Amalia Domínguez: “No hi ha res més bonic que ajudar ,sense esperar res a canvi, a algú que ho necessita”

En aquest marc, coneixem les trajectòries de la Marta Teixidó i l’Amàlia Domínguez, dues persones voluntàries vinculades a l’entitat que han convertit l’experiència personal amb el càncer en acompanyament i suport per a altres persones.

La Marta Teixidó i l’Amàlia Domínguez representen dues trajectòries vitals que conflueixen en el voluntariat. La Marta va viure el càncer de mama com un procés d’autoconeixement que va donar lloc al llibre A trossets i que, un cop superat el tractament, la va portar a implicar-se en l’acompanyament emocional a la Fundació Roses contra el càncer. L’Amàlia, vinculada a la l'entitat des de fa més de tretze anys arran de la pèrdua de dues germanes, es va formar com a terapeuta Reiki i, després de viure un càncer de mama en primera persona, va reafirmar el seu compromís amb el suport comunitari.

Com et van diagnosticar el càncer i quina va ser la teva reacció inicial?

Marta Teixidó (M.T.): Ho vaig descobrir un matí, quan estava a punt de dutxar-me. En palpar-me el pit me'n vaig notar un bony i el primer que vaig pensar és que ja m’havia tocat a mi alguna cosa dolenta. Va ser una reacció de molta presència, no em vaig neguitejar i, ràpidament vaig trucar per fer-me una revisió de ginecologia.

Amàlia Domínguez (A.D.): A casa meva érem 5 noies, i tres d’elles ja havien patit càncer abans dels cinquanta, donat això l´Institut Català d'Oncologia de Girona ens porten com a família de risc i fem controls semestrals. I va ser en un d’aquests controls semestrals que m’ho van detectar. Em vaig espantar molt quan em van fer la biòpsia, i en un parell de dies em van trucar des d'un departament anomenat control oncològic. Aquí ja vaig saber que havia desenvolupat un tumor de mama. Vaig respirar i vaig contrapesar, sent conscient que no feia gaire que ja m’havien mirat abans, i que segurament no seria molt gran.

Quins moments del tractament et van marcar més i per què?

M.T.: Abans que caiguessin els cabells per la quimioteràpia el cap em feia molt mal, va ser una sensació de molt malestar que es va compensar amb la sensació tan agradable que tenia quan van caure tots els cabells. Un altre moment, va ser quan el radiòleg em va fer una prova, per marcar-me els punts per poder-me fer la radiologia. No em va avisar que serien uns tatuatges permanents i em va costar d’acceptar que sempre portaria aquestes marques.

A.D.: Només vaig fer radioteràpia, i estar a l’àrea d’espera és dur, veus persones realment molt afectades per la malaltia i els tractaments.

Hi ha alguna experiència durant el procés que recordis amb especial gratitud o que t’hagi ensenyat alguna lliçó important?

M.T.: Durant el procés vaig tenir la necessitat de parlar amb altres dones que estaven o que havien passat el mateix procés que jo, un càncer de pit. Estic molt agraïda a totes elles per poder compartir amb mi les seves experiències i, d’aquelles converses va sortir el meu llibre; A trossets. Poder endinsar-me en el procés des de llocs tan profunds d’altres dones, em va fer descobrir com la vulnerabilitat, a vegades no se’ns menja la vida, sinó que ens fa sortir a caminar per trobar altres camins.

A.D.: M’he sentit molt acompanyada per tot l’equip oncològic de l’Hospital Trueta, que m’han tractat amb molt de afecte, respecte i professionalitat. I després l’acompanyament de la Fundació de Roses Contra el Càncer, amb les seves eines, psicòleg, nutricionista, reiki, recepta blava, taller de handpan, dibuix, mil coses a què m’he apuntat i m’han ajudat moltíssim.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Fundació Roses Contra el Càncer (@fundacioroses)

Quins recursos o suport de família, amics i entitat et va ajudar més a superar el moment difícil?

M.T.: Recordo la calma i la confiança que varen mostrar els meus fills, la meva filla i, moltes amistats durant tot el procés, unes reaccions amables i deslligades de la llàstima i el dolor que no em volia trobar. El seu suport va ser clau per ajudar-me, a mirar-me amb senzillesa i valentia.

Què et va motivar a implicar-te com a voluntària a l’entitat?

M.T.: La meva implicació com a voluntària va estar motivada en descobrir la tasca d’acompanyament que es fa des de la Fundació. És molt important aquest suport per poder gestionar millor tota la vivència d’un càncer.

A.D.: Vaig començar a ser voluntària molt abans de patir el càncer, fa tretze anys, després que dues germanes meves morissin de càncer amb només vuit mesos de diferència. En aquell moment estava molt tocada, amb dues nenes petites, recentment separada i sense feina. Vaig trucar a la porta de la Fundació perquè necessitava acompanyament per afrontar el dol, i puc dir que em van salvar la vida. Amb el temps em vaig formar com a terapeuta Reiki i, en conèixer els beneficis d’aquestes teràpies en l’acompanyament de la malaltia, vaig decidir oferir-les a la Fundació, on encara avui continuo col·laborant com a voluntària.

Quina és la tasca que més t’agrada fer dins de l’entitat i per què?

M.T.: Fins ara m’estan agradant per igual; l’acompanyament personal, els tallers d’art i el testimoni a centres de secundària. Em fan sentir que la meva experiència d’haver viscut un càncer pot ajudar a acceptar i a viure amb més consciència i claredat el procés.

A.D.: Els tallers d’Harmonitzat, i les teràpies Reiki. Ajudar a altres persones a què trobin algun moment de benestar és un regal meravellós per mi. 

Com ha canviat la teva perspectiva sobre la vida després de l’experiència amb el càncer?

M.T.: Des del primer moment, he viscut el càncer com una oportunitat no des d’una mirada de malaltia, sinó com aquella experiència que em feia conèixer a mi mateixa. Vaig acceptar fer el tractament per la sensació de precaució i per la por de no fer-ho bé socialment. El procés del càncer em va ajudar a agafar força per treballar les meves emocions encallades.

A.D.: Crec que tothom que veu un final a curt termini, en algun moment es fa conscient del bé tan preuat que és el temps i de què s’ha d’aprofitar. 

Hi ha alguna història o moment concret amb altres pacients que t’hagi impactat com a voluntària?

M.T.: En un dels tallers d’art es va crear una ambient bonic, cada una de les dones anava expressant amb formes i colors, tot allò que amb paraules i gestos no podien mostrar del seu procés de càncer. Va ser molt impactant compartir aquests moments tan íntims, ja que, també en compartir-ho, es van alliberar neguits encallats. 

A.D.: Un dels moments que recordo és quan he fet el taller de dansateràpia i he vist ballar i riure a senyores que porten un pes molt gran de pena. Se m'ha omplert el cor.

Quins missatges d’esperança o força t’agradaria transmetre a les persones que estan lluitant contra el càncer?

M.T.: Primer de tot, jo diria que no lluitem contra el càncer, sinó que el tractem des de la perspectiva mèdica i cuidant el cos. I, jo animaria a anar una mica més endins i buscar preguntes de com vivim, com ens relacionem i què i com ens situem al món. Segons el que trobem, si ens fa bé doncs continuem amb allò i, si ens limita, animo a buscar maneres per fer canvis a la nostra manera de viure i de veure la vida.

A.D.: Tenim un dels millors centres d’investigació a l’Hospital Josep Trueta de Girona. La prevenció és la millor eina, i gràcies a la vida, estem envoltats de professionals i un departament dels més pioners del món.

Quina seria la teva visió ideal sobre com la societat pot ajudar a les persones afectades pel càncer i les seves famílies?

M.T.: La meva visió ideal seria que s’apostés per la prevenció, cuidant d’una manera més integrativa la salut de la persona, el cos, el pensament i les emocions. I, en el cas que entri el càncer a una família, crec que, socialment s’hauria d’oferir, tant a les persones afectades com a la família i amistats, un suport més ampli i realista, tant d’acompanyament, de recursos econòmics, personals i d’informació.

A.D.: En moments tan durs, fa falta recolzament, a vegades psicològic, d’acompanyament o, econòmic. No hi ha res més bonic que ajudar, sense esperar res a canvi, a algú que ho necessita, i que nosaltres tenim la sort de poder col·laborar amb la Fundació de Roses Contra el Càncer.