment o inconscient a una visió economicista, deshumanitzada i desvaloritzada de tots ells i elles.

La necessitat d’invertir-hi recursos, de crear mesures d’acompanyament i d’enfortir la solidaritat entre generacions és ara més necessari que mai: s’ha demostrat que l’aïllament, la solitud i no exercitar les seves capacitats i autonomia els genera encara més incapacitat i envelliment.

Hem de donar la volta a aquesta mirada excloent, tot ressaltant el sentit positiu de l’envelliment: cal innovar i ser creatius en la forma d’entendre i acompanyar els nostres avis i àvies. Les institucions, les organitzacions, les empreses i la ciutadania ens hem d’organitzar i unir per una nova cultura de relació, més inclusiva, que recuperi els valors i respecte que mereixen aquestes persones. En definitiva, es tracta de respectar els seus drets fonamentals.

Una nova cultura del Bon Tracte es tradueix doncs en relacions de diàleg i d’estima a l’altre, amb les seves debilitats, capacitats i potencial, tingui l’edat que tingui. Una bona manera de començar és sensibilitzant les generacions més joves, buscant i trobant l’empatia. L’educació en valors a infants i adolescents és clau per sembrar aquest canvi de mentalitat.

Hem de fer un tracte: totes i tots ens hem d’implicar en la igualtat d’oportunitats dels més grans. Som corresponsables d’aquesta nova mirada, a l’escola i a casa, al transport públic i als comerços...a tot arreu. És un canvi subtil de mirada, de forma de relacionar-nos, que cal fer des d’avui mateix.

Els infants i joves han de ser-ne el baluard; fem-los conèixer la discriminació invisible que pateixen les persones grans, obrim el diàleg i generem espais intergeneracionals i ells mateixos seran capaços d’arribar a les seves pròpies conclusions. Que el blanc i platejat en els cabells d’algú siguin motiu d’admiració i estima i no una excusa més per a la ignorància.