Anna Forés Miravalles és professora i directora adjunta de la Càtedra de Neuroeducació UB_edu1st a la Universitat de Barcelona, pedagoga i escriptora. Parlem amb ella de reptes educatius per al desenvolupament sostenible i del funcionament del nostre cervell.

Què passa al nostre cervell quan aprenem?

La bona notícia és que els éssers humans estem fets per aprendre. El tenim a favor. Aprendre és biològicament innat. Desaprendre és més complicat.

Sabem quina és la recepta perquè una activitat educativa funcioni?

Hem de saber que cada cervell és únic. Les mitjanes no funcionen en educació. No hi ha la recepta, ni l’estàndard. Hi ha cervells que maduren abans i d'altres que ho fan més tard.

Però hi ha factors d'èxit?

La gran font o porta de l’aprenentatge és la curiositat. Una persona adulta deixa de ser curiosa i per això deixa d’aprendre, perquè creu que ja ho sap tot. No és perquè no puguem, és perquè no volem.

Una altra font és l’atenció. I en aquest món tan dispers, on la focalitzem? Si està diversificada, la font d’aprenentatge queda minvada i acabem fent un aprenentatge superficial. Ens quedem amb els titulars sense contrastar.

Es poden educar l'atenció i la curiositat?

Es poden treballar. De fet, Charo Rueda Cuerda en parla a 'Educar la atención'.

És el que hauríem de fer?

Aquesta seria una de les coses, però n'hi ha més.

John Hattie diu que una de les coses que més impacten en l'aprenentatge és la codocència. Aprenem més si tenim dos professors o professores a l'aula. Els passa la pilota als educadors i educadores.

L'altre element que hauríem de tenir en compte és l'efecte Pigmalió. Si un educador o educadora creu en l'estudiant, l'estudiant tira. PISA ho confirma: sap que si una nena percep que la seva família confia en ella acadèmicament, triomfa, estigui en l'escola i el context que estigui. Llavors, hem de veure com dones un missatge de confiança al teu fill o filla perquè els pares i mares helicòpter tampoc fan bé. És tan dolent l'abandonament com la sobreprotecció, i això no ho tenim clar.

Què li semblen al nostre cervell les classes online?

La gran sort és que és molt plàstic, i el dels infants encara més. Si hem tingut els recursos ens hem adaptat. El problema ha sigut passar d'un presencial a un online sense tenir coneixements perquè ni el disseny educatiu és el mateix ni les relacions són iguals.

Hi ha certa desesperança entre el professorat, que s'ha sentit poc acompanyat i a remolc de criteris canviants i poc coherents. Què els hi diries?

Jo començava les formacions amb un aplaudiment cap als mestres. Hem tingut clar que havíem de reconèixer el personal sanitari, però també hem vist com s'ensorra una societat quan prescindeix de l'escola. No tenien les eines per a la virtualitat. Primer, els diria que gràcies i, després, que aprofitin per valorar el que han après.

Més enllà de la pandèmia, genera malestar el xoc d'unes propostes educatives innovadores amb la formació i les jornades del professorat, i els més de 30 alumnes per aula.

També hi ha escoles que fan codocència i que treballen per projectes a secundària. El que mai ha de perdre un mestre és la confiança que allò que està fent està servint perquè l’estudiant aprengui perquè quan perdem això perdem el focus. Si hi ha coses que poden funcionar que les utilitzin, perquè és com si un professional mèdic té els instruments adients.

Com podem millorar l’educació?

Jo crec que els mestres han de recuperar l'estatus de mestres, confiar-hi molt més, formar-los millor. Ha de ser vocacional. El modelatge és una font d’educació. Si no crec en el que estic fent això arriba a l'alumnat. Invertir en els mestres, donar-los veu, que puguin estar implicats en les polítiques educatives perquè qui fa la llei sovint no ha estat en una aula.

També s'ha de potenciar el vincle família-escola. Els pares i les mares tenen ganes d’implicar-se i cal veure com fem aquests ponts entre família i escola que, a vegades, es veuen com a enemics. L'educació va més enllà de l'escola. La comunitat educa. Les grans escletxes educatives estan fora de l’escola, i hem de veure com obrim l’escola a la societat.

Ets experta en resiliència. Creus que ens en falta com a societat?

Se'n fa un mal ús de la paraula resiliència. Ve a donar un missatge comunitari: o ens en sortim tots o ningú. La xarxa és important i, avui més que mai, els problemes de salut mental ens demanen aquesta xarxa perquè la gent no se senti sola.

Quin paper hi tenen les entitats socials en la millora de l’educació?

Són claus. Tothom educa i hem de donar més peu a fer vincles. Hi ha propostes molt interessants i entitats que s'han de creure el seu paper educatiu.

Al final, l'educació ho és tot, no?

Sí, i no ho tenim en compte. És com si ens desresponsabilitzéssim del poder educatiu.

És la clau per un desenvolupament sostenible mediambiental, social i econòmic?

Totalment, hem de prendre consciència que formem part d’un tot. El que jo faig repercuteix en el món.

L'objectiu és crear una societat més..?

Més justa. Hem d’ensenyar pensament crític per saber destriar la veritat i, sobretot, creativitat per crear nous mons.

Com funciona la creativitat a nivell cerebral?

Hi ha diferents àrees que es connecten quan no fem res. El badar és una gran font de creativitat perquè és quan es connecta el circuit. I també has de tenir moltes experiències. Quantes més experiències tens, més creativa ets. I t'ho has de permetre. Pensem que els infants són més creatius perquè es permeten pensar.