Sobre guerres i paus: llibertat o negoci?

Quan es pregunta si s'està d'acord amb l'afirmació que "el teu país està amenaçat", el 59% dels espanyols creu que sí, percentatge que puja al 68% a la UE-27. Sembla que la defensa i la seguretat s’han convertit en la primera prioritat dels europeus. I no fa massa, en Gerard Fageda i la Núria Sala es preguntaven si es pot continuar sent pacifista a l’Europa d’avui. La meva resposta és que hem de ser-ne, tot i que això impliqui anar contra corrent. 

Zach Everson, periodista de Forbes, explica que la fortuna neta de Donald Trump des que va ser reelegit ha pujat de 2.100 milions de dòlars a 6.400 M$. Les dels seus fills, Don i Eric, s’han multiplicat per sis i per deu, respectivament. 

Un enriquiment impune que creix en paral·lel als immensos beneficis de les grans corporacions transnacionals dels combustibles fòssils, els anomenats 'Carbon Majors'. De fet, ara sabem que la meitat de les emissions de CO2e mundials són resultat de l’activitat de només 32 empreses del negoci fòssil, que a més són responsables i es poden vincular directament a desenes d'onades de calor mortals que d'altra manera haurien estat pràcticament impossibles. 

Les actuals guerres es fan per exportar llibertats i democràcia, o bé preserven el negoci de les energies fòssils, l’enriquiment personal de polítics sense escrúpols i els grans beneficis de les industries del lobby militar? Les suposades paus imposades, són realment paus?

De fet, hi ha altres perspectives. Per exemple, les dels científics climàtics, que des de fa cinc dècades ens estan explicant que el problema gravíssim que tenim com humanitat és la crisi ambiental, ecològica i climàtica, i que no tenen gaire ressò ni als mitjans de comunicació ni a les xarxes. L’any 1992, quan ningú en parlava, van publicar una advertència a la humanitat en la que deien textualment que caldria “una gran reducció de la violència i la guerra” i que “els recursos que ara es dediquen a la preparació i la realització de la guerra, seran molt necessaris en les noves tasques i s'haurien de desviar als nous reptes”. Van ser 1.700 científics amb la majoria de premis Nobel vius en aquell moment. A la segona advertència, al cap de 25 anys, ja eren 15.364 veus de la ciència. Ningú en va parlar. 

Les veus de la ciència ens desvetllen sobretot quatre coses. La primera és que el gran problema actual de la humanitat és degut a l’escalfament planetari, que farà perillar la vida a tots els pobles de la Terra. És un repte global que ens afecta a tothom i que no entén de fronteres ni de països. La segona, que és el resultat d’una activitat humana depredadora, totalment desmesurada als països del Nord Global, i que està fortament lligada a l’extractivisme fòssil del petroli, carbó i gas. La tercera, que els efectes seran devastadors les properes dècades, sobretot al Sud Global, amb fenòmens meteorològics mortífers que cada vegada seran més intensos, més freqüents i més imprevisibles. I la quarta, que el temps se’ns està acabant i que queden pocs anys abans de caure per l’abisme humanitari climàtic un cop creuats els punts de no retorn.

I tenim a més les veus dels silenciats, les que clamen des de la indignitat, les de tots els marginats que són tan plorables com nosaltres, el clam dels qui han estat anomenats prescindibles. El brogit de molts pensadors i artistes, la remor potent que ens arriba des dels feminismes reclamant trencar amb l'opressió i la dominació per anar a la alliberació i la igualtat. Les que ens expliquen que la pau veritable ve del reconeixement de la dignitat de tota la gent i del respecte a tots els pobles i al planeta. Una pau que és la de les persones, la de la paraula i la negociació, la de la solidaritat i la cooperació global que ens cal per afrontar els grans reptes que tenim i tindrem.

No deixa de ser curiós. Ens parlen de que els nostres països estan amenaçats, i el fet és que l’amenaça global, que té com a responsables els poders econòmics de casa nostra, és global i va creuant aquestes ridícules fronteres que hem inventat per aturar les persones. El temps se’ns acaba mentre els governs,  seguint el dictat dels grans lobbies, aturen polítiques climàtiques, retallen polítiques socials, i decideixen dedicar més pressupostos a polítiques suïcides de rearmament.  

I si dubtéssim dels discursos oficials i miréssim d'escoltar les veus de la ciència? I si resultés que les solucions militars no poden resoldre el problema de la crisi ambiental i climàtica perquè els sistemes de defensa són justament part del problema? No serà que s’ha cedit a les pressions dels lobbies de la industria militar? Com bé ens expliquen des de la ciència, necessitem els recursos que ara es dediquen a la preparació i la realització de la guerra per a poder-nos salvar, i ho hem de fer amb polítiques i estructures de cooperació global, perquè el problema és planetari i de tota la humanitat. 

En el món d’avui, hem de ser pacifistes. Sabent, com diu la Rebecca Solnit, que el futur no és un lloc inevitable sinó un lloc que estem creant. Amb esperança i recordant que molt sovint el canvi comença amb moviments i grups inicialment menystinguts. 

En aquest temps històric on creix el bel·licisme, l’autoritarisme i el racisme, Europa podria tenir un paper central. Europa podria ser la veu del realisme planetari, d’un realisme basat en els fets i en la consciència de la situació actual, profundament injusta i inhumana en relació als pobles oprimits, a les desigualtats, a la destrossa ecològica i a un escalfament global que destruirà̀ moltes vides que encara no han nascut. 

Europa hauria i podria ser la promotora mundial d’una nova geopolítica de la pau i la democràcia, del multilateralisme i la cooperació́ global per a resoldre aquests immensos problemes que tindrem com a humanitat, ressorgint com a casa comuna en mig d’un món d’autoritarismes. Anant del foment del negoci a la vida de les persones. Promovent el diàleg, les vies diplomàtiques i la solució́ negociada dels conflictes, sent coherents i conseqüents amb els principis fundacionals de tolerància, justícia global i respecte als drets humans que van inspirar la Unió.