Amb les migracions, sempre s’associa tot un enfilall de xifres i dades, abstractes i difícils d’entendre. Tractar així la informació, però, cosifica les persones i les redueix a nombres. Així, cal humanitzar les xifres, contextualitzar-les. Això reduirà la distància entre les persones que protagonitzen la realitat migratòria i les que en reben la informació.

Aquesta contextualització s’aconsegueix diversificant les veus, deixant que les persones que viuen la migració expliquin les seves històries. A la vegada, també és important no abusar de les fonts institucionals. Les entitats tenen més fàcil fer aquest pas, ja que és possible que ja de per si comptin amb persones disposades a compartir les seves experiències.

Aquesta humanització demana posar la persona per davant de tot. La migració mai pot ser el tret més definitori d’algú, només, si es vol, una característica més. Això vol dir que si es vol parlar d’aquesta circumstància, la forma més adequada de fer-ho és anomenar-la “persona migrant”, i mai únicament “migrant”.

En aquest sentit, ajuda molt la contextualització dels termes, dades i missatges transmesos. Això ajudarà a l’audiència a entendre el retrat complet del fet migratori. En aquest retrat també ha d’entrar la realitat de les persones migrants, d’aquí que sigui important també incorporar-hi informació sobre els beneficis de la migració, el que reduirà els efectes de la criminalització a la qual solen sotmetre els mitjans a les persones migrants.

Això últim, però, s’ha de fer sense instrumentalitzar la migració, així com sense titllar les persones nouvingudes d’exòtiques, heroïnes o víctimes passives. Això només és una altra dimensió de l’explotació de l’alteritat, quan el que cal és reforçar l’existència de valors comuns.

Per desgràcia, existeixen diversos factors que a la llarga desplaçaran persones de casa seva, com és el cas del canvi climàtic. De la mateixa manera, hi ha qüestions que no es poden preveure. D’aquí que les comunicacions de les entitats que es dediquen a les migracions no s’hagin d’enfocar tant al fet migratori en si com si en la lluita que l’organització du a terme a l’arrel de la qüestió. L’objectiu és subratllar les solucions que l’entitat i la societat pot aportar al problema que està obligant les persones a desplaçar-se.

Es tracta d’un acostament més aviat atemporal a aquesta realitat social, perquè el desplaçament de persones, moltes vegades, no és més que un símptoma d’un problema més profund. Si l’entitat informa sobre les seves actuacions en aquest aspecte, estarà oferint una imatge completa que farà que l’ull públic es posi en la problemàtica real que cal solucionar, i no en la migració.