Més habitatge cooperatiu menjant terreny a l’especulació

Abans del 15M, el 2011, el maig del 2006 (dos anys abans també de l'esclat de la bombolla immobiliària) van irrompre les primeres mobilitzacions pel dret a l'habitatge a Catalunya, i a les principals capitals de l'estat espanyol.

Desenes de milers de joves s'autoconvocaven per SMS per asseure's a les places per lamentar en forma de reivindicació que "no tindrem una casa a la puta vida". Aquest mes de maig ja fa 16 anys, i el moviment ha crescut exponencialment de manera molt heterogènia.

La Plataforma Afectats Hipoteca (PAH) va liderar el moviment molt centrat en pal·liar els efectes de la crisi hipotecària i després van vindre el Sindicat de Llogateres, i desenes de plataformes i coordinadores locals i barrials que dia a dia s'enfronten a desnonaments, construeixen suport mutu i, que a escala política, han tingut la capacitat de construir iniciatives que han canviat el marc legal.

El millor exemple és la Llei catalana 11/2020 que regula el preu del lloguer i ara anul·lada pel TC.

Paral·lelament a tota aquesta feina de protesta i proposta, com tots els moviments amb gran capacitat de mobilització popular, hi ha també qui s'ha autoorganitzat per aixecar alternatives per garantir el dret a l'habitatge.

Sostre Cívic va néixer fa 18 anys, a l'escalf de l'incipient moviment pel dret a l'habitatge, per importar a casa nostra el model 'Andel' de Dinamarca: habitatge cooperatiu en cessió d'ús, on les persones que hi viuen no són propietaris individualment del seu pis sinó que ho són de tot l'edifici, però col·lectivament, impedint així el lucre i, per tant, l'especulació immobiliària.

Avui dia, a Catalunya, el model d'habitatge cooperatiu en cessió d'ús és ja una petita realitat, amb 35 cooperatives o projectes en fase de promoció o convivència, que sumen més de 650 habitatges per a prop de 1000 persones. De tots aquests, Sostre Cívic ja gestiona 17 projectes (6 ja en convivència), amb un total de més de 286 habitatges que són i seran realitat els pròxims anys.

Sent l'única entitat de Catalunya que aglutina en una única cooperativa diferents projectes d'habitatge, ja sumem més de 1000 persones sòcies que s'organitzen en grups per cercar oportunitats patrimonials per fer realitat el seu propi projecte.

La maduresa del moviment català, que ja suma la majoria d'edat, es demostra en com avança la seva articulació i la seva aposta política d'horitzó transformador: organitzats dins la sectorial d'habitatge cooperatiu de la Xarxa d'Economia Solidària (XES), i autodefinint-se amb criteris que demostren el seu caràcter de servei públic (absència de lucre, propietat col·lectiva, atenció a la vulnerabilitat, replicabilitat i organització comunitària).

I és que tot i que les característiques del model el fan més assequible (un 30% per sota dels preus del mercat tradicional), l'aportació inicial de capital necessària per mobilitzar patrimoni immobiliari és el principal obstacle per arribar a popularitzar l'accés als projectes.

Per salvar aquesta barrera ha estat clau la col·laboració amb les administracions públiques. La cessió de sòls a aquest tipus de projectes que va impulsar l'Ajuntament de Barcelona i que ja avui repliquen una vintena d'ajuntaments catalans ha permès reduir l'impacte econòmic de les aportacions de capital de les sòcies de les cooperatives d'habitatge alhora que es desplega una tercera pota de les polítiques públiques d'habitatge, més enllà de les subvencions al lloguer o la construcció pública.

Tot i que aquesta fórmula de col·laboració público-cooperativa ha estat la que ha popularitzat l'habitatge cooperatiu els darrers anys, si mirem les xifres globals (recollides en l'observatori Llargavista.coop que impulsem com a Sostre Cívic), els edificis cooperatius desenvolupats en sòl privat suposen un 40% de la globalitat dels projectes en marxa.

La vocació pública del model es demostra en què el 60% dels habitatges sobre sòl privat, sense ser estrictament necessari, s'han qualificat d'Habitatge de Protecció Oficial (HPO) de la mateixa manera que els desplegats sobre patrimoni públic.

Així neixen projectes com els que estem impulsant a Olesa de Montserrat o Cardedeu, on amb recursos propis de la cooperativa hem recuperat un edifici en desús i un solar privat (respectivament) per fer habitatges cooperatius qualificats com a HPO, amb preu assequible i posant atenció a col·lectius vulnerables.

És a dir, es poden desplegar més habitatges cooperatius més enllà del sòl de titularitat municipal (actualment molt escassos, fruits d'anys de maldestres polítiques públiques immobiliàries), rescatant terreny, sòl a sòl, a l'especulació del mercat privat. L'habitatge cooperatiu es pot expandir mitjançant l'expropiació, el tempteig i retracte i la compra.

No assumint l'escassetat de sòl públic com a punt de partida, sinó rescatant terreny de les mans dels especuladors privats. D'exemples ja existeixen: mitjançant el mètode de tempteig i retracte hem comprat habitatges privats, conjuntament amb administracions locals, per a donar sortides a famílies de mesa d'emergències (Palafrugell) o joves menors de 35 anys (Calonge i Sant Antoni).

Amb la voluntat d’ampliar projectes a costa del patrimoni privat, des de la Sectorial d'Habitatge Cooperatiu de la XES estem impulsant la campanya ‘¡Guanyem terreny a l’especulació! Recuperem sòl privat amb la via cooperativa al dret a l'habitatge’, reclamant suport públic a la compra de patrimoni en mans privades per a la construcció o rehabilitació i destinat a HPO, gestionat per cooperatives en cessió d’ús.

També cal potenciar sistemes que ja funcionen com el de tempteig i retracte, per tenir un accés més ampli al patrimoni privat en mans de grans tenidors. Però també cal impulsar nous mecanismes, com el foment de la conversió d’habitatge de lloguer privat en habitatge cooperatiu (com es fa en altres països europeus), o crear nous instruments públic-cooperatius per permetre la propietat compartida del sòl entre administracions i cooperatives per tal de garantir l’ús no especulatiu i l’interès social dels projectes al llarg del temps.

Si analitzem quants recursos públics de polítiques públiques d’habitatge han acabat en mans de privats (subvencions al lloguer, a la compra, etc), evidencia que ara toca explotar aquesta nova via cooperativa per garantir el dret a un habitatge digne per a totes les persones.

L’habitatge cooperatiu pot ser el principal aliat de l’administració per allunyar-nos de la vergonyosa xifra del 2% de parc d’habitatge social actual i apropar-nos als estàndards europeus del 20%. Perquè no només es tracta de garantir un dret bàsic, sinó que apostant per comunitats fortes i nous mètodes de propietat reforça l’aposta amb altres moviments cap a una transició cap a un model econòmic i social que posi al centre la cura de les persones i del medi ambient.