Aquest hivern no ha mort cap persona per causa de la pobresa energètica. Bé, en realitat no ho sabem del cert. Encara hi ha un 80% de les persones que pateixen pobresa energètica que no sabem qui són. No sabem on viuen. No sabem quina és la seva situació. Seguim, a dia d’avui, sense un protocol que asseguri comptadors socials de subministraments bàsics d’aigua, llum i gas a famílies que han ocupat un habitatge abandonat de la banca per no quedar-se al carrer. Amb aquests comptadors donaríem seguretat a les famílies afectades però també a les seves veïnes.

Alhora, les grans empreses del sector segueixen vulnerant drets, fins allà on les lleis i la mobilització social les deixen. A Catalunya comptem amb la Llei 24/2015, una llei impulsada per la ciutadania que permet aturar els talls de subministrament a les persones que es troben en situació de vulnerabilitat. A la resta de l’Estat es segueixen produint talls de subministrament indiscriminats. No obstant, a Catalunya les famílies protegides continuen acumulant deute de factures impagades, amb l’angoixa que això comporta, i amb l’assetjament per part dels despatxos de recobrament que, massa sovint, acompanya aquest endeutament. Enguany s’estan negociant els convenis entre la Generalitat i les empreses subministradores que han de resoldre qui paga aquest deute.

I enmig de tot això persones a qui se’ls neguen drets. Persones vulnerables. O més aviat especialment vulnerades: dones, gent gran, persones migrades, infància i adolescència, persones amb diversitat funcional, etc. Potser és que en defensar els serveis essencials per a una vida digna se’ns va escapar algún que altre àmbit. En l’energia, com en la salut i l’educació, ens hi va la vida i cal que marquem línies vermelles. Cal que donem responsabilitats a les empreses que fan negoci amb drets bàsics. No se’ns acudiria mai negar-li a un nen anar a l’escola o al metge si a casa no ho poden pagar. Però en canvi vivim en un model que obliga a la família d’aquest infant a assumir factures energètiques impagables, a tancar la calefacció per “estalviar”, a emmalaltir, a fer els deures a les fosques.

Des de l’Aliança contra la Pobresa Energètica volem fer una crida a que no només exigim sinó que exercim els drets que se’ns neguen. Que denunciem col·lectivament els abusos d’aquestes empreses, encara que sigui “legal” que ens timin amb conceptes innecessaris a les factures o que ens canviïn de companyia subministradora sense enterar-nos. Abans de tenir una llei que aturava talls ja exigíem les reconnexions immediates, i abans que haguem de lamentar cap més situació, exigim la urgència dels comptadors socials i de la condonació del deute acumulat de les famílies. Cal que sentem precedents i ens avancem a les desgràcies. No podem regir-nos només per un marc de lleis, sinó que ho hem de fer també pel marc del sentit comú i dels drets humans. La llei 24/2015 fa gairebé 5 anys que ens dona arguments legals per marcar aquestes línies vermelles, però abans d’això ja comptàvem amb els arguments legítims.

Per això estem convençudes que és urgent que la política no es faci a esquenes de la realitat en la que vivim. Massa sovint va a remolc de la urgència. Massa sovint va tard. Des de la mobilització, la societat civil i el consens en l’opinió pública ens hem d’avançar a la política i plantar cara a les vulneracions de drets. Hem de buscar finestres d’oportunitat, no perquè volem un món millor, sinó perquè el NECESSITEM.

No podem esperar quan ens hi va la vida. I és per això que hem vingut a buscar i fer possibles solucions per allò més urgent, però també a imaginar nous models per a una vida digna. Perquè l’energia és un dret de totes i tots, i perquè quan aconseguim una transició energètica “verda”, no haguem de mirar enrere i pensar que ens vam oblidar de que també fos justa.