La visibilitat trans no és un privilegi: és una qüestió de drets humans

Cada 31 de març se celebra el Dia Internacional de la Visibilitat Trans. Però per a moltes persones trans aquesta visibilitat no és només un reconeixement: és també una exposició constant a la discriminació, als discursos d’odi i a la desinformació.

Durant dècades, les persones trans han estat invisibilitzades, perseguides o obligades a viure en els marges de la societat. A l’Estat espanyol, moltes generacions van patir repressió policial, exclusió laboral i violència social simplement per existir. Aquella història encara pesa sobre moltes vides.

Els avenços legals dels darrers anys han estat importants. El reconeixement legal de la identitat de gènere o l’existència de serveis d’acompanyament com el model de salut trans a Catalunya han suposat passos endavant que fa només unes dècades semblaven impossibles. Però aquests drets no han arribat per generositat institucional. Han estat el resultat de la pressió constant del moviment trans i de moltes persones que van resistir quan no hi havia cap protecció.

Avui, paradoxalment, mentre s’han aconseguit alguns drets, també assistim a un augment preocupant dels discursos que intenten qüestionar-los.

En diferents països s’estan aprovant lleis que restringeixen la vida de les persones trans: prohibicions sanitàries, persecució legal o criminalització de la identitat de gènere. Aquest retrocés forma part d’una ofensiva política global de sectors ultraconservadors que han convertit el col·lectiu trans en un objectiu ideològic.

Aquest fenomen també té ressò a Europa i a l’Estat espanyol. Discursos que abans quedaven als marges avui apareixen en debats polítics, tertúlies mediàtiques o campanyes a les xarxes socials. Es qüestiona l’existència de les persones trans, es difon informació falsa i es presenta la discriminació com si fos una opinió més dins del debat públic.

Però la dignitat humana no és opinable.

La visibilitat trans no consisteix només a veure persones trans als mitjans o a les xarxes socials. Consisteix a garantir que una persona trans pugui viure amb normalitat: estudiar, treballar, accedir a la sanitat, envellir amb dignitat i caminar pel carrer sense por.

Encara hi ha molts àmbits on aquesta igualtat està lluny de ser real. La discriminació laboral continua sent una de les principals barreres per a moltes persones trans. Les infàncies i adolescències trans encara pateixen situacions d’assetjament. I moltes persones trans grans arrosseguen dècades d’exclusió social.

A Catalunya també tenim reptes pendents. La necessitat d’una Llei Trans Catalana que reforci els drets existents i garanteixi polítiques públiques específiques continua sent una reivindicació legítima del moviment trans.

La visibilitat, per tant, no és només una celebració. És una eina política i social per recordar que els drets no estan garantits per sempre i que qualsevol retrocés afecta directament la vida de les persones.

El 31 de març no és només una jornada simbòlica. És un recordatori que la igualtat real encara s’ha de defensar cada dia.