Igual que s’ha de protegir la feina del voluntariat, cal assegurar que comoditat de les noves incorporacions i una bona interacció d’aquestes amb les institucions existents i els mètodes utilitzats.

Molta part de la xarxa voluntària està formada per un voluntariat informal, espontani. Aquest, a la vegada que ofereix noves idees i posicions, també pot allunyar-se de les veritables necessitats de la societat. Així, és important que les institucions polítiques tinguin en compte això, i s’involucrin per a capitalitzar adequadament el potencial d’aquest grup i reconeguin la necessitat d’enfortir les xarxes d’autoajuda en cas de crisi.

Igualment, cal garantir que les noves experiències de voluntariat són de qualitat, oferint formació a les noves incorporacions i traslladant-los a elles i a la totalitat de la ciutadania la importància de la tasca voluntària i la solidaritat.

D’igual manera cal explorar les noves formes de participació. Per exemple, la digitalització ha obert tantes possibilitats com problemàtiques, i una de les qüestions que cal tenir en compte és l’apoderament digital responsable i la pal·liació de la bretxa digital en el voluntariat. Així, per explotar aquestes possibilitats a fons cal una bona distribució de recursos i una escolta activa per part de les administracions.

Actualment, també hi ha un creixement de les oportunitats de voluntariat derivades d’un viatge. Cal que les administracions regulin aquestes experiències perquè resultin en beneficis comuns i ofereixin opcions informades a les persones que hi participen, conscienciant sobre les problemàtiques poden sorgir al país de destinació.

A més, la protecció del voluntariat no pot deixar de banda el reconeixement de l’aparició de noves situacions d’ocupació laboral derivades dels canvis en les regulacions i amb una major flexibilitat i impredictibilitat. Així, els i les responsables polítics han de permetre a les organitzacions adaptar-se a les condicions de treball de les persones voluntàries, garantint els drets d’aquestes.

Això forma part d’una estructuració inclusiva del voluntariat, com també el fet que el voluntariat ha de ser iniciativa lliure de la persona. Cap persona pot ser exclosa del voluntariat perquè sigui beneficiària de suport estatal, ni pot ser el voluntariat una eina de les autoritats per a condicionar els suports o l’accés a la feina d’una persona.

La política del voluntariat ha de tenir present la tasca que aquests equips han fet, fan i faran. Només així hi haurà una adequació de l’oferta i la demanda.

Socialment, cal comunicar que les persones voluntàries són una força que encara reptes creixents i universals, com les desigualtats, la reducció de l’espai per a la democràcia, el canvi climàtic, la protecció de la cultura... És necessari que les institucions administratives reconeguin públicament aquestes tasques amb el valor que tenen.

En aquest sentit, i a causa de la implicació de la força voluntària en aquests objectius, les organitzacions han de ser vistes com a agents més enllà dels serveis que presten. Les institucions polítiques han d’entendre també el seu paper en la cohesió social i en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), reflectint aquesta importància mitjançant discursos positius i als Exàmens Nacionals Voluntaris (VNR).

A la vegada, s’han de possibilitar mecanismes de validació de l’aprenentatge i les competències que adquireixen les persones voluntàries. Els ens polítics han de comprendre que aquests coneixements són un complement molt vàlid de l’educació i l’experiència formals, i han de trobar la forma de reflectir-ho per al món laboral.

Per poder fer totes aquestes apreciacions i fer mesures adequades, però, els agents polítics hauran de crear formes de recopilar dades que mesurin de forma realista l’efecte transformador del voluntariat a Europa. Aquestes valoracions han d’anar més enllà del valor econòmic, i centrar-se en la contribució al benestar, la salut, el compromís cívic o la seguretat.