Sovint, en la meva feina de consultor en comunicació i captació de fons per a organitzacions no lucratives, faig de pare confessor. Ja sigui en les mateixes entrevistes associades a alguna de les feines o perquè saben a què em dedico, professionals i voluntaris de les organitzacions no lucratives m’expliquen les seves penes. M’agafa complex de pare confessor.

Recullo algunes frases a títol d’exemple:

• Les delegacions de la nostra entitat no ens informen de la feina que fan.

• Nosaltres ja fem comunicació, ja. Tenim un voluntari, que sap de disseny i ens fa els fulletons.

• Hem començat vàries bases de dades però no en trobem cap que s’adapti a les nostres necessitats.

• Tenim un blog, però no sabem què fer-ne.

• És que la gent és molt poc solidària i no dóna diners.

• A la nostra entitat, la captació de fons amb les empreses no ens funciona.

I tantes d’altres... !!! Podria sistematitzar el tipus de dubtes que se’n deriven en funció de la temàtica.

No obstant això, hi ha un comú denominador: es tenen les eines, se’n reconeix la seva importància, però la urgència del dia a dia, la sobresaturació de feina, les limitacions de recursos, econòmics i humans, fa que la gestió diària es converteixi en una odissea. Sovint, al meu interlocutor li recomano que pari. Que miri l’organització en perspectiva, que visualitzi el resultat final que vol i que posi les eines, i els recursos, al servei de la causa. És necessari tenir moments de reflexió que permetin al director, al responsable, al gerent, saber cap a on va caminant. Quan saps on vas, quan saps quin és el resultat que n’esperes, és quan pots mirar les eines com a mitjans i no com a fins en ells mateixos.

Una web, un blog, una acció de captació, un grup de voluntaris, un projecte, una base de dades,... són elements que ens permeten assolir la missió. Dirigim tots els esforços a una.

El meu complex de pare confessor no desapareix. Només a vegades queda substituït pel complex de metge... quan tothom m’explica què li passa i m’acaben preguntant.... això que ens passa aquí... és molt greu?