46 anys després de la cimera del Mar del Plata, a Argentina, la primera i única Conferència Mundial de l’Aigua de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), es torna a convocar al planeta, aquest cop a Nova York, per debatre sobre la situació de l’aigua al món. S’ha trigat molt entre cimera i cimera, símptoma de que, tot i que l’aigua és possiblement la baula més feble del canvi climàtic i de la degradació ambiental que vivim, no som prou conscients de la dimensió del problema. A tall d’exemple, resulta molt il·lustratiu d’aquesta inconsciència que, a casa nostra, els gran projectes tractors de país se segueixin centrant en activitats intensives en l’ús d’aigua, com seria el turisme.

L’aigua és un dret humà fonamental, reconegut com a tal per l’ONU des del 2010. Això implica que l’aigua ha de ser accessible per a tothom sense discriminació de cap tipus, i els usos personals i domèstics d’aigua, inclosa la higiene, han de tenir la màxima prioritat.

L’aigua no pot ser considerada com una mercaderia, i és per això que la seva gestió hauria de ser sempre pública. Malgrat això, a Catalunya, el 78% de la gestió de l’aigua d’abastament està en mans d’empreses privades, que cotitzen a la borsa i que tenen com a objectiu principal la retribució de dividends al seu accionariat.

Però no només s’han de prioritzar els usos domèstics; les polítiques de l’aigua també han de prioritzar els usos ambientals, per a garantir el bon estat ecològic de les masses d’aigua: rius, llacs, aiguamolls i aqüífers. Imprescindible per fer front a les crisis de contaminació, desforestació, desertificació, pèrdua de biodiversitat i canvi climàtic en curs.

Tot i això, a Catalunya encara estem lluny d’aconseguir d’aquest objectiu: els cabals ecològics dels rius constantment se sacrifiquen per a satisfer necessitats de la indústria i del turisme, en expandir els regadius en territoris tradicionalment de secà, o per seguir amb l’expansió urbanística a l’Àrea metropolitana de Barcelona, a la Costa Daurada i a la Costa Brava, com si l’oferta d’aigua fos infinita. Només des d’aquesta òptica obtusa es pot entendre que la indústria no rendeixi comptes i sigui responsable de l’ús que fa de l’aigua, com succeeix amb la indústria càrnica a Osona, on ha contaminat tots els aqüífers sense aturador.

La situació de sequera ens posa davant d’un mirall, tot i que sembla que preferim mirar al cel, amb l’esperança de que la pluja ens resolgui un problema que, en realitat, hem d’abordar des de la gestió de la demanda, limitant-la. No es tracta simplement de buscar noves fonts d’aigua, sinó que cal contenir decididament el consum de l’aigua i deixar de contaminar les nostres fonts d’aigua.

Així com diversificar mesures, incorporant l’aprofitament d’aigües pluvials i grises en origen, la recuperació d’aqüífers i pous, la reducció de les fuites a les xarxes, i la gestió forestal a les capçaleres dels rius. O reconduïm la política hídrica actual o ens aboquem a una fallida de la garantia d’abastament.