L’any 2008, coincidint amb l’Expo de l’Aigua celebrada a Saragossa, els moviments socials que treballen en aquest àmbit van compartir experiències i unir forces per afrontar plegats els reptes de futur. A l’Expo la van seguir diverses trobades on va quedar palesa la necessitat de construir una aliança d’organitzacions per aconseguir un veritable moviment social.

Com a resultat a totes aquestes converses prèvies, es va crear una xarxa d’organitzacions catalanes que, inspirada en els moviments de l’aigua llatinoamericans, es va anomenar Aigua és Vida. Els objectius eren que s’apliqués el dret humà a l’aigua i al sanejament, la gestió pública i democràtica de l’aigua i aconseguir el bon estat ecològic de les masses d’aigua.

Amb motiu del Dia Mundial de l’Aigua, hem conversat amb dos dels seus membres: la Míriam Planas i el Quim Pérez, per conèixer quins són, des del seu punt de vista, els problemes actuals en el procés de gestió de l’aigua a casa nostra i quines són les demandes de millora que es fan des de la xarxa Aigua és Vida.

Amb quins problemes es troba Catalunya en el procés de gestió de l’aigua?

Els problemes són múltiples. L’aigua és un bé essencial per a la vida, però malauradament, els serveis urbans estan en un 80% en mans de multinacionals per deixadesa de les administracions públiques. Més de 150 municipis acaben concessions a Catalunya entre l’any 2015 i 2025 i existeix l’oportunitat de posar en marxa nous models de gestió per l’aigua durant aquests anys.

Respecte a l’objectiu d’aconseguir el bon estat ecològic de les masses d’aigua, 20 anys després de la Directiva Marc de l’Aigua, l’estat dels ecosistemes fluvials, que són font de vida, encara no és bo. Catalunya en aquest sentit té un gran repte.

Per acabar amb aquestes preocupacions, des de la plataforma lluiteu per un model de gestió pública. Què reivindiqueu?

A partir de la feina d’Aigua és Vida molts municipis ja han decidit remunicipalitzar els serveis. No obstant això, Agbar que abasteix més d’un 80% dels catalans empra tot el seu poder econòmic per judicialitzar els acords democràtics dels plens.

Cal dir però, que Aigua és Vida lluita per un model de gestió pública, però va més enllà. Nosaltres parlem de gestió pública i democràtica. El concepte democràtic significa que cal anar més enllà de recuperar la gestió pública, cal un apoderament ciutadà que vetlli per un servei excel·lent. Un servei eficaç, eficient, però també que respecti els Drets Humans, vetlli pel bon estat de les fonts d’aigua de les quals s’alimenta i incorpori aspectes de gènere. Per a nosaltres el model de governança és clau.

Teniu algun model referent en l’àmbit català o europeu?

Els referents són cada vegada més. També del Sud, com comentàvem abans, el nostre propi nom s’inspira en els models llatinoamericans que li donen molt valor al bon estat dels rius i aqüífers, els models europeus, fins ara, s’han centrat únicament en una gestió excel·lent del propi servei.

Però en la remunicipalització de l’aigua, París és sens dubte el nostre gran referent. La capital de França, la gran ciutat seu de les dues grans multinacionals de l’aigua (Suez i Veolia), remunicipalitza el servei, crea un observatori de l’aigua per implicar la ciutadania i el món acadèmic en el servei i es preocupa molt del bon estat de les aigües en els seus punts de captació.

I a Catalunya, no tenim exemples de bones pràctiques en la gestió pública de l’aigua?

A Catalunya tenim un gran referent que és Terrassa. L’Ajuntament de Terrassa, després de moltes pressions d’Agbar, aconsegueix remunicipalitzar el servei i recull les propostes de la Taula de l’Aigua de Terrassa de crear un observatori de l’aigua. Ara mateix, Taigua és l’empresa pública de Terrassa i l’Observatori de l’Aigua de Terrassa ja està en marxa.

L’any passat, una sentència del TC va donar la raó a Agbar i va acabar, almenys de manera momentània, amb l’aspiració que l’aigua de Barcelona retornés a mans públiques. En quina situació es troba aquesta lluita un any després?

La lluita s’ha hagut de ressituar, la sentència va ser un cop dur pel moviment de l’aigua, però des del moment que ens hi vàrem posar sabíem que no seria fàcil. Agbar fa molts anys que funciona a Catalunya sense que ningú s’atreveixi a plantar-li cara. Utilitza campanyes publicitàries incomprensibles, ja que operen en un monopoli captiu, que estan dirigides a fer creure a les persones el que no són. La seva ètica deixa molt que desitjar.

I ara què?

Nosaltres optàvem pel model de remunicipalització de París: Finalització de contracte i acord de ple per a remunicipalitzar. Això no ha estat possible i ara hem d’optar pel model de Berlín que es basa en la recuperació del servei indemnitzant a l’operador privat. Un referèndum va acordar que s’havia de fer així. La indemnització era inferior al gran volum de beneficis que la multinacional generava i les famílies de Berlín, a part de fer-se amb la gestió, no havien de pagar un rebut de l’aigua superior al que pagaven.

Berlín està realitzant unes polítiques públiques en els serveis bàsics i en l’habitatge, per exemple, que són referent. I no estem parlant ni de Cuba ni de Veneçuela, estem parlant de capitals d’Estats forts de la Unió Europea.

Podem afirmar que a Catalunya tenim assegurat el dret a l’aigua per a tothom?

Gràcies a la lluita dels moviments socials que varen impulsar una Iniciativa Legislativa Popular, el Parlament de Catalunya ha aprovat la llei 24/2015. Abans d’executar un tall d’aigua, les companyies han d’informar a Serveis Socials de l’Ajuntament, si la família es troba en situació de vulnerabilitat, la companyia no pot tallar l’aigua.

Hem avançat molt, moltíssim. No obstant això, encara queden alguns casos per solucionar. Les famílies que són desnonades, van al carrer i han d’ocupar un habitatge, tenen moltes dificultats per tenir accés a l’aigua. El mateix cas que les persones que no tenen habitatge i viuen en assentaments o en indústries abandonades.

La pandèmia ha afectat d’alguna manera aquest dret?

Durant la pandèmia es varen tallar les fonts d’aigua perquè es deia que els mecanismes eren canals de transmissió de la pandèmia. Aquest fet va provocar situacions de risc per a moltes persones.

Així mateix, Agbar i AGA, la patronal de l’aigua, van exercir una gran pressió al govern central perquè durant la pandèmia s’aixequés la prohibició de tallar l’aigua a ningú. No ho varen aconseguir per la pressió que es va fer des de les entitats.

Què li demaneu al nou govern en aquesta matèria?

La pandèmia ha augmentat la vulnerabilitat de les famílies i això fa que sigui més necessari que mai la garantia del DHAS. La moratòria de talls de subministrament és només temporal, ara tenim el repte que es legisli el DHAS de forma permanent per tal que tothom qui ho necessiti tingui accés a un mínim vital d’aigua per cobrir les necessitats bàsiques.

En matèria d’aigua hem acordat un decàleg de peticions al nou govern conjuntament amb altres organitzacions.