La pobresa energètica és una realitat derivada dels efectes d’una crisi econòmica i social que encara dura. Aquesta situació té els seus orígens abans de l’esclat de la crisi. L’any 1997 el sistema elèctric espanyol es va privatitzar. Actualment, cinc grans empreses (Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Endesa, EDP i Viesgo) controlen el mercat. Empreses amb una estreta relació amb els partits polítics que han governat l’estat els darrers anys. Aquestes empreses, que generalment són productores i distribuïdores al mateix temps, tenen la capacitat de fixar els preus, i aquests seran sempre els més alts possibles. És cert que l’estat té certa capacitat d’intervenció però, actualment, es preserven abans els drets de les grans empreses que els dels consumidors. Igualment, el marc legal actual fa inviable que els consumidors es converteixin en productors i que puguin associar-se per tal d’intentar influir en aquest sistema.Aquesta situació fa que els consumidors tinguin poc o res a dir mentre que cada vegada tenen més dificultats per a costejar el subministrament elèctric.

En aquest escenari han aflorat diverses iniciatives per a facilitar el pagament de la factura als ciutadans i ciutadanes que no poden fer-hi front. Algunes -les que han tingut més ressò- són les impulsades per la pròpia administració per a pagar directament els rebuts de la llum. Mentrestant, entitats petites i arrelades al territori, que també faciliten el pagament de la llum, organitzen tallers d’assessorament col·lectiu promovent un canvi d’hàbits de consum per a reduir la factura, a la vegada que es busquen els mecanismes legals i administratius per tal que els usuaris i usuàries puguin modificar la tarifa i ajustar-se a les seves necessitats (reducció de potència o canvi a la tarifa nocturna, per exemple). Una altra possibilitat és la de reduir els costos energètics a les llars: millorant aïllament, amb el canvi d’electrodomèstics... Aquesta opció, necessària i positiva, queda però descartada en els casos de les persones que més ho necessiten degut al seu elevat cost econòmic.

Si entenem l’accés a l’electricitat com un dret fonamental –habitatge és més que quatre parets- hauria d’existir una voluntat de servei per part de l’administració. És urgent un canvi de model i una revisió legislativa que faciliti i bonifiqui l’autoproducció i la renovació dels equipaments de les llars amb menys recursos. La municipalització del servei és també una alternativa possible. Mentre aquesta situació no es resolgui, seguirem veient com a veïns i veïnes dels nostres barris se’ls continuen vulnerant els seus drets fonamentals.

Aquest article ha estat escrit en col·laboració amb l'equip de l'Assessoria Energètica de la Fundació La Vinya.

Alguns enllaços d'interès:

Aliança contra la pobresa energètica

Observatori de Drets Econòmics Socials i Culturals