La Catalunya del Nord i la cultura catalana: dos contextos, dos conceptes

Concebre la cultura catalana a la Catalunya del Nord és concebre, de fet, dues dinàmiques culturals de dos espais diferents. Pels nouvinguts -uns 10 000 a instal·lar-se al territori cada any-, la “catalanitat” traspua a cada racó del país: banderes, gentilicis, noms, “accent” i reflexos lingüístics, paisatge, gastronomia, història i patrimoni, festes i tradicions. Al contrari, per un catalanoparlant, li serà difícil expressar-se espontàniament en la seua llengua al dia dia. Li costarà, també i sense dubte, trobar-se amb al seua comunitat lingüística en unes cites festives, o visitar espais memorials dedicats a la Història pròpia del territori. 

La complexitat de la cultura catalana de l’espai septentrional és deguda als canvis profunds que el territori viu d’ençà seixanta anys. A principi dels anys 1960, davant d’una crisi agrícola cada vegada més intensa, l’estat francès impulsa un pla d’ordenació faraònic que transforma tot el litoral rossellonès. Els pobles menuts de la costa es converteixen aleshores en estacions turístiques, i acullen d’ençà dels anys 1970 la majoria de les classes populars franceses i del nord d’Europa. Aquest canvi econòmic impulsa al mateix moment un canvi demogràfic, amb la instal·lació de joves jubilats del nord de França, i urbanístic, amb l’eixamplament dels pobles del rerepaís i la multiplicació d’urbanitzacions residencials. 

A partir dels anys 1980 i 1990, el territori utilitza la seua identitat cultural per sostenir les polítiques de desenvolupament turístiques. La identitat catalana es “regionalitza”, i s’immobilitza en representacions suaus i més aviat tradicionalistes: sardanes i cobles, rugbi, senyeres, barques catalanes, símbols totèmics com els cargols o els burros... Aquest imaginari folklòric presenta uns avantatges. D’una banda, justifica l’esforç fet pels polítics locals per la preservació de la llengua o de la identitat. De l’altra, tranquil·litza els inversos forasters, que veurien d’un mal ull la reivindicació massa virulent de la singularitat regional. Els promotors turístics i els representants polítics es recalquen llavors sobre la delimitació territorial del departament del Pirineu Oriental, i impulsen campanyes de comunicació turístiques amb el nom de “País Català”, a la imatge dels segells turístics del País Basc francès, del País del Loira o del País Càtar limítrof. Al final dels anys 1990, el Consell Departamental adopta un lema: “L’accent català de la República francesa”, i l’ajuntament de Perpinyà un segell: “Perpinyà la catalana”.

A partir del 1968, nogensmenys, el teixit cultural jove i dinàmic torna a impulsar la creació artística nord catalana. Quan s’obren els primers centres educatius de la Bressola o d’Arrels, entre els anys 1976 i 1981, la creació literària i musical floreix, portada per la generació més gran, en primer, de Josep Sebastià Pons, Simona Gay, Jordi Pere Cerdà, Joan Cayrol, Pere Ponsich o Pere Verdaguer, i d’una generació més jove després del trastorn del maig 1968, amb Joan Tocabens, Pere Figueres, Teresa Rebull, Joan Pau Giné, Renada Portet, Patrick Gifreu, Gerard Jacquet, Jordi Barre i més tard Joan-Daniel Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís o Joan-Francesc Castex-Ey. De la literatura a la poesia, de la pintura a l’escultura, del rock a la folk musical, la creació nord catalana i en català revoluciona el seu món petit. L’obertura de la frontera amb la resta dels Països Catalans i les reivindicacions regionalistes fertilitzen una creació cultural més aviat capdavantera, que segueix als anys 1990 amb productes més experimentals i electrònics, amb en Pascal Comelade o en Raph Dumas. Al nivell acadèmic, la universitat de Perpinyà agrupa els treballs dels historiadors nord catalans, com l’Alícia Marcet i Juncosa o en Josep Sanabre, i obres d’intel·lectuals majors, com la Renada-Laura Portet, en Joan Becat, en Llorenç Planes i l’Eliana Comelade. El país es torna a pensar, i de cara a la regionalització d’un País Català més aviat immòbil, la idea de Catalunya Nord s’imposa en els àmbits intel·lectuals i creatius més dinàmics del territori. 

Fins als anys 2010, les reivindicacions socials, mediambientals o polítiques conserven un diàleg bastant proper amb el món catalanòfon. Malgrat tot, la fugida anual del jovent com la transformació de les comunitats pobletanes transforma el paisatge creatiu. Les festes populars desapareixen al llarg dels anys 2000, reemplaçades per una oferta de lleures destinats a alimentar l’economia turística. La falta d’un relleu generacional creatiu no pot evitar que les entitats militants, com les escoles, les associacions de país, les universitats d’estiu i els partits polítics “catalanistes” quedin cada vegada més isolats de la resta de la societat local. La reducció dels finançaments destinats a la llengua i a la creació cultural en català impactarà encara més una cultura bastant minoritzada.

Nogensmenys, s’obre avui dia en un nou capítol, amb una nova generació que sorgeix dels centres educatius, i que ha pogut comprovar el fet català a Girona, Barcelona, Palma o València. Aquesta nova generació se’n torna a viure al país amb esperances futures i una idea nova de país, que es podrien concretar al llarg de la dècada.