La retòrica de la participació escolar i les eleccions del 3%

Aquest trimestre, a banda de les eleccions de les quals tothom parla, hi ha també eleccions per renovar els consells escolars de centre de totes les escoles públiques i concertades. Unes eleccions que cal fer cada dos anys i que, pel que fa als pares i mares, mai no han superat el 3% de participació mitjana.

Fa 25 anys que existeix aquest òrgan ens els centres, introduït per una llei orgànica (la LODE de 1985). 25 anys sense superar aquesta participació seria com per revisar alguna cosa, però la retòrica sembla encara més tossuda que la realitat i així seguim impassibles i vantant-nos de la democratització de la vida escolar que suposen aquests consells.

No sé què ho fa que l’educació sembla un espai més propici a altres per aquesta retòrica. En aquest cas arrenca des de la mateixa Constitució, on a l’apartat 7 de l’article 27 trobem que “Los profesores, los padres y, en su caso, los alumnos, intervendrán en el control y gestión de todos los centros sostenidos por la Administración con fondos públicos...”. No dic si ha de ser així o no, però no cerqueu res de semblant en altres àmbits, com per exemple la sanitat, perquè no ho trobareu pas. Sembla que amb l’educació tothom s’hi atreveix.

No estaria de més aprofundir en quina pot ser aquesta participació i quins els millors mecanismes que la facin possible, però pel que fa als consells escolars de la legislació orgànica espanyola, i també de la llei d’educació de Catalunya, el diagnòstic és molt clar.

Entre la hiperregulació que pesa sobre tota l’activitat escolar i la llibertat de càtedra de cada professor l’espai de decisió del centre escolar és mínim. Ho és per a la direcció de l’escola, ho és per a la titularitat en els centres concertats i, per tant, què pot decidir realment un consell escolar? Per contra, se li donen atribucions contradictòries com en el cas de la disciplina escolar o atribucions del tot impròpies com, en el cas dels centres privats, intervenir en l’acomiadament d’un professor.

Per tant, no és estrany que la gent no vagi a votar. I quina bona fe la d’aquest 3% i la dels pares i mares que es presenten com a candidats! La inoperància dels consells escolars és evident però cal salvar el mite de la participació i qui dia passa any empeny, i ja en portem 25!

Però a pitjor sempre s’hi pot anar i encara hi ha uns organismes més inoperants; es tracta dels consells escolars municipals (o de districte a Barcelona!) i dels inefables consells escolars territorials. No cal posar en dubte, ni per un moment, la bona fe dels qui hi són i dels qui els impulsen. Aquella bona fe de la qual, segons la dita, l’infern n’és empedrat. Molts d’aquests organismes no són ja solament inútils sinó que, malgrat ells, poden acabar ser contraproduents. No pel que fan, que és poca cosa, sinó pel soroll que generen sobre el fet educatiu. Necessitem menys soroll a l’educació i més feina concreta, menys xerrameca i discursos, menys retòrica i més suport concret als centres. Els centres educatius són el centre de l’educació i com menys satèl·lits o mosques o borinots tinguin al voltant millor.

A l’inici d’aquest curs es va celebrar un acte institucional del XXè aniversari de la constitució del Consell Escolar Municipal de Barcelona i dels Consells Escolars Municipals de Districte. Un acte solemne, convocat per l’alcalde, al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. 20 anys. Algun balanç? Alguna aportació remarcable al llarg de 20 anys de reunions i més reunions de molt bona gent? Això si, l’Ajuntament hi dedica un infrastructura i una secretaria tècnica permanent. I si deixéssim de fer perdre el temps a la gent i dediquéssim els recursos de l’administració a l’educació i no a la parafernàlia educativa?