Moda ràpida a Catalunya: el residu invisible que ens supera

Quan parlem de moda, no parlem només de la roba que vestim per cobrir una necessitat. Parlem també de cultura, d’identitat, de negoci, d’indústria i, sobretot, d’impacte ambiental i social.

A Catalunya es produeixen 19,8 kg de residus tèxtils per habitant i any i la producció mundial de roba no para de créixer: només entre el 2000 i el 2015, es va duplicar.

És el resultat d’un sistema capaç d’oferir fins a cinc-cents mil models diferents a preus ridículs en una sola botiga en línia, i que prioritza el benefici econòmic sobre les persones i el planeta.

També es tracta d’un sistema del qual formem part, com a persones consumidores. Perquè la realitat és que els nostres armaris acumulen molta més roba de la que necessitem.

D’acord amb un estudi de la Fundació Ellen MacArthur, avui cada peça es fa servir un 35% menys vegades que a principis de segle, i 3 de cada 5 acaben en abocadors o incineradores en menys d’un any després de la seva fabricació.

És a dir, la roba ha deixat de ser un bé durador per esdevenir un producte d’un sol ús, cada vegada més barat, gràcies a la baixa qualitat dels materials i a l’explotació de les persones treballadores.

Entre el 80 i el 90% dels residus tèxtils que es generen a Catalunya, acaben a abocadors o incineradores. Segons dades d’AERESS, del restant, que es recull selectivament als contenidors adequats, de mitjana es reutilitza un 18% i es recicla entre un 9,5 i un 1%, tot amb una clara tendència a la baixa per la mala qualitat dels teixits. De la petita fracció que es destina al mercat de segona mà, la meitat s’exporta a altres països, i només el 50% restant es comercialitza dins l’estat espanyol.

La resposta, a Rezero n’estem segures, rau en canviar aquestes dades fomentant la reutilització: si un texà de qualitat es fa servir 135 vegades —per exemple, mitjançant el lloguer o el consum de segona mà—, l’impacte ambiental d’aquest es redueix gairebé un 90% respecte a un de moda ràpida. I si tothom comprés una de cada cinc peces de segona mà, podríem reduir les emissions del sector en un 20%, només en una dècada.

A Catalunya, ja hi ha iniciatives que impulsen un canvi de model: fomenten la reutilització, la reparació, el lloguer i l’intercanvi de roba per allargar-ne la vida útil. Destaquen les entitats i empreses socials que han assumit la responsabilitat de processar la roba de segona mà i impulsar aquest mercat creixent en l’àmbit local, dotant-lo de dignitat i fins i tot d’estil.

Però és una tasca cada vegada més difícil: d’una banda, les botigues de segona mà, que tenen els preus baixos com a reclam, competeixen, precisament, amb la sobreoferta de roba ultraràpida i low-cost. D'una altra banda, al rebre productes de baixa qualitat, la reutilització és cada vegada més difícil.

És clar que cal deixar de veure la roba com un dret sense límits, tornar a atorgar-li el seu valor, i, en la mesura que sigui possible, prioritzar la qualitat per davant de la quantitat. Però, és evident que, sobre tot, cal una industria que assumeixi el compromís de repensar el model de negoci i calen polítiques que dotin de sentit un sector que, avui, és un dels més contaminants del món.